Quartera entrega

Concepcions distintes i distintives de la realitat familiar des de la perspectiva pública i l’òptica privada en la línia temporal


Tenint en compte el sentit genuí revolucionari expressat per Salvador Felip Jacint Dalí i Domènech com a “Rrebolhució” i anomenant els drets naturals de la persona pronunciats el quatre de juliol de 1776 pel Congrés dels Estats Units d’Amèrica en la Declaració unànime dels tretze Estats units d’Amèrica, essent aquests el dret a la Vida, la Llibertat i la Cerca de la Felicitat, com a precedents es procedeix a l’exposició de les concepcions distintes i distintives de la família, el matrimoni, la vida privada amb notables consideracions de José Félix Tezanos, essent aquest considerat com a respectat sociòleg (fet que no vincula cap tipus de sentiment prescrit per part dels autors d’aquest article de divulgació humanista amb consideracions preses i expressades per part d’altres ésser aparentment rumiants). Així es considera, per part de l’anomenat teòric, actualment, i sobretot durant les darreres tres dècades, la vida personal i emocional està vivint un canvi sense precedents, obrint-se i banalitzant-se com mai ho havia fet en el marc primermundista. En aquest context actual, es considera necessari per a la resolució de la tercera gran proclamació de l’anterior declaració ja citada amb anterioritat, mantenir la intimitat, la confiança i el compromís a la vida privada per gaudir d’un estat d’equilibri sospès a l’èter de l’imaginari reflexiu. A més a més, per observar amb plenitud les següents proposicions cal tenir en compte diversos conceptes com són la família, entenent-la com a un grup de persones lligades per nexes de parentesc (lligams que s’estableixen mitjançant el matrimoni i les línies genealògiques) i el matrimoni com a unió civil, religiosa i, fins i tot sexual, que s’estableix entre individus adults de manera convingudament confirmada. Tanmateix, hi ha una varietat cromàtica en termes familiar força complexa que acompanya a tot ciutadà occidental en el seus dia a dia en el context contemporani on escrivim. El primer d’ells és la família nuclear composta per un parell d’adults que viuen amb els seus fills en una llar comuna, mentre que la família extensa la conformen els anteriors individus i altres parents. Observem que la tradició europea dicta el model familiar monògam (unió entre dos individus mitjançant el matrimoni), mentre que la poligàmia, ja sigui la poliàndria (on es casa una femella amb diversos mascles)o la poligínia (on es casa un mascle amb més d’una femella a la vegada, no ha estat ben admesa, encara que s’hagi practicat sovint l’adulteri entès com a infidelitat en el marc matrimonial. En les societats anteriors a la revolució industrial, el model familiar natural era el de família extensa, com encara es veu a pagès i en la majoria de les societats asiàtiques i de l’Europa oriental. Aquesta donava seguretat econòmica als seus membres i també podia remeiar situacions com l’orfandat donada per la gran quantitat de dones mortes durant el part o la pèrdua dels fills (ja que a finals del segle XVIII, un de cada quatre nens moria abans de complir el primer any d’edat). En el cas de posar el punt sobre la “i” del desenvolupament familiar comprès entre els segles XVI i el XIX, el sociòleg Lawrence Stone, defensaria que, en la primera fase, la família nuclear vivia en una llar de dimensions pesils (certament reduïdes), estava integrada en les relacions de la comunitat on no hi havia una separació entre ambdues i les persones no experimentaven ni buscaven la intimitat emocional que s’associa a la vida familiar. El sexe no es considerava una font de plaer luxuriós, sinó la via per engendrar fills, assegurar el futur econòmic i el llinatge. A més a més, la llibertat d’elecció per contraure matrimoni estava subordinada als interessos superiors com el dels pares, altres parents familiars de la comunitat, relatius als béns físics o polítics, fet que concorda amb la naturalesa inicial de l’aliança feta mitjançant un contracte de propietat. La segona etapa del matrimoni seguia amb la concepció, criança i educació dels fills i, finalment, es consumava amb l’amor. En el segon cas, i des de principis del segle XVII fins a principis del segle XVIII, els estrats superiors de la piràmide de classes van generar actituds divergents, pròpies del romanticisme i admeses avui com a universals per el mateix hereu de la revolució burgesa, l’amor a les idees, com e finalitat primera i última de l’existència (no per aquest motiu, víctima de la fogosa acidesa corrosiva de la crítica d’aquesta ploma àdhuc amitjanada en el seu esperit). Després de l’anomenada consumació dels fruits revolucionaris burgesos, el sistema familiar nuclear va passar a ser una entitat independent on creixia la importància de l’amor conjugal amb un augment del poder autoritari de la figura masculina. En la seva tercera fase, que es va mantenir fins als anys seixanta del segle XX, la família manté estrets llaços emocionals i gaudeix de certa intimitat dins de la llar (fins amb la popularització de la ràdio, durant els anys vint i trenta del segle anteriorment anomenat), formant-se per atracció sexual, d’amor romàntic i d’elecció personal, però s’orienta cap al consum i aquest moda l’educació d’un o un parell de fills. Ara ja mirant en la llunyania de la llibertat hipocratitzada amb màscares, més enllà de les mans, el fum dels munts de neurones cremades i els peus que la fan caminar i d’aquelles a qui realment pertany, s’entreveu la metamorfosi d’aquest model i en àrees senceres s’ensuma com els sistemes tradicionals es mantenen intactes mentre que en altres s’estan produint grans canvis provocats per l’expansió dels tòtems vomitats per l’occidentalisme masclista i consumista, l’augment de governs centralitzats que s’esforcen per arribar a totes les llars i consciències canviant les formes de comportament tradicional i el creixement del pes dels mitjans de comunicació de masses conjuntament amb l’expansió d’empreses fetitxistes multinacionals i explotadores. Arrel d’això, el món familiar es reformula amb una disminució de la influència de la família extensa, una tendència cap a la lliure elecció del cònjuge, augment del reconeixement i ignorància dels drets de les dones i dels infants, banalització del sexe insubstancial, expansió del model monògam successiu (format per diversos matrimonis arreglats després de successives separacions i divorcis), augment del nombre de dones que tiren endavant soles a una família, herència patrilineal (qüestionable en molts nous casos). Tot i així s’està vivint una contra-tendència cap al model familiar extens degut a la seguretat que ofereix en situacions de crisi.


Atomització obsessiva i compulsiva dins l’edifici segon de la persona en la seva totalitat entesa com a universal i personal

L’augment dels divorcis en un context estipulat i ja descrit com a residu primermundista no només és una realitat actual, sinó que fins fa poc, el matrimoni era directament associat al desig de perpetuar la propietat i la posició social de generació en generació, com es pot observar en el sistema d’herència de la propietat catalana liderada per l’hereu i la pubilla mono, ultra i supra per davant d’un segon germà engrescat a fer la seva vida o a dur a terme els seus vots dins l’Església, mentre que el tercer era empès a desenvolupar les seves destreses i mancances físiques, intel•lectuals i espirituals en l’àmbit militar, encara que tots ells tinguessin dret i legitimitat a mantenir hostes vinculats a la casa mare, la llar familiar del llinatge patrimonial. Durant molts segles, el matrimoni es va considerar una pràctica indissoluble, tret d’alguns casos com la no consumació del matrimoni on el sistema d’enfrontament, consistent en la presentació de càrrecs, com la crueltat, l’abandonament o l’adulteri, per part d’un cònjuge contra l’altre, acostumava a utilitzar-se com a mitjà per arribar al divorci, emperò les primeres lleis europees de divorci sense culpables, enteses com a primeres formulacions de la cultura del dionisme, es van aprovar a mitjans de la dècada dels setanta del segle XX. Tot i així, la tendència general interna a moltes persones és la d’avaluar el matrimoni segons el grau de satisfacció i felicitat que ofereix, encara que el procés disjuntiu dels cònjuges, considerat com a la ruptura matrimonial per a l’obtenció de una major felicitat, també acostuma a produir tensions o pacificacions emocionals, pot crear dificultats econòmiques o ostracisme social (allunyament forçat d'algú, ocasionat per un trastorn polític, per haver caigut en desgràcia, etc), en els casos menys tolerants. Malgrat tot, davant el decreixement de la prosperitat exponencial virtualment assaborida ha fet que torni a ser de menester el replantejament de les postures en pro de la separació i el divorci per no caure en la misèria absoluta, fet que ha significat el renaixement, estipulat dins el conjunt de la massa humana dominant, del desacoblament, entès com a la ruptura de relacions íntimes perllongades, la qual pot precedir a una separació o un divorci. En la majoria de casos, aquest es dóna perquè un dels membres de la parella està menys satisfet que l’altre amb la seva relació i comença a mostrar-se distant i a crear més espais independents a la parella. Posteriorment, es passa a contrastar la seva situació amb una persona externa a la parella, sospesant els costos i beneficis d’una possible separació. D’altra banda, aquesta situació també crea malestar a l’altra part de la parella i es planteja obertament aquesta situació replantejant postures i fent balanç de si es pot seguir amb la relació o no, fet que també suggereix i porta intrínsec (hipòcritament fent cas a la raó pura i menystenint el sentiments) una transformació de l’actitud de l’individu davant el seu complex contemporani interrrelacionat i interconnectat exemplificant-se en la proposició de la hipòtesi que postula la diferenciació entre classes socials a l’hora d’afrontar el caràcter canviant de la vida familiar i del creixement nombre de divorcis, contrastat amb l’exemple empíric proposat per Lilian Rubin que nomena les famílies de classe obrera com a pals de paller del fenomen tradicional en comparació amb les de classe mitjana en la faceta evolutiva familiar, malgrat un major conflicte generacional “intra-llar” fet praxis amb les actituds dels joves envers el comportament sexual, el matrimoni i les diferències de gènere enfront els seu progenitors. Aquesta gent, conscient de la imperfecció de l’ésser humà, intenta viure la vida més obertament i de manera intensa, sobretot des de la perspectiva femenina força nodrida a occident durant els anys seixanta en sorgir el llibertinatge femení reivindicatiu del dret a treballar en el món laboral fabricant productes i serveis a mercè de la jerarquia i la voluntat subjacentment teledirigida per òrgans, institucions i figures amb grans quotes de poder, reclamant l’obtenció d’expectatives paral•leles a les dels mascles i compartir responsabilitats de la llar amb el cònjuge. El contrapunt contemporani àdhuc futurista que crea la alteració aleatòria del funcionament caòtic intern de la realitat social, aparentment subjecte a la lògica artificial (però no artística ni original, sense considerar ni tolerar el fenomen del plagi) es dóna una nova corrent que defensa el manteniment de la llibertat per ambdós individus, la distribució de responsabilitats i el retorn d’un dels membres de la parella a la llar per donar una millor educació als fills i formar-los com a persones madures i, com a postularment que representa la seva formulació de reivindicacions abstractes i empíriques, així com de judicis, sembla substituir el individualisme egoista i rebel posterior a l’autodestructiu fenomen dionisíac induït a l’esquellam badoc babós i remugant en prat humitejat per la rosada vestida en sedes d’ignorància severa i perversa, al•legoria a la mòrbida bellesa que, segons Pere Navalles Villar (professor de Publicitat i Relacions Públiques a la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona), pren l’ànima i l’arrossega a les entranyes de el infern dantesc àdhuc seductor. Pel que fa a la relació conceptual establerta entre el fenomen del divorci i l’estatus de fill o filla hi ha diverses consideracions conceptuals al respecte. En molts casos, els fills poden veure’s afectats per la tensió i ansietat resultant d’un matrimoni infeliç, una separació o un divorci el qual hagi suposat un fort sotrac sentimental, estructural i de valors dins la composició mental de el infant. . Durant l’època preescolar, molts nins es troben confosos i porucs davant la situació de separació dels seus pares i, fins i tot, arriben a culpar-se d’aquest succés, mentre que en una edat més avançada, comencen a entendre les causes del distanciament, separació o divorci, encara que segueixin preocupant-se per les conseqüències resultants i mantinguin una accentuat i notoriament comú sentiment d’ira. Segons els estudis de Judith Wallerstein i Joan Kelly, un terç dels fills de matrimonis divorciats conservaven una buidor emocional vers la seva vida, tenien una baixa autoestima i queien sovint en depressions, tenien tendència a viure en solitud o continuaven tenint sentiments d’insatisfacció vers la seva parella. Les sensacions de frustració també es feien extensives a l’àmbit escolar i, fins i tot, era entesa com a l’origen primer de malalties mentals, violència domèstica o abusos sexuals. Tot i així, les actituds envers el divorci estan canviant ràpidament i es creu que l’estat del benestar permet que els seus efectes no siguin desastrosos, encara que la naturalesa de la família continuï canviant i essent qüestionada per els costos i beneficis que ofereix. Tanmateix, una darrera corrent es contraposa a la proposició anteriorment formulada i defensa que l’estat del benestar no pot guarir cap dels símptomes de la separació, sinó que defensa la importància que significa el sentiment d’estimació a el infant, que senti que algú es receptiu a les seves necessitats i rebi una educació amb autoritat (no autoritària) per part dels seus progenitors o membres familiars més propers. En aquest mateix marc social contemporani, cal enfocar l’objectiu vers una altra realitat humana: l’increment de llars monoparentals. Aquestes i, sobretot aquelles encapçalades per mares solteres, separades o divorciades, encara que moltes d’elles continuen enfrontant-se a la inseguretat econòmica i a la marginació social, han acabat en una situació de monoparentalisme (en molts casos, no desitjat), mentre que en d’altres situacions es pot observar el fenomen de la “mare soltera” per convicció pròpia (amb motius i recursos diversos i variats que en una llarga cua podrien ésser recitats per tal d’ésser correcta i benvolguda, no benvinguda, ment captinguts. Fet que, en un primer moment (tenint en compte una perspectiva temporal més àmplia que la contemporània), no sembla relacionat amb el fenomen del “pare absent”, qui acostumava a deixar la família en una situació mussolenca en anar al camp de combat, tot i mantenir la família extensa oferta o proporcionar una major seguretat pluri acepcional, la qual cosa contrasta magnànimament amb realitats viscudes a finals del segle XX, on molts pares s’allunyen dels seus respectius nuclis familiars malgrat conservar una relació minsa amb els seus fills després de la separació, sobretot als EEUU d’Amèrica i a Gran Bretanya, on es donen els índexs de divorci més alts del món i on aquest fenomen ha desembocat en un seguit de desequilibris socials com poden ser el deteriorament de la concepció de paternitat la qual, segons David Blakenhorn, suposa l’augment d’infants que creixen sense una figura d’autoritat (fet pot arribar a suposar el increment de la violència, la irracionalitat desenfrenada i la criminalitat).


Famílies de segones núpcies i capteniment al voltant de les facetes amagades de la família

La família de segones núpcies pot definir-se com aquella on un mínim d’un dels cònjuges havia estat casat amb anterioritat. Moltes de les parelles que tornen a casar-se, quan tenen vint anys, no aporten fills al matrimoni, mentre que qui ho fa a finals de la vintena i inicis de la quarantena si que n’aporta i aquells que es casen posteriorment solen viure amb els fills fora de la llar, encara que continua essent possible que en neixin de nous (fet que acostumava a ésser considerat un magne i solemne benedicció divina segons tingués favorables circumstàncies econòmiques, enteses com a estipulació del repartiment de béns, i com a obra del diable en un context presentar com a tenebrós dins la raó i lògica d’escenari). Tenint present que es dóna un nombre major d’homes que de dones que tornen a unir-se en matrimoni després o que aconsegueixen trobar-se més satisfets amb les segones esposalles (degut a que la persona sap què necessita de la seva parella, quins errors no es poden cometre o potser per mandra a tornar a una situació de solitud), moltes de les relacions oficioses i repetides acostumen a presentar dificultats. Poden sorgir circumstàncies adverses a la concepció vanagloriosa, en el sentit benedictí del terme, com el fet d’existir un pare o mare biològic que viu en un altre lloc i que encara continua essent essencial per al desenvolupament de la personalitat i educació del fill o filla, la damnificació de l’estat cooperatiu entre els protagonistes de l’antiga parella, la manca de drets legals de les madrastres i padrastres en relació als fillastres després de la mort del seu pare o mare o la convivència d’infants de diferents matrimonis dins les novelles famílies, fets que suposen una alta probabilitat d’enfrontaments i tensions. D’altra banda, fugint de la flama halicondrina del processament lineal lligat al caràcter físicament monàrquic de l’àcid ribonucleic original i originari, l’estructura familiar (com a entitat tipificada i dotada de personalitat semi subjugada al jou de la promiscuïtat proxeneta) s’estan desenvolupant nous llaços de parentesc que necessiten i suggereixen noves formes per solucionar els problemes. En el context contemporani, ans diferenciar estils de famílies binuclears les quals són el resultat d’un divorci, però que encara mantenen certs lligams. Així es pot concloure dient que, si bé es trenca el matrimoni amb el divorci, les famílies no ho fan en el seu conjunt, sobretot quan hi ha fills i filles. Fills, filles, infants i infantes, nins i nines, marrecs, canalla quitxalla, xicalla, menudalla o mainada, totes elles i ells subjectes als fets anteriorment descrits, però també al canvi fonamental que ha estat protagonitzat per la dona durant el darrer parell de parells de dècades (ja sotmès a la descoberta teòrico-pragmàtica entre escletxada) amb la qual la femella de l’espècie humana europea i dels països “desenvolupats” ha donat prioritat a l’èxit laboral i l’autonomia personal, fet que ha suposat que la dona sense fills ja no sigui una trista soltera i que la canalla resti a mercè d’estranys i de l’educació de l’estat, però, malgrat aquesta tendència, l’avantguarda moralista comença a delectar als sibarites de l’ humanisme amb una nova corrent on moltes dones i mullers decideixen tenir fills i dedicar-se completament a la seva educació, essent aquesta una activitat que pot arribar plenament a la persona i ésser motiu d’orgull i satisfacció íntegres i universals en el ple sentit orgànic, astral i cosmològic.
En nits clares, lluna plena, en famílies infelices, lluna nova. Amb aquest enginyós gir metafòric fóra bo entendre com la vida familiar pot comprendre la gairebé tot l’espectre emocional d’una persona fent-la sentir feliç o desgraciada. Diferents són els pilars que componen el tema de l’anterior frase, rema en aquesta i felinament elidit, àdhuc es farà referència a diversos que poden mostrar la cara menys melosa de la família. El primer a ser destapat podria ésser l’abús sexual, força estès (en l’àmbit geogràfic, però també en el social, estenent-se arreu de l’estructura i capes socials) i entès com a realització de pràctiques sexuals imposades d’un cap a altre individu sense que el segon en tingui desig. Possiblement, molts casos d’abusos sexuals han sortit a la llum degut al treball del feminisme i al d’organitzacions assistencials i del ressò que se’n fa als mitjans de comunicació, ja sigui per presentar-lo com a denúncia social, com a estimulant de l’autocrítica de la consciència social o com part de la societat de l’espectacle. A més a més, en una carena més llòbrega es troba l’abús sexual practicat a menors. La National Society for the Protection of the Children ha diferenciat quatre categories de maltractaments diferenciats amb conseqüències a curt i llarg termini: la manca d’atenció , el maltractament físic, el maltractament emocional i psicològic i l’abús sexual, el qual coincideix, de vegades, amb la pràctica de l’incest entès com a relacions sexuals que es donen entre un parell o més d’individus amb un llinatge en comú. En les possibles explicacions teòriques per donar resposta a la causa d’aquest fenomen, cercades disciplines similars o facsímils a l’antropologia, la psicologia, la sociologia, la psiquiatria, l’economia i, no pas massa sovint, la botànica (entre d’altres), s’ha observat que, en el gran ramat de maltractadors, només una minoria d’aquells que cometen abusos sexuals amb menors són malalts mentals, i conseqüentment es formula la tesi que defensa la inadaptació d’alguns adults en món de les relacions entre adults qui busca la seva realització sexual més fàcils, per a ells, d’accedir. Aquestes pràctiques també podrien compartir causa amb d’altres com la zoofília o la necrofília. Segons José Félix Tezanos, aquesta argumentació podria ésser l’arrel de gran part de les abusions protagonitzades pel primer “passador” o “passaire” masculí d’abusos donada la tothemització de l’ideal del mascle fred, impassiu i convulsiu que ha marcat la directriu protocol•lària. Elvira la llum que fon molts glacials del modus operandi social àd a mida que canviïn les relacions entre homes i dones i la concepció que s’imposa a la societat sobre ambós (mascle i femella, home i dona, cel, pluja i terra) també canviaran les relacions amb la canalla. Tornant enrere, abans de pintar amb òxids i vermells, la família amaga una popenca ombra on troba refugi la violència, tot sovint exercida per cossos masculins (amb les seves corresponents atribucions químiques, neuronals i del sistema nerviós i endocrí tot generalitzant o at) i senglament ombrívola en el cas de la aberració en mans femenines o adolescents per part de la descendència dels progenitors o les filles i fills de les mares. El conjunt de població més afectat per aquest fenomen són els infants menors de sis anys, seguit per la violència envers les dones per part d’homes, la majoria dels quals tenen antecedents de confrontacions físiques. És possible que la llar sigui el indret més perillós de la societat contemporània, degut a que dins el llindar de la porta domèstica es combinen factors de gran volatilitat com són la intensitat emocional, la intimitat, l’expressió de les angoixes i problemes, l’amor i l’odi, i que, a més a més, durant molts segles, la societat hagi mantingut en somort la denúncia envers aquestes injustícies que es pot il•lustrar clarament amb una dita britànica que diu: “muller, cavall i noguera, com més els sacsegis, millor segueren”.
Tota aquesta cara obaga de la família, lligada, com a mínim en els prejudicis, al model artificial, occidental i familiar sorgit després de la revolució industrial anglesa, ha suposat el sorgiment de novells propostes i circumstàncies com poden ésser les comunes, la cohabitació, les famílies amb pares o mares homosexuals i la “soltedat”, entre d’altres. De fet, la família nuclear ha rebut crítiques des de fa força temps. Una de les respostes a aquestes crítiques i a la fugida de la condició competitiva i individualista de l’estil de vida urbanita va néixer el segle XIX, tot buscant formes de vida més comunenques, que respongués amb el naixement de la comunitat on tots els homes i dones estiguessin casats uns amb els altres, lliures de mantenir relacions sexuals amb qui volguessin, la qual cosa suposava que tots eren mares i pares de les filles i fills educades amb una educació col•lectiva. En canvi, el cas de la cohabitació, es dóna quan una parella que manté una relació sexual conviu sense estar casada. Aquest model és força estès entre la joventut, essent considerada com una etapa precedent al matrimoni, o també una forma alternativa de vida per a gent sense prejudicis, anti-sistema, sense massa recursos o no creient en una o qualsevol de les grans religions de la humanitat presents avui dia. Algunes d’aquestes parelles comparteixen ingressos i despeses per a fer un front comú contra situacions econòmiques desfavorables. Restar solter és una opció de vida amb una creixent postulació degut al creixement del nombre dels casaments tardans, l’augment de la proporció de joves de vint anys sense parella, l’increment dels preus de l’habitatge, la inestabilitat laboral, el manteniment de la inflació, la recerca de la felicitat com a individus, etc. Problemes i jugades de l’atzar que es resolen, en d’altres casos, amb el naixement de famílies ab pares o mares homosexuals amb canalla adoptada o vinguda a lo món mitjançant el procés d’inseminació artificial. Finalment, aquesta vista panoràmica sobre la situació de la família en el marc de l’espaitemps contemporani ofereix i obra el debat sobre els valors familiars, la condició familiar i el futur de la família. La perspectiva més conservadora sosté que la família, entesa com a òrgan institucional dins l’oceà social, tendeix a diluir-se i perdre cos a través de la metamorfosi provocada i ventada per una actitud més oberta, permissiva i promiscua de la sexualitat, l’augment de les taxes de divorci i la recerca de la pròpia felicitat individual i el conjunt de circumstàncies que es donen en un marc format per una xarxa entravessada de relacions. Mentrestant, un altre capteniment obre una perspectiva descrita per la diversificació dels models familiars, entenent que, en el passat, hi havia facetes repressives a les quals s’ha volgut resoldre i que, conseqüentment, han suposat un conjunt de canvis socials que també han afectat la manera com s’entenen les relacions sexuals, el matrimoni i la família. Malgrat tot, i amb voluntat de conciliar ambdós visions cercant la via cap al cim, planta senyera en el balanç equitatiu entre drets, llibertats, llibertinatges, “Rrebolhucions” i la dita “Volta el món i torna al born/Born”, entesa en el sentit genealògic del sentiment que’n brolla, per a suggerir la realització de la persona com a ésser equilibrat, feliç i en pau.