Segons el teòric de la “Reestructuració Social”, Anthony Giddens, nascut l’any mil nou-cents trenta-vuit a Gran Bretanya i llicenciat en Psicologia i Sociologia per la Universitat de Hull (Anglaterra), els cúmuls humans i culturals, anomenats societats, contenen i es vertebren, en la majoria de conjunts socials, en formes diverses de sistemes d’estratificació. En la major part d’aquestes, sempre es deuen a com es produeix l’accés i distribució de recursos entre la gent, coincidint i concloent en la proposició que defensa l’estratificació social definida en la fórmula contingent de les desigualtats estructurals que existeixen entre diferents grups d’individus que comparteixen lligams culturals i de relacions personals enteses en el sentit més ampli del mot i sense aforismes precedents, preceptors ni desencadenats. En quant a la seva concepció tipològica, entenent sempre que de sistemes d’estratificació es continua parlant, es consideraran diferents casos, no únics, però si significatius en termes pseudo-democràtics combinats amb una perspectiva històrica d’afectació mundial. El primer d’ells respon al terme lingüístic “esclavatge” i en la seva correspondència semàntica serà lligat a una forma extrema de desigualtat on individus són, literalment, propietaris d’altres. Es té coneixement, adquirit i acceptat per una majoria d’historiadors liberals a finals de segle XIX, que, en el transcurs del divuitè i dinovè segles després del naixement de Jesús (encara no consumat com a Crist), un gran quantitat de pobladors del continent africà i americà eren utilitzats com a treballadors en les plantacions americanes i asiàtiques o com a servents domèstics en els EEUU d’Amèrica, Sud Amèrica o les Antilles entre molts altres continents, estats i colònies d’arreu del globus terraqui. En canvi, a l’Atenes clàssica els esclaus eren presents en molts ambients de la vida social i fóra de la mateixa en un nombre major al contrastar-los amb la quantitat de gent lliure que poblava les polis. Alguns d’aquells sotmesos tenien càrrecs de pedagogs, administradors i de gran responsabilitat, encara que se’ls excloïa de la vida política i de les cúpules militars dirigents. A Roma, els esclaus es podien acumular grans riqueses materials degut als seus afers comerciants i d’altres negocis amb beneficis mitjançant els quals podien comprar la seva llibertat. A més a més, i fent un canvi en la contextualització condicional en l’espai-temps per mostrar una escletxa de la moral, cal fer memòria, amb calidoscopi espaial punxant i crític, de la resistència que moltes persones van mantenir envers la seva condició esclava. Un exemple el podem trobar en el cas del pastor traci Spartacus convertit en gladiador i, posteriorment, líder de la tercera Guerra Servil, juntament amb gladiadors de la Gàl•lia, de Germània (anomenats Crixus, Castus, Gannicus i Oenomaus) i d’un jueu de nom David, a la Revolta de Càpua l’any setanta-tres abans del naixement de Jesús. També fóra liderant d’un exèrcit de cent vint mil esclaus, segons Apià, en lluita contra l’exèrcit romà de Marc Licini Cras, el qual ajusticià sis mil sis-cents seguidors del pastor traci, essent crucificats al llarg de la Via Àpia entre Brundisium i Roma. Cras no va donar mai ordres de despenjar els cossos i els viatgers foren forçats a observar-los durant anys. Encara que avui dia l’esclavitud hagi desaparegut com a institució, no ha desaparegut com a fenomen, il•lustrant-se de forma legítima i, per cert, molt de moda entre els sectors “més sensibles amb les desigualtats socials, educatives i de riquesa d’arreu del planeta Terra”, formulada pragmàticament en forma d’adopció d’infants. Pel que fa al sistema d’estratificació de castes, cal citar al mateix Giddens en considerar a l’estructura de manera extremadament complexa i canviant segons la regió on es doni, encara que aquest mot sempre s’associa a totes les cultures de religió hindú i prové del portuguès “casta”, que significa raça o estirp pura. Tot i així, a tot arreu aquest terme està lligat a la creença de la reencarnació i a la defensa de la vida ritual i sotmesa a les conseqüències de la diferenciació pronunciada entre castes que ha d’ésser seguida per part els individus de cada casta, tenint sempre present que el benefici i prejudici de la seva naturalesa vingui donada per la seva actuació en vides anteriors per tal de renéixer en una posició superior i no ulterior (fet i fenomen criticat per el fet de donar una alternativa mitjançant la via de la recerca del punt mig per part de Siddhārtha Gautama). Fora del món hindú, el concepte de casta s’aplica quan dos o més grups ètnics estan profundament separats l’un de l’altre i es mantenen idees de puresa de raça. En un terme tercer, també es poden considerar els “estaments o estats” com a forma d’estratificació social, enteses com a classificacions i diferenciacions d’estatus basades en la pluralitat del panorama material (sobretot del repartiment de riquesa en la seva vessant anomenada “econòmica” dins el tapís social teixit després de les revolucions renaixentistes, franceses i americanes), basat les diferències de salari, renta i condicions de treball. Tenint en compte que divergeixen i s’assemblen a les anteriors formules de casta i esclavatge per la “inexistència” del fenomen d’establiment mitjançant disposicions jurídiques ni religioses, encara que són adquirides de naixement, hi ha la creença de que en aquest sistema d’estratificació social es permet la mobilitat social entre estaments mitjançant l’esforç, en la seva vessant més protestant, i mercè a la fortuna, en una perspectiva més catòlica, encara que en el context contemporani i, degut a interessos de les castes més agraciades en termes materials, sigui més fàcil descendir que ascendir. Així doncs, en la recerca socràtica de la veritat natural, es podria definir una classe com a un agrupament a gran escala de persones que comparteixen recursos econòmics i un estil de vida i una funció determinada, però també com a Règim de funcionament d'una etapa amplificadora, fixat pel valor de la polarització del tub o transistor, com a aula, com a conjunt dels soldats de la mateixa lleva, com a cadascuna de les lliçons que són explicades en una aula, com a cadascun dels grups de persones, animals o coses que resulten d'una distribució feta atenent les analogies i diferències que presenten entre elles, com a Conjunt d'alumnes o estudiants d'una escola, col•legi, etc, que segueixen un mateix grau o curs d'estudi o una mateixa assignatura i assisteixen a les lliçons i activitats corresponents, com a Unitat de sessió d'ensenyament, com a Tàxon comprès entre l'ordre i la divisió (en les plantes) o entre l'ordre i l'embrancament (en els animals) o com a unitat de la sistemàtica fitosociològica superior a l'ordre i inferior a la divisió, buscant sempre en aquesta definició la veritat per acceptació comuna de cada acepció del mot i tenint en compte cadascuna de les seves càrregues semàntiques per al posterior anàlisi social, ja que la llengua es dóna gràcies i en pro de la comunitat humana.
Seguint delectant-se en el sibaritisme de les pseudònimes i anacorètiques bajanades de l’objectivisme incomprensiu, les teories de l’estratificació en les societats modernes es desenvolupen, havent estat creades i qui sap si posteriorment destruïdes per les mans molsudes i musculadament malgirbades de l’oblit. La primera d’elles no és enunciada per Giddens, però Adam Smith, un dels pares il•lustríssims del capitalisme, en la seva obra ‘Assaig sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions’, declara davant el judici universal subjectiu que les persones tenen allò que tenen i viuen en una classe determinada per el seu esforç i dedicació versada en la millora de la seva condició. Aquesta concepció i la realitat derivada i derivadora fóra niu i nínxol de moltes d’altres com la del “filòsof”, polític i economista alemany, fill d'advocat d'origen jueu, convertit al protestantisme, estudiant de dret, per indicació del seu pare, a les universitats de Bonn i Berlín i incorporat a l’esquerra hegeliana de Georg Wilhelm Friedrich Hegel de la qual va rebre força influència, Karl Marx, la qual definia una classe com al conjunt de persones que tenen una relació comú amb els mitjans de producció amb els que es guanyen la vida. Assenyalant aquells qui posseeixen els mitjans de producció com a industrials i cacics capitalistes (mot pejoratiu a partir de l’establiment d’aquestes bases marxistes de la teoria en descripció del Materialisme Històric i, posteriorment més pejorativitzat durant la Revolució Russa iniciada l’any mil nou-cents cinc després del naixement de Yeshua), mentre que aquells que es guanyen la vida venent la seva força de treball són la classe obrera o proletariat. La relació entre les classes es basa en l’explotació, la qual consisteix en una acumulació, per part de classe capitalista beneficiada, de la diferència entre la producció que realitzen els obrers i la remuneració material que reben, fenomen anomenat “plusvàlua”. En la indústria contemporània, la riquesa és produïda a una escala sense precedents, però els treballadors no poden accedir als guanys que genera el seu treball en la mateixa proporció que ho fan els propietaris de les indústries. Dins la senzillesa dels axiomes anteriorment descrits, reconeguda pel mateix Karl Heinrich Marx, i en la recerca de la seva superació mitjançant la observació i la plasmació teòrica, també cal observar l’existència de les classes de transició, les quals són grups residuals procedents d’un sistema de producció anterior. Marx també extreu diferenciacions dins la classe alta, formulada com a conflictes entre capitalistes financers i industrials manufacturers per a l’obtenció de més poder, mentre també observa divisions d’interessos entre petits negociants i grans corporacions que lluiten per a mantenir o guanyar una major quota de mercat i conclou (en la seva versió atomitzada) anomenant la classe obrera com a marginadora dels seus individus i individues parats i parades durant una llarga estació i també de les minories ètniques, les quals acostumen a viure en condicions de vida pitjors. Posteriorment a la postulació de la teoria del Materialisme Històric, Karl Emil Maximilian Weber (sociòleg i “filòsof” alemany nascut a Erfurt el dia de Sant Anselm de Canterbury Bisbe i Doctor, Sant Silví Màrtir i Sant Simeó Bisbe i Màrtir de 1864) va dedicar grans esforços a la modificació i reelaboració, mitjançant un anàlisi més profund de la teoria de Marx, en la qual anuncià que les divisions de classe deriven del control dels mitjans de producció, però també dels coneixements tècnics, les credencials, el nivell de cultura i educació rebudes per part de cadascun i cadascuna de les figures humanes conformants (degut al seu manteniment pseudo-estàtic a cadascun dels graons de l’escala social i, també, degut a la formulació de la classe que suposa la mateixa estància en aquesta). Tanmateix, Karl Emil Maximilian Weber realitzà una nova distinció de dos aspectes complementaris als de classe: l’estatus i el partit, entenent com a estatus les diferències que existeixen entre un parell de grups en relació a la reputació i al prestigi que els altres els atorguen (i trobant l’exemple il•lustrant en l’estatus d’escombriaire o farmacèutic dins la societat occidental capitalista) i entenent, com a partit, el grup d’individus obradors en esforços comuns degut a aspiracions, interessos, orígens mutus, però també amb voluntat per colpir a gust propi l’ avinentesa econòmica i política, utilitzant recursos com discursos, mítings, campanyes publicitàries, jornades familiars, “subvencions” o suborns, patrocinis, campanyes d’ajuda social i d’altres accions que puguin afectar transversalment a preocupacions que de diferents classes socials amb la fi d’obtenir suport massiu, però no necessària i inherentment popular. Pel que fa a la teoria de classe de Erik Olin Wright, degut a la naturalesa de la producció capitalista contemporània, el control sobre els recursos econòmics té tres dimensions que permeten identificar tres classes existents diferenciades. Aquests tres factors són el domini sobre les inversions o el capital monetari, el control sobre els mitjans físics de producció (com són la terra, les fàbriques, oficines, el mar, etc.) i, per últim, la fèrula sobre la força de treball. A més a més, Erik Olin Wright exposa que aquells que pertanyen a la classe capitalista tenen el control de cadascuna d’aquestes dimensions, tot i haver grups que viuen una situació més ambigua en que es donen circumstàncies contradictòries de classe, podent exercir influència en certs aspectes, però negant el control directe sobre aquests. Aquestes classe podrien ser les anomenades “treballadores de coll blanc”. Finalment, l’aportació de Franklin Parkin, sosté que la possessió de la propietat és el fonament bàsic de l’estructura de classe que exerceix una forma de tancament social utilitzada per exercir poder sobre altres classes, limitant l’accés al control de recursos a classes que resultaran desfavorides. Aquest tancament implica dos tipus de processos: l’exclusió i la usurpació. El primer es refereix al procés on s’adopten estratègies per separar als estranys, mantenint-los al marge del control dels recursos, mentre que el segon consisteix en els intents dels menys privilegiats per adquirir recursos monopolitzats prèviament per altres. Tanmateix, es dóna un tercer fenomen anomenat “tancament dual” que consisteix un tou de mesures d’usurpació a majors, mentre s’adopten mesures d’exclusió a sectors menors.
Amb una mirada holística, Anthony Giddins defensa que, en l’òrbita coetània observant de les classes socials occidentals, s’acostuma a vociferar una reducció de les desavinences materials davant l’equitat i la justícia física en països industrialitzats, degut a intents de redistribució de la renta, entesa com a qualsevol salari que respongui a un treball remunerat o als beneficis extrets per una inversió determinada de manera que una porció, d’aquelles més voluminoses, és demanada per un òrgan de coerció social i fiscal qui figura que la retornarà en forma de béns, infraestructures públiques i ajudes als menys enriquits (exemplificant el fenomen amb el pagament d’impostos segons el nivell de riquesa acumulada i les ajudes a gent major de seixanta-cinc anys i entenent “riquesa” com al conjunt de béns que hom posseeix) a més de, suposadament, haver fomentat l’educació pública i la sanitat pública. Però, encara avui dia els treballadors de classe baixa i baixa alta tenen salaris i rentes molt menors als de classe alta i els fills dels primers acostumen a viure menys anys i a néixer amb un pes menor degut a incertes condicions hipòcritament titllades amb una boira d’incertesa i amb buits acústics, pragmàtics i silencioses supernoves bajanals. El fenomen estel•lar i el d’empobriment anteriorment descrit i mostrat (en la mesura que la censura mental ignorant dels autors ho permet) estant essent accelerats degut a les crisis consecutives després de la dècada dels setanta del segle XX, on cada vegada s’ha reduït més les fronteres de l’estat del benestar i de les competències del sector públic. Així cal tenir en compte que, en moments sincrònics, la gent grassament gaudidora de beneficis i plaers banals i porcins sembrats, i segats en el sí de l’escorça terrestre, no acostumen a publicar el nombre total de riquesa i béns que posseeixen. Aquesta es concentra relativament en poques mans i malgrat les innovacions tecnològiques i científiques, la gent continua essent esclava d’un lloc de treball que els produeix agonia i insatisfacció. Continuant amb la semi descoberta exposició de divisions arbòries en el ramatge de les classes socials, cal recordar, altra vegada, que l’anomenada “classe alta” de la piràmide econòmica i social es troba constituïda per grans terratinents, empresaris financers i magnats industrials els quals viuen, aproximadament, un u per cent del total de la població. Tanmateix, existeix una divisió entre vells i nous rics, amb la que els primers menyspreen als segons i els segons es veuen exclosos dels cercles on es mouen els rics de tota la vida. D’altra banda, la classe alta té una important influència i representació en els alts cercles democràtics de poder, així com també en els mitjans de comunicació i certs cercles intel•lectuals. L’educació dels seus fills es beneficia de millors recursos i mitjans àdhuc els permet accedir a les esferes polítiques, educatives i culturals superiors, mitjançant les quals poden controlar la perpetuació del poder. Pel que fa a l’enunciada, en el subconscient grupal i col•lectiu, així com també en l’àrea de la lògica cerebral contextualment precedent i ara fructífera, “classe mitjana” contemporània, té ocupacions força diversificades i especialitzades (fet que, en termes laborals i evolutius, suposarà immenses xifres d’atur en temps de crisi, quan és necessari una major adaptabilitat de l’espècie). Temps ha, la “classe mitjana” es composava per treballadors autònoms i petits propietaris de comerços, negocis i explotacions agrícoles essent un sector molt més inestable que l’anterior, ja que una gran reserva de persones que volen ocupar les seves posicions i quotes de mercat i riquesa i, conseqüentment, actuen com a coixí per a frenar els ànims del traspassament massiu a una classe alta que serà vista amb resignació celestial en la llunyania de l’horitzó antagònic de milers de bilions de ninetes bressolades en rostres castigats per l’ascetisme involuntari de les classes menys afavorides. Molts d’aquests, segons una perspectiva weberiana, goitaran i, amb ments i esforços convergentment seduïts, recolzaran partits progressistes grocs o d’extrema dreta. En canvi, la classe mitjana alta es conformarà per professionals i directius que hauran pogut accedir a una educació superior i que mantindran una postura “progressista” en qüestions polítiques i socials, encara que essent lliberals, respectin el lliure mercat i les seves regles frívoles i fraudoses. La majoria d’individus d’aquest graó especificat gaudeix d’alts salaris i seguretat laboral a canvi de dur a terme la gestió de la riquesa d’empresaris i comerciants o industrials, encara que, últimament, alguns d’aquests individus han decidit treballar per compta pròpia. En canvi, la classe mitjana baixa és aquella formada per oficinistes, representants, mestres i altres qui acostumen a tenir postures polítiques progressistes, grogues o de centre dreta, identificant-se, una gran majoria, amb posicionaments majors i millor remunerats de la classe mitjana, encara que alguns d’aquests cobrin menys que determinats membres de la classe obrera. La “classe obrera” i “la classe camperola” (tractada lingüísticament de forma separada per motius de trastorn mental paranoic, dissimulat i ricament adobat amb retòriques burlesques del mateix fenomen relativitzat en la fondària de l’ésser, el sentir i el comprendre de l’observació del TOT), es composa per aquelles treballadores i treballadors que tenen oficis manuals i es separen segons el seu grau de qualificació. La classe obrera alta comprèn els treballadors qualificats que tenen rendes, condicions de treball i seguretat laboral majors que els seus “camarades”, essent, algunes d’aquestes qualificacions, restituïdes per evolucions tecnològiques marginals de la condició humana. En canvi, la classe obrera baixa es composa per els treballadors semi qualificats que generen uns ingressos menors als anteriors i que gaudeixen de menor seguretat en el treball. D’altra banda, els sectors centrals corresponen als treballadors a jornada complerta i afiliats als sindicats, mentre que els perifèrics treballen a canvi de salaris baixos i a temps parcial. Finalment, i sense posicionar en el cos del text els següents continguts seguint prejudicis competitius, sinó influenciats pels goigs cristians i budistes (els quals consideren elements darrers com a dignes del deliri sibarita del gaudir vital), es procedeix a la fornicació explicativa i semàntico-descriptiva de l’anunciada (en la sèmesi mesíaca), altra vegada per Anthony Giddens, com a “Infra-classe”. La gent que es veu imbuïda i , conseqüentment, esdevé integradora d’aquesta canca social, pateix condicions laborals i nivell de vida ulterior de la classe obrera pobra, adquirint un estatus similar al dels intocables en societats hindús. Gran part d’est correspon al boldró de població desocupada durant relatius llargs períodes, àdhuc redols de bandejats econòmics, desacreditats socials i jornalers, temporers, obrers i treballadors immigrants procedents de països considerats del tercer o segon món (ja tinguin una bona educació i qualificació o no). Aquest sector tendeix a augmentar amb fonts de la classe mitjana, essent heralda de la magna contingència de desviaments i transformacions metamòrfiques que està patint l’arborum social, en el context de la societat capitalista occidental, afectant significativament l’esquelet de les classes econòmiques i socials. Una pinzellada a la praxis es pot concebre en el creixent nombre de persones amb credencials, diplomes i llicenciatures que ocupava, fins fa molt poc, càrrecs de professionals, directius i administradors. Aquests estaven directament relacionats amb la importància de les grans organitzacions en les societats modernes, mentre que altri havia estat absorbit per el sector públic, encara que també hi ha hagut una forta tendència cap a la privatització d’empreses i sectors públics. En temps saturns, un petita minoria gaudia dels avantatges que suposava obtindre diplomes, essent motiu de crèdit, estatus i salaris majors que d’altres treballadors sense qualificacions. Malgrat tot, als Països Catalans, durant la dècada dels seixanta, augmentà en gran mesura el volum de llicenciats, llicenciades, diplomats i diplomades i això suposà i suposa una major competitivitat en el terreny professional de la classe mitjana. Aquest fenomen pot ésser contrastat amb un dels anuncis de la campanya publicitària de l’Ajuntament de Barcelona ‘Visc a Barcelona!’, la qual ha costat un total de tres milions d’ebrus, essent denunciada pel grup municipal de CiU amb, i amb oracions com “on un entrenador de futbol prepara un cafè deliciós”, “i on un filòsof cus una roba que enamora”, “on una professora d’idiomes (la qual es troba atenent a un client en francès dins una botiga de regals i estris variats per a la llar) sempre recorda el meu nom” o com “visc a una ciutat on una psicòloga dissenya joies precioses”, tot dient, finalment, que viu en una ciutat on els botiguers són molt més que botiguers. Aquest anunci mostra una ciutat idíl•lica on comprar gràcies a la riquesa intel•lectual de ses persones, però també denota una ciutat on, possiblement, una psicòloga, una professora d’idiomes, un entrenador de futbol i un filòsof no poden fer la feina per la que ha destinat hores, diners i esforços; viuen a Barcelona. Tanmateix, fóra bo parar atenció a gran part dels llocs de treball no manuals amb treballs rutinaris que han passat a ser ocupats per dones amb una conseqüent disminució de salaris respecte a l’augment de la inflació, però també la degradació o desqualificació de les condicions laborals de molts llocs de treball, donades unes aptituds que han restat obsoletes a mesura que s’ha donat el procés de mecanització i electronificació. Així doncs, quan parlem de procés de proletarització, ens estem referint a aquells grups de classe obrera baixa que cada vegada són més amplis. Mentre que, en el procés de feminització, moltes dones s’han incorporat en el mercat laboral en llocs de treball sense desgast físic muscular, però molt rutinaris, cíclics, sense marge per a la iniciativa personal i remunerats amb sous baixos o mil baixos.
Ens endinsem en aquest punt en els principals canvis que afecten a la classe obrera, suggestionats pels arguments d’A. Giddens i regits per les pautes elementals del sistema analític de la comprensió històrico-social (no sense sortir dels tòpics, malgrat pugui entendre’s aquesta argumentació teòrica). Amb la vinguda dels segle XXI, cada cop més, el nivell de vida de la classe obrera –immers en condicions de vida infrahumanes i gairebé infrahumanes, les quals bonament s’exposen en la present gaseta- ha experimentat una millora considerable, cosa que ja anava succeint des de feia uns quants anys (vegi’s auge mentalitat dels “Seixanta”). Això significa més capacitat per accedir als béns de consum i el creixement de la renda. S’especula entorn una possible opulència que respon a una hipotètica “societat –més- de classe mitjana”, contingència altrament anomenada tesis de l’aburgesament, que molts consideraran errònia. Arribats en aquest debat, des de l’autoria de les presents sentències, sols fem ús de les impressions variades que imperen en el sí d’aquestes teories; en tant, la nostra posició és la d’ésser fidels a l’empirisme més coherent, per “racionar” i “racionalitzar” tals afirmacions. Cal que ressaltem, en conseqüència, la distinció que el propi Giddens palesa: l’existència de treballadors de “coll blanc” i de treballadors de “coll blau”. Sobre aquest respecte, és important comentar la fragmentació de la classe obrera i l’impacte del consumisme com a eixos bàsics d’aquesta progressió evolutiva (i també de la mateixa classificació). Digué el sociòleg francès Bordieu (any 1969: entengui’s context): “En molts aspectes importants les societats modernes s’han convertit en societats de consumidors, orientades a l’adquisició de béns materials. La societat de consum és una societé de masses en què les diferències de classe estan superades”. Excessivament a grans trets i occidentalista; però du inherent part de raó. Tanmateix, pel que fa a la “superació” de les diferències a les quals Bordieu fa referència, des d’aquí hem d’afegir que, imantats pel garratibament inevitable d’aquesta vehement formalitat, la generalització sociològica derivada experimenta els efectes de les normes i les lleis de l’estudi antropològic. Entremig, lluny de “criticar” constructivament qualsevol informació o difamació, la intenció és lògicament destacar els punts claus de tot anàlisi, exposant amb jerarquia i condimentació els convencionalismes tendencials que defineixen aquest paradigma. Reprenent el fil conductor del paràgraf, tronarem de bell nou a la figura de Giddens, i ens centrarem en l’alt nombre d’anàlisis i investigacions dutes a terme a la Gran Bretanya, principalment, però per defecte, parlarem igualment de dades que seran la base d’un procés de generalització, doncs, malgrat la particularitat estratègica d’aquesta, els efectes no disten pas, dissortadament, del còmput global que aquí volem posar de manifest; les dades, efectivament, són força explícites, i fins ni ésser cauts caldria, car, indubtablement, la situació política econòmica mostra i evidencia sense pal•liatius el que hom ha comentat.
L’exclusió social i el problema de l’infraclasse; no hi ha proves concloents de què existeixi una cultura “d’infraclasse” característica (Morris), però tot i així, farem esment d’alguns aspectes que poden ajudar a entendre-ho millor: el comportament racial i ètnic és clau. Així, sobre aquest “anàlisi de la pobresa”, molts investigadors acabaren arribant a la conclusió que moltes persones (pertanyents a aquesta infraclasse), davant la crescuda de l’atur –d’altra banda inevitable en molts casos-, havien decidit rendir-se i viure dels serveis socials. Sobre l’eficiència d’aquests darrers ens guardarem prou de menystenir o desglossar cap “judici”; però sí que senyalarem que els judicis de fet, sensorialment parlant, exemplifiquen bastant bé el devenir i el “no” venir, sobre la qüestió del reeixir, en aquests temes. Per un altre cantó, hom no pot oblidar-se del gènere i l’estratificació, ço és, condicionants bàsics per delimitar més agudament el nostre camp d’escriptura, acció i deducció. Durant molts anys els estudis sobre l’estratificació prescindiren del gènere. Però, no gens menys, en sí mateix, el gènere és precisament un dels exemples més profunds d’estratificació. O sia que és de rigor parlar de la divisió de classe i gènere: fins a quin punt podem entendre les desigualtats de gènere del món contemporani a partir de les divisions de classe? Etern debat, i per tant etern problema; la posició i el reconeixement de la dona respecte de l’home. Endinsem-se en aquest: És precís explicar les desigualtats de gènere partint de la classe (és allò més transcendent). Citat és F. Parkin, qui ho expressà en un estudi, el qual treballava sobre la conscienciació i l’evolució. Històricament, i en la majoria de cultures i societats, les dones han patit una subordinació, àdhuc menyspreu (ço és, dependència), considerables. És clar, i és quelcom que no és remot. Sempre ha prevalgut l’home (força i rudesa), en post d’una terrible associació baronial. En aquest punt farem una distinció que resulta imprescindiblement necessària: parlarem d’espai públic i espai privat. Ho deduiran vostès mateixos, disculpin aquesta deixa – escletxa de llor això sí entre tants esforços-, però, com sabran, el primer és destinat (associat de fet, de fet) eminentment a l’home, i el segon a la dona (encara ara avui, per infortuni). Aquesta voluntat és la d’esdevenir “megàfon de fets i escrits vinculants, però inspirats en tasques no vinculades a la vinculació de les causes”. Un recordatori important és el que fa referència a “com” es distribueixen riquesa i poder, en relació al treball remunerat, a la política etc. Determinen les desigualtats de classe l’estratificació en funció del gènere? Torna la menció al gran debat. Dins la població activa, no negarem que les, o unes quantes dones, estan o, sobretot, han estat subordinades a l’home (com un tot vexador; vexadora i taxativament parlant). Aquesta dependència és fatal. Però, certament, també hi ha casos (avui en dia ja no cal posar l’accent sorprenent) en què la dona no compleix aquestes característiques i aporta ingressos, influeix, etc. Es tracta d’obvietats que no és dolent tenir presents sobretot per contrastar generalitzacions, i més encara en el caire geogràfic i temporal en el qual ens centre, l’època decisiva que marcaria un abans i un després sobre aquestes qüestions. La democràcia hi juga aquí el seu paper. I per tant, no afegirem en aquest punt res més que això: la no necessitat d’aportar dades rellevants (el coneixement social, moral i racional ens ho deixa clar) sobre concrecions que serveixen d’exemples, ja que la “deduibilitat” és significativa i valuosa en aquest sentit, i per el que ens interessa. Essent endèmies endèmiques de pensament indòmits, estoics per erosió verbal, impregnats de la cultura de la lingüística fraccionària, som pals de paller frontals, formals, formalment colpits pel punyent esperit purità que aconseguí menar l’envà que ens disposà a actuar, construir i encapçalar pàgines d’escrits, imperants, pàgines sociològiques i avantguardistes en la seva essència mateixa per l’orgull ferit d’una opinió caçada: el món defuig de qualsevol fugida, i una humil gaseta escriu i rellegeix els passatges històrics i les investigacions globals: la teoria del flux gramatical amb insercions i interconnexions cerebrals d’un pòsit intel•lectual ja definit pels nostres condeixebles, avantpassats i sociòlegs de velles generacions. Situacions convencionals: règim de permanència. La realitat és i serà la interpretació, anihilant els més minvats rastres de ficció.
Toquem ara un altre punt calent: la disputa entre individu i família. La classe social hauria d’adjudicar-se valorant de forma independent el treball que té cada individu i sense que es faci una referència específica a les seves circumstàncies familiars. Aquest és l’enfocament usat per Gordon Marshall & co a UK, en un estudi sobre l’estructura de classe. Però s’obliden de la “casa”, la llar. Ens explicarem: el fet que X sigui solter o visqui amb Y pot canviar molt les oportunitats de les què disposin. Una investigació de N. Bonney demostrà que les dones que guanyen bons sous solen estar amb parelles que també els tenen, i que les esposes que ocupen llocs professionals o directius reben millors sous que d’altres esposes amb feina. Què vol dir això: la creixent participació de la dona en el mercat de treball (àmbit públic) pot fer que s’accentuïn les divisions de classe entre les cases, cosa que no s’apreciaria si només s’analitzés als individus per separat. Família o individus? Ah, aquesta és la pregunta. Per tant, traslladem-nos –mai millor dit- a la mobilitat social, en les diferents posicions socioeconòmiques; n’hi ha quatre: mobilitat vertical, mobilitat lateral, mobilitat intrageneracional i mobilitat intergeneracional. La primera, sens dubte, és la més abundant al país més important, USA. Aquests moviments tradueixen les teories i reflecteixen el curs històric de les societats; en quina mesura són <
Pobresa i desigualtat: Què és la pobresa? Com la definim?
Habitualment se sol distingir entre pobresa absoluta o de subsistència i pobresa relativa. És important tenir-ho en compte. Charles Booth dóna una mesura coherent per la pobresa de subsistència, que denomina: carència dels requisits bàsics per mantenir una existència física saludable (aliment i llar suficients). Les definicions de pobresa com a subsistència presenten variades carències, en especial quan es formulen en relació a un determinat nivell de renda. Per aquest motiu no és encertat acceptar ni definir un sol criteri de pobresa, ja que llavors existirien casos de persones que complirien unes característiques i no en formarien part, o viceversa. I, a més d’això, cal dir que el càlcul de la pobresa de subsistència no té en compte l’impacte de l’augment del nivell de vida, que sol ser constant. Pel que fa a la “pobresa” en l’actualitat (anys noranta i següents), hem de dir que al contrari que a USA i a molts altres països (i Espanya...), on existeix un “límit de pobresa” oficialment establert, a UK l’administració no proporciona tals indicacions. A UK es considerava pobre qui tingués uns ingressos per sota d’uns mínims (aquell famós subsidi complementari). Avui en dia aquest ja no existeix, però les últimes xifres disponibles (també per a nosaltres cenyint-nos sols a aquest text) encara es refereixen al període en què estava en ús. Als anys vuitanta el número de persones que vivien a la pobresa augmentà dràsticament. Relacionar-ho amb el context és l’eina eficient; els moviments migratoris i trasllats, forçats, volguts o no, foren prominents. Tornant a la pregunta “qui són els pobres?” afegim: els sense feina, els que tenen treballs inestables o a temps parcial, els vells, els malalts i els incapacitats, membres de família nombrosa o monoparental, etc (a grans trets). Altrament, el percentatge de nens (menors de 15) que viuen en residències on els ingressos són un 50 % més baixos que el promig nacional (una de les formes de definir la pobresa) ha augmentat en els darrers anys; en 12 anys (del 79 al 91, va créixer d’un 10 a un 31 %). És molt preocupant l’augment de la pobresa infantil, i un perill imminent i dràstic, terrible i “mundial”.
Per què els pobres segueixen sent pobres?
Causes: deixar als mecanismes del mercat d’un país la distribució de la riquesa i la renda, provoca majors desigualtats materials. Augmenta la distància entre rics i pobres. Creix la línia divisòria, l’oblit i la hipocresia. Potser no hi ha tants pobres, però, en comparació (amb els ”no” pobres –dol l’ús d’aquest terme) ho són molt més que ells. Les polítiques econòmiques són un altre dels factors a considerar per entendre eixa qüestió, que és que s’accentuen les diferències entre rics i pobres. Per tant, creix el número de persones que pateixen pobresa de subsistència. Una altra cosa a comentar és la percepció corrent de la ciutadania, que moltes vegades difereix de la verdadera realitat, a causa molts cops de la ignorància (i el cinisme, basat en aquesta). En relació a la pobresa i la dependència de l’assistència social, la situació de les persones són s’emmarca amb concreció, és a dir: ser pobre no significa necessàriament estar enfonsat en la misèria. Al respecte, parlem de les institucions d’assistència social; aquells que les critiquen, afirmen que generen “dependència” en les persones que reben aqueix tipus d’ajut. No només depenen materialment del cobrament del subsidi (“Subsidi pel vell”, deien els Umpah Pah) d’assistència, sinó també psicològicament. Enlloc d’adoptar una actitud “vital” activa, solen estar resignat i fer-se passius, esperant així que els mantinguin els serveis socials (fullejar escrit general per ampliar alguna dada, si hom ho considera pertinent). La idea de la dependència de l’assistència social és polèmica i alguns autors refusen que aquesta situació estigui molt estesa: “Viure de l’assistència social” Se sol considerar quelcom vergonyós, afirmen, i la majoria de les persones que es troben en aquesta situació és molt probable que lluitin ganudament per escapar d’ella tan aviat com sigui possible. Carol Walker ha analitzat aquestes investigacions sobre com s’organitzen la vida els que reben aquest tipus d’ajuda (“Subsidi pel vell”). Dels entrevistats sense feina, el 80 % havia experimentat un retrocés del seu nivell de vida des que depenia de l’assistència social. Per gairebé tots la vida s’havia convertit en una lluita continua. Per altra part, per una minoria, les ajudes públiques poden suposar una millora del nivell de vida. Aquí mencionarem com un exemple els programes de reinserció al món laboral, bo i considerant que darrere d’aquestos encara resten tantíssims casos relacionats amb el tema de la drogodependència. Anàlisis (algunes) mostraren que aquests programes donaven resultats, però no eren realment resultats congruents, i tan sols eren aplicables a una minoria, o en tot cas a una porció determinada.
Indigents
Pobresa: sostre/sense sostre (aquests “són” els indigents). S’han fet molt visibles als carrers de les grans ciutats en els últims 20 anys (i això que creix, lamentablement): “Quart món”. Pobresa extrema. A USA Martha Burt utilitzà l’expressió “al límit”. Vagar pels carrers, demanar, etc. L’estudi referent als indigents considera variables psicològiques, encara que no forçosament les considera un o el gran detonant, tot i que aquestes són , possiblement, un dels grans causant, això sí també tenint present situacions físiques o ambdues a la vegada. Podem parlar de situacions familiars desastroses, adverses, etc. Molts factors juguen aquí el seu paper. Segons Shelter, la indigència augmentà un 300 % (què em dius!) entre 1978 i 1992. La dada és prou explícita. El cercle viciós dels carrers. I dels carrers estrets. Tot i que proporcionar vivenda adequada no solucioni del tot el problema, la majoria dels sociòlegs que ho han estudiat estan d’acord en què aquesta mesura és crucial per enfrontar-se a la indigència, independentment de que sigui o no l’Estat qui financi l’allotjament. El tema de la classe; desigualtat i competitivitat econòmica: creix la distància entre rics i pobres, com dèiem. Potser és aquest augment de la desigualtat entre classes el preu que s’ha de pagar per mantenir el desenvolupament econòmic? Michel Albert (“Capitalism vs Capitalism”, 1993) compara de manera sistemàtica dues formes d’iniciativa privada i d’organització econòmica. La primera (que ell anomena “model nord-americà” i que també s’aplicaria a UK) es basa en mercats molt desregulats i en sistemes d’assistència social pública poc desenvolupats, i es defineix per un alt grau de desigualtat econòmica entre rics/pobres. La segona (l’anomena “model del Rin”), basada en el tipus de sistema econòmic que hi ha en els països propers a aquest riu (Alemanya, Suïssa, Holanda), tot i que té importants característiques en comú amb el Japó i altres economies asiàtiques emergents. Diguem-ne així. En aquests models, els interessos col•lectius tendeixen a predominar sobre els individuals. Aquestes no són societats individualistes al màxim; el que és important senyalar és que en el model del Rin les societats són igualitàries (a priori); per tant, les diferències entre rics i pobres son menors per exemple que a UK o a USA, però en cap cas són resultats prou òptims, si fem cas als pronòstics i els anhels més optimistes que s’han de considerar. Però també és per això, d’altra banda, que els països en què el conjunt de les desigualtats és relativament baix han prosperat més que aquells en què la divisió entre rics/pobres és major. Tot això segueix sent objecte de debat. Sí, avui en dia tot és objecte de debat. És el recurs de la formalitat i el cinisme. Objectivitat post actum. Les conclusions que en traurem de tot plegat, ja les ceoneixem: el món d’avui il•lustra aquestes sense cap tipus de prejudici, o amb tots els tipus de prejudicis. Depèn de com es miri. Parlarà cada consciència, amb els respectius tocs de pinzellades genials, fatals, racionals, irracionals... o surrealistes. La conclusió doncs, d’aquest vast capítol, seria la següent: L’estratificació social es basa en la riquesa, les propietats i l’accés als béns materials i als productes culturals. N’hi ha quatre grans tipus: esclavitud, casta, estament o estat i classe. Les divisions de classe no es reconeixen oficialment. Teories sobre estratificació més conegudes: Marx i Weber. La distribució de la riquesa i de la renda segueix essent molt desigual, indubtable és la negació. Les inversions són importants per comprendre això. Divisió de classe; Infraclasse: els que viuen a la pobresa; a vegades, minories ètniques. Recordar que molts anàlisis només es tenen en compte des d’un punt de vista masculí, encara ara avui. Mobilitat social, altre problemàtica que cal tractar exhaustivament. Finalment, hem tractat la pobresa: recordem les dues branques: pobresa de subsistència i pobresa relativa. I fins aquí ho deixaríem per ara. Mercès per l’atenció i el seguiment de la “gasa-te-la”, gestació no pas gesta que il•lustra la gaseta, temporalment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario