Vuitena entrega

Tendències de dualització i exclusió social en les societats tecnològiques avançades


Les referències a l’exclusió social en les societats actuals són una constant (o així es considera) en el llenguatge quotidià. Per què i des de quan en parlem? Quina és la utilitat del concepte (definit com a vertat, amb un cert deix d’occidentalisme)? I per a qui? Què entenem realment, en suma?


La lògica de l’exclusió social

El mot exclusió (i cal entendre que el nexe “social” serveix per atribuir al compost un significat total en l’espai i el temps, i també dotar de totes les virtuts i vicissituds a l’estigma –indeleble- del moviment que el comprèn) és emprat per referir-se a tot aquell/a que d’alguna manera es troba fora de les oportunitats vitals que defineixen una ciutadania social plena en les societats dels nostres dies; es prescriuria que aquesta és la primera directriu de la seva lògica. La connotació negativa que té i comporta l’exclusió social, s’associa a persones que necessiten o “no tenen” un conjunt de drets, necessitats, actituds o deures. Dins d’aquest col•lectiu hi ha dos sectors: 1) els integrats i 2) els exclosos. Es diu que els orígens de l’exclusió –social- venen dels anys setanta (aquella exclusió social pròpia de l’òrbita contemporània i entesa com a tal; la formulació culta analògica sobre la base del llenguatge), concretament de la cultura francesa, però el terme té antecedents sociològics força més remots en tant que idea nuclear subjacent. Aquesta lògica analítica parla la dinàmica “dins” i “fora” –integració-, la qual tractarem exhaustivament els citats en altres resums (Marx i Engels), de les classes socials i la subordinació, àdhuc segregació/discriminació que pateixen algunes o alguns grups socials o ètnics “respecte a” (acredita i funciona com a autoessència i igualment com a admonició cap a la cultura i la postura del terme light actual i habitual i no pas originària, en termes absoluts, de la cultura occidental). Allò que denominaríem “l’altre social”, l’exclòs (i les polaritats que s’annexionen a tal consideració). Per aquest fet no deixa de ser objecte de continuïtat la citació de la burgesia, separatista, i la vegada selecta i elitista envers aquest “altre social” (com va ser-ho la classe obrera temps ha), i la visió, esmunyedissa de i per divulgació, que té. Antigament aquest concepte era entès d’una altra manera, considerant-li fins i tot certa autonomia i capacitat d’autogestió. Però els darrers vestigis d’aquesta ja gairebé no poden ni contemplar-se com a arcaics i vetusts “mohicans” arqueans d’una cèl•lula social com la de l’autogestió dins l’exclusió social.
Tornem a recuperar ara el concepte “infraclasse”; realitat sociològica plenament relacionada amb la pobresa, enterament i per imantació - emanació (atracció i manament físic i simbòlic). Parlar d’infraclasse és, també, parlar d’exclusió, per descomptat, i de la qual es deriven i es modifiquen els dos processos socials (integració / exclusió) que estan conduint a l’establiment d’un model de “doble condició ciutadana”. Els “exclosos” estan configurant, per la seva banda, nous tipus d’infraclasses. O sia que l’exclusió és un procés de dissociació social, mentre que les infraclasses són grups socials quasi – classes formats per les víctimes principals dels esmentats esdeveniments; processos d’exclusió (no de voluntat sinó de realitat). Ens hi referim per tant com una manera d’estar a la societat que té una especificitat pròpia la definició de la qual implica una determinada concepció social (en termes de “ha de ser”). La possible formulació d’un efecte de compilació simbiòtica admet probabilitats de possibilitat i menció; tanmateix, cal deixar ben present que tot crema si se li aplica “l’espurna adequada”, això també hem de recordar-ho, i aplicar-ho efectivament, si cal, en sociologia.


Algunes precisions conceptuals

Hi ha tres blocs de conceptes relacionats sobre aquesta problemàtica:
1- Conceptes que posen l’accent en vivències socials que impliquen un allunyament dels estàndards predominants en una societat o cultura, o una manera d’obrar concreta, sigui l’allunyament voluntari o involuntari. Els àmbits principals a considerar són el cultural i el racial (o ètnic). Un exemple clar és la desviació social, que es refereix a persones que no es comporten de manera “normal”, habitual, segons les normes o els valors predominants. El seu mot antagònic és conformisme social (o fluïdesa individual dins el còmput global).
2- Altres termes que denoten allunyament; marginació social (més en àmbit cultural) i segregació social (més en àmbit polític). Això és el que anomenaríem “estar apartat”. En aquests casos no es pot considerar (malgrat específiques excentricitats podrien complir característiques poc comunes) que siguin iniciatives voluntàries o conscients –saben la penúries que succeirien- , ja que són fenòmens d’exclusió social de primer grau. Un cas que és “d’aïllament” volgut o voluntari és el dels hippies. Els casos referits en aquet apartat, doncs, no es desvien; són “desviats”. A petita escala, també hi ha marginacions/segregacions, com a l’escola o a la feina.
3- Segregació i discriminació social soferta per persones d’algunes races i minories ètniques. A més d’un clar negativisme del seu estigma. Són, per desgràcia, els exemples més recurrents i representatius. Podem citar casos històrics com els esclaus (per bé que no minoria aleshores, però considerats “minoritaris” en quant a força social o política), els negres als Estats Units a mitjan segle XX (destaqui’s el paper crucial de Martin Luter King en aquest sentit) o els immigrants actuals, entre altres. Normalment, la “majoria blanca” sol ésser la casta aplastant i abundant, respecte aquests casos, que representa “la diferència” i és allò que hom senyala com l’exemple de la discriminació, ja que, evidentment, sense discriminadors no hi ha discriminats.

Parlem doncs, després de veure aquests exemples, de casos extrems i de casos més “suaus” (tipologies de la diferència) sobre l’exclusió; Suau, és el cas d’un jove d’avui dia que vesteix “tirat”. Extrem, el d’un jueu (semita, per què) que és víctima d’una persecució que atempta contra la seva pròpia vida.


Vegem un quadre de tipologies per esquematitzar-ho

Dimensions Individual Col•lectiva

Aïllament Diferenciació
Voluntària Desviació Resistència

Marginació Discriminació
Soferta Desqualificació Segregació


A partir d’aquest punt ens endinsarem en terreny econòmic; aquest segon bloc abraça circumstàncies que poden ser englobades dins la idea de “pobresa” o carència de recursos. Menys oportunitats vitals, i mancança d’ingressos materials suficients per poder viure dignament; es posa accent en els factors materials quantificables, dins dels estàndards de la societé. En la seva arrel última la noció de pobresa implica certa commiseració (fins i tot l’expressió té significats ambivalents en el llenguatge comú) i gairebé no transcendeix analíticament el terreny estadístic. Això és molt remarcable tenir-ho present: els pobres són vistos com una realitat estàtica, com quelcom que “està o és aquí”, a la societat, i la seva presència fins i tot es justifica en ocasions afirmant que sempre hi ha hagut pobres (ah, és terrible) i que sempre n’hi haurà. Per això, els tòpics comuns de la caritat o l’assistència social, afloren de bell nou, incessants, en aquests compassos.


“Homo homini deus est”

Arribem a un tercer bloc seguidament: el de la problemàtica de l’alienació. Els seus principis foren establerts per Feuerbach (separant la filosofia de la religió, qualificà de “gir decisiu de la història” el fet que l’home reconegui obertament que “la consciència de Deu no és més que la consciència de l’espècie”; les seves teories tindrien un efecte destacat en Marx i Engels) i Hegel (representant de la cúspide del moviment decimonònic alemany de el idealisme filosòfic i com un revolucionari de la dialèctica, tindria un impacte profund en el materialisme històric de Marx), car fou, efectivament Marx, qui les dotà de sentit i significat, cenyint-les i cenyit a processos econòmics i socials concrets.
Exemple de caràcter alienant: el treball sota el règim capitalista de propietat privada. Alienació social significa o determina, millor dit, tenir o no un treball “normal”, cosa que implica avui en dia un seriós risc de quedar fora dels paràmetres estandarditzats de pertinença i integració social; talment com si, per exemple, dins una hipotètica pràctica de comportament aburgesat nacionalista, un home corrent “x” vingut de racons extremenys o andalusos pronunciés aquests mots: “Anem a cocinar una truita d’harina”, i no fos acceptat dins un col•lectiu laboral (ans social) d’àmbit exageradament purità, en el marc del catalanisme més conservador i excloent. Per això, emperò (valgui com a exemple), molts cops es parla precisament d’estar aliè a la societat. Per tant, són nombrosos els extractes actuals que responen a les dimensions que Marx tractà i analitzà temps enrere. Georg Simmel parla de la “deslocalització” dels pobres en les societats modernes, sense vincles de connexió (de dependència, protecció o pertinença). Parla de l’individu estrany als ulls del “grup” el qual es troba materialment, per dir-ho així, fora d’aquest grup en el que viu o es desenvolupa (el cas del pobre, vaja; oportú és defugir certs estereotips eufemístics). Per donar per tancada aquesta part, recapitularem breument sobre el concepte modern d’exclusió social. Té una dimensió cultural i uns efectes econòmics que permet situar-nos en la perspectiva de processos socials concrets relacionats amb la problemàtica del treball com a mecanisme fonamental d’inserció social (igual que la teoria de l’alienació però amb un sentit distint).

La noció d’exclusió, inclús en l’acceptació comuna, connota una certa idea de regressió o retrocés, de procés que condueix a treure quelcom que s’havia aconseguit, sobre el que es té o es tenia dret. L’exclusió sols pot ser definida en termes d’aquell o allò que és exclòs, és a dir, del nivell de vida i del tipus d’inserció laboral i social i pròpia (a) d’un sistema de vida civilitzat i avançat. Des de l’angle de visió històric actual, aquest tipus de vida és el que ha estat atrapat en bona part dels països occidentals i que ha estat protegit i garantit en el marc de l’Estat del Benestar. Així, l’element clau a considerar en l’anàlisi ens remet al concepte antagònic en el què, com a negació, adquireix la noció d’exclusió el seu significat referencial més precís (concepció ciutadania social) a partir de la qual s’estudien determinats processos.


Fisonomia social de l’exclusió

Avui en dia disposem de molts informes i estudis; les ONG i altres organitzacions com el Banc Mundial o la OCDE (per bé que turpidament –semi exacerbat, bo és dir-ho- i orbitalment capitalistes) se’n han fet i se’n fan càrrec publicant documents que han tingut un gran impacte i que ofereixen un panorama de tendències preocupants. Què està passant en les societats actuals? Citat és J. F. Tezanos: “els fets estan aquí al nostre entorn més directe o immediat (brodarem nou minv teixit: o no), i el que cal és obrir bé els ulls i... observar”. Es mostra lleugerament escèptic envers certs anàlisis i allò que els succiona i també fa menció de la crescuda de l’exclusió, recentment, i en concret a les grans ciutats, així com dels processos abduïts de dualització social, que s’estenen i eixamplen. Prenent la figura del suara citat com a “lletrejat literari” amfitrió, parlarem de les estadístiques referents a l’Estat espanyol: confirmen la realitat; l’atur juvenil és alt, mentre que la franja de població activa femenina descendeix i el volum de pobres i sense sostre creix, incessant. Però, indubtablement , com tants cops es reflecteix, no cal pas acudir a les estadístiques perquè hom es pugui cerciorar del que passa (a part del frívol que es té d’aquestes, i d’aquestes traduïdes a la realitat física i emocional); si no es fa és perquè no es vol o no interessa. Com diu Tezanos, “mira al teu voltant”... però des d’aquí afegim: reacciona; actua, si més no, per evitar que les xarxes expansibles d’hipocresia i passivitat narcisista segueixin dominant un territori que no hauria de pertany-los-hi com a mínim d’aquesta manera o representació efectiva –i eficient- de voluntat. No es tracta de posar el dit a llaga sinó més aviat de treure’l (la primera aproximació fa referència, positivament –o sia, canviant-ne el sentit a la inversa-, als autors del present volum; la segona, lògicament, a la població mundial –i també als autors; així que, partint d’una particularització s’ha recuperat un contrari que ha experimentat un gir de tres cents seixanta graus, per tant, una generalització- en la condició d’humanitat abordada i brodada cinèticament amb l’agulla de la moralitat per apuntalar els pilars que haurien de servir de compost suficient amb un relatiu precepte de socialització). Seguint, tanmateix, amb la “psicosis” de dades alarmants, afegirem com a més destacat (perquè aquí donem constància que els fets són molts, són coneguts, i el que no és necessari és donar-hi voltes rocambolesques sense massa sentit o intencions autèntiques de buscar millores, solucions o efectes i afectes temàtics i racionals), dins els darrers anys, l’informe de la ONU sobre el desenvolupament humà (1998), que detectava enormes desigualtats, d’altra banda no inesperades al cent per cent ni molt menys, tot i que sí novadores aleshores i secants, a la vegada que molt preocupants, encara que, no obstant això, al contrari, “podien” ser objectivament concebudes com a tals. Els paràmetres crítics solen ésser els habituals en aquests termes, d’altra banda. Del que no hi ha dubte, tot i així, és que les xifres són alarmants. Aquesta, és la veritat que (ja) coneixem. Una de cada sis vivendes viu en la pobresa, cosa que equival a cinquanta set milions d’individus. Aquestes dades i tantes altres (amb els mateixos efectes) perfilen una evolució cap a un tipus de societats dualitzades i amenaçades pel risc de greus fractures socials. S’està perdent sensibilitat, i s’obliden els acords i premisses establerts arrel de la concreció primera de l’Estat del Benestar. La dinàmica d’aquests fets no és fruit de l’atzar sinó que obeeix a estratègies concretes que enfonsen la seva arrel en contextos sociopolítics precisos. En definitiva: augmenten les desigualtats, no predominen les polítiques socials com a actuacions polítiques més representatives (i representades), fins i tot en el tema de la solidaritat, menys cotitzada que l’enveja i l’egoisme, a l’alçada del mateix amor (universalment parlant, i parlant cap a l’espècie humana). Tota aquesta dinàmica té remotes referències en la lògica dels nous models productius emergents (remotes, és clar, però agudes i penetrants). Un altre informe digne de menció és el que dugué a cap la Unió Europea (“Cap a una Europa de la solidaritat”, 1992), que posava de manifest el preocupant augment de l’exclusió social i subratllava la importància de debats sobre l’estructura del fenomen. Totes aquestes xifres condueixen una evolució guiada per “l’abans”; és a dir, cap un tipus de societats dualitzades i amenaçades per partida doble per l’alt risc de fractures socials i la pèrdua de sensibilitat en relació a l’esdevenidor de l’Estat del Benestar (i s’ha de menester una consideració oportuna fixada en l’ordre de l’abans i el després, ja que aquesta òptica de resolució no deixa entreveure escletxes “lluminoses” –simbolismes llustrats- en aquesta relació ponderada).


El canvi dels models productius i l’exclusió social

El problema ja no es limita a les desigualtats entre la part alta i la part baixa de l’escala social (damunt – dessota) sinó que s’amplia al de la distància, dins de l’entramat social –i sociològic-, entre aquells que es troben al centre i els que estan al marge (dins – fora). Per això mateix, parlar d’exclusió social és, abans que res, posar de relleu els efectes de l’evolució social, en post de tenir-ne una ideació més legítimament apropiada i fidel a la realitat atòmica. Ullrich Beck aporta una petita pinzellada al que s’està comentant: la lògica actual del capital –en relació a l’anterioritat- i la productivitat d’aquest, que “creix sense treball” (contradicció paradoxal). Tezanos també dóna fe d’aquest argument. Sabut és de totes maneres, que en el context més immediat hom no pot deixar de banda la crisi econòmica i financera que hi ha, perquè en aquesta línea, juga un paper fonamental. Elucubracions, perspectives i deliberacions teòriques sobre la visió futurista de la raó “pensant”, basades en arguments formals i anàlisis diversos. Anomenarem aquesta, com la lògica de “l’altre generalitzant”, que raona i es belluga, de manera pràctica. Direm per acabar una frase sensata: sort que no totes les ovelles són cegues. En tant, efectes resultants mostres les presents sentències, i les aportacions de la sociologia permeten inserir amb més rudesa en aquests aspectes. La vessant psicològica d’aquests, reconeix per ella mateixa una representació empírica concebuda a partir de la ideologia de la diferència de classes (amb remots records classistes), la qual cosa pot ser el detonant d’un debat intern considerable, per distribuir les condicions social viscudes per l’individu segons l’espai i el temps, la política de moviment interior i els fluxos d’intercanvis exteriors. Hom deixa de banda la teologia, com féu Feuerbach, en aquesta gaseta, per buscar-hi una connexió eficient amb la geologia, la racionalitat i àdhuc amb l’empirisme (exclosa està, en aquesta disgregació, la noció de cinisme). Hedonisme i estoïcisme es tenen presents, però el que compta és no obviar-los en aquestes anàlisis. És necessari esmentar una dada puntualment decisiva: el principi nefast que utilitzen els grans Estat – Nació del planeta, o grans companyies i/o grups, això és, les postures i les actituds que adopten “envers x”: ésser fort amb els febles i feble amb els forts, quan el què realment seria òptim, ètic i correcte, i just, seria ésser fort amb els forts i feble amb els febles. Aquí ho deixem, per a la reflexió de cada neurona.
Altres autors (Gaviria, Laparra i Aguilar) posen atenció en l’emergència sobre la societat dual, afectada pel predomini d’un model post-fordista de treball; menys estabilitat i més flexibilitat. Menys intervencions estatals (lliure mercat). Precarització, en suma. La creixent complexitat i “tecnologització” dels sistemes productius dóna lloc a una segmentació molt acusada de les necessitats de força de treball. Previsions o prejudicis de futur no ajuden en aquest sentit si no es fa l’exercici de conscienciació com a praxis i com a intenció real... sinó, aquesta qüestió tan inadequada de “guanyadors i perdedors” seguirà viva, i guanyarà terreny a manifestacions crítiques de l’ego; crítiques “amb”, i no crítiques “per”. Sense dubtes.

Sobre aquest “nou prototipus de treballador”, Manuel Castells posa èmfasi (a més d’èmfasi retòric) en el vigent capitalisme informacional, les tendències de les relacions de producció i les noves tendències de relacions de distribució; entre la dinàmica de la societat – xarxa, la desigualtat i l’exclusió social. Així, entenem ràpid que: “mà d’obra genèrica” és avui “potencialment reemplaçable per màquines i altres estris moderns (la nova producció, la nova visió, en detriment de la figura del treballador)”. Tornant a (l’evolució) de l’exclusió social, cal dir que, primerament, ella feia referència a tot aquell que tingués algun tipus d’handicap. Però el temps ha passat i els novells estudis han anat aportant noves dades, noves ramificacions, noves aportacions, etc. En fi, més especialització. Ara es tenen en compte diverses variables i factors econòmics –almenys força més que abans-, laborals, culturals, polítics, personals, etcètera. Per això hi ha tantes categories a considerar: des de parats fins a toxicòmans passant pels no doctes en l’ensenyament. Cal dir que l’exclusió social connota carències no ateses (ni resolubles) a partir de la lògica espontània del mercat, al temps que dóna lloc a la difusió de sensacions de “vulnerabilitat social”, aparentment, i “pèrdua de sentit de pertinença social”. En els informes de la Unió Europea es defineix l’exclusió social en referència a la “impossibilitat de gaudir dels drets socials sense ajuda, en la imatge devaluada de sí mateix i de la capacitat personal de fer front a les obligacions pròpies, en el risc de veure’s relegat de manera duradora al status de persona assistida i en l’estigmatització que tot allò/això comporta per les persones i, en les ciutats, pels barris on resideixen”. Podem dir doncs que existeix una certa convergència al voltant de la idea que l’exclusió social ha de ser entesa bàsicament com a “negació de drets socials” i “oportunitats vitals fonamentals”. Amb aquest pack podem establir amb precisió un marc conceptual definidor de la noció d’exclusió social a partir de les seves diferències amb el propi concepte de pobresa (matís clau). En general, els estudis poden ser dividits en dos grans blocs: els anàlisi descriptius i els estructurals; els primers són per caracteritzar (o sia: qui, com, on què...) i els segons són per aprofundir (perspicàcia i sagacitat; busquen, en tant, el perquè). En aquests darrers es passa de concrecions particulars a processions globals. Avui podem dir que hi ha tres processos concurrents referents a l’exclusió social que en dóna a les societats actuals:

1- Transformació profunda dels processos de producció.
2- Predomini, de moment, d’enfocaments polítics neoliberals que alimenten tendències de desregulació i desprotecció social.
3- Una tendència de desvertebració social, en el marc d’un augment de les dualitzacions i un clima de violència i malestar social amb canvis i crisis importants en els valors i les institucions socials, les pautes culturals i les funcions d’integració de les xarxes socials.

També, és clar, l’estratificació social es veu afectada de ple per aquestes causes explicades. Ens trobem en una autèntica “metamorfosis” de la qüestió social (gairebé es podria parlar “d’identitat”). Aquest és el paradigma que hem de retenir. Igualment, l’entesa del “treball laboral” amb fins productius serveix per donar un altre vot de fe a aquestes consideracions. Les “millores” que s’han anat obtenint en aquest camp són conseqüència directa, no pot ser d’altra manera, d’aquesta evolució. Tot això conduí també al procés de transformació i enriquiment del concepte tradicional de ciutadania, fins arribar a la moderna noció de “ciutadania social”, tal com fou descrita per Marshall. Actualment hi ha certes paradoxes sobre aquest tema. Però el problema central avui no és el de les males condicions socials en què es troben molts dels que no tenen treball o en tenen un de dolent, sinó que el repte és precisament obtenir aquesta millora tan necessària. I no només això; perquè hom se’n faci una idea, citarem a Castel, que afirma sàviament que la ciutadania no es pot basar en la “inutilitat social” (de fet, no ha –uria- de fer-ho). Es tracta d’una cosa bàsica: la “civilització” del treball ha d’estar i està... “al dia”; en connexió (vegi’s auge de nova tecnologia). Hi ha crisi del “salariat” i més individus amb dependència. Les administracions públiques han de “socórrer” –en teoria- aquestes mancances i handicaps, com a exclusió existent de la plena condició ciutadana. I la “civilització del treball”sembla imposar-se; sota l’hegemonia del salariat.


Sobre dinàmica de dualització social

De quin tipus parlem; cal diferenciar la que ens ocupa amb visions més arcaiques –cosa que ja venim fent-. Es passa primer per la dinàmica de l’estratificació en termes d’antagonismes i dualismes (talment com pogué ser la dialèctica entre amos – esclaus). Avui en dia això ha fet una paràbola, i seguit una línia fina molt concreta. Actualment, aquesta dualització està creixent, i la opinió pública tendeix a percebre una accentuació de les tendències desigualitàries i dualitzadores en la dinàmica de l’estructura social, amb unes orientacions bastant coincidents amb les sostingudes pels experts en estratificació social. Cert és que ens trobem davant d’un nou cicle de transformacions. Cap on va la societat? Quin rumb agafarà? Estem en estat d’impàs. Els problemes de dualització es donen sovint i primordialment per causes econòmiques, de discriminació racial o de gènere, de classe, etc. Els anomenats “processos de dualització –social-“. En les societats d’avui dia la perspectiva bipolar opera a partir d’instàncies molt variades, des de la vella dualitat estratificacional entre explotadors – explotats fins a àmbits definits no sols en els termes clàssics d’amunt – avall, sinó també en relació a esquerdes estratificacionals referides a diferents plans d’identificació en l’estructura social “dins – fora”, “ciutadans – intrusos”, “ells – nosaltres”, “centre – perifèria”, “normal – atípic”... La família és un òrgan que és clara víctima d’alguns d’aquests esdeveniments. Si no es produeix un canvi bastant radical (doncs, absents de relació a curt termini) aquesta contingència prendrà més corporeïtat encara, i creixerà, suspesa sobre els factors d’exclusió social. Estem en un cicle de transformacions en els sistemes d’estratificació, en una etapa de marcats antagonismes, dins l’esfera de dualització i la complicació econòmica. En totes les societats hi ha mecanismes que permeten pal•liar i compensar (en alguna mesura i durant algun temps) els problemes que susciten processos com la crisi del treball (i l’econòmica) aquí exposades. Basat en el significat de tals capteniments, fitarem una plausible mostra de paradoxa material: és habitual saber que es lluita per “x” però, després. “x” no es valora (si més no com hom hauria sospitat) i àdhuc es menysprea i destrueix. És una contradicció suspesa a l’aire cel•lular del devenir geo-espacial de la biologia terrestre; l’espai dels grans contrastos; el buit de nitrogen condensat en protons estèrils i glàndules esqueixades de teixit cerebral, això és, raó: primer i més elevat mètode anticonceptiu.
Factors d’exclusió social

Els processos socials d’exclusió tenen una doble complexitat: contextual i interna. La realitat també ho és i en ella s’entrellacen molts factors i variables. L’exclusió, per tant, no podrà ésser definida (si més no aquí no) en termes de blanc o negre (i recapitulem; en aquests escrits, la simplicitat és un as que en contades ocasions els autors es trauran de la màniga; tan remota és aquesta possibilitat que difícilment tindran els plaer de degustar-la amb les pupil•les; altrament, i en quant a la definició a tractar. Banal fora fer-ho així). S’han de tenir en compte els handicaps i les paradoxes suara esmentades. A més, la conjuntura econòmica “delicada” és la part més difícil –tant en la teoria com a la pràctica- en aquest sentit. Existeixen graus d’exclusió itinerants que poden fer variar les vivències o l’efervescència de la resta amb la què està en intercalació. La interacció de diferents elements d’exclusió i integració permeten entendre que l’exclusió no es pot definir tampoc en termes de “ser o no ser” (hom rep aquesta consideració afalagat per l’analogia que representa en la contraposició Parmènides – Heràclit), com un absolut que opera exactament igual en tots els casos (prou sabem que no és pas així) d’acord amb un únic patró, sinó que ha de ser situada en el context dels processos que poden conduir a un nombre creixent de persones cap a les fronteres exteriors on es dilueix la condició de membres de ple dret de la societé. Amb la conjuntura econòmica contemporània a la ment, acotarem, i direm, que l’exclusió social, doncs, ha de ser entesa com l’etapa final de processos subjacents bastant complexos, dels quals ningú pot quedar totalment previngut en una societat de risc. S’ha d’estudiar com es viu l’exclusió, i també, efectivament, els riscos. Estudiant-se així la vertadera naturalesa.
Cal distingir l’exclusió social de tots aquells processos amb els que sol ser relacionada. Això és comesa elemental (intel•lectualment), però no pas prou fàcil (globalment), ja que hi ha certa popularització i polarització de determinades situacions quotidianes massa arraigades a aquesta deixa conceptual. Per aquest motiu, quan ens referim a exclusió hem de saber que parlem d’alguna cosa més que de pobresa o desigualtat. Per aquest motiu la referència analítica no és només quantitativa, sinó també espacial (física, empírica... amb el bagatge qualitatiu racional requerit) i es relaciona amb les formes i les modalitats de pertànyer a la societat (recordant el perill de vulnerabilitat social). Farem un recordatori prou vàlid; sobre “contribucions socials”, i de l’actitud de “viure de”... com a actors socials. D’aquí es desprèn que la dinàmica que s’està vivint en les societats del nostre temps està donant lloc a què la “qüestió social” es manifesti més agudament en aquells terrenys fronterers en els que es faci més palpable la crisi del treball i en els que es produeixin noves modalitats de vivències socials. Malgrat, sempre és la mateixa funció, el mateix espectador (si és preferit: espectadors; és com la dificultat de model d’anàlisi, individu o família; aquí acceptarem ambdós mots), el mateix teatre, en el que tantes vegades actuà (actuem)... i perdre la raó, en un joc tan real. Potser fou un error; cura’m aquesta ferida, per favor. És una besada prolongada, falsa, però acalorada. És la contradicció de la societat.
Situats de nou en el món del treball, afegirem que, en la mesura que l’experiència laboral no pot divorciar-se d’un conjunt més ampli de vivències socials, és necessari que la seva consideració prioritària sigui contemplada en el marc general de variables d’exclusió / integració, però tant en àmbit laboral com en àmbits econòmics, culturals, personals i socials. A dreta llei. Pols oposats, però que es toquen pels extrems. L’exigència d’entendre l’exclusió en les seves arrels socials com un procés complex, i no com una mera resultant d’un destí personal més o menys causal, està permetent arribar a una certa convergència analítica entorn a plantejaments com els esbossats pel citat Robert Castel, que fa una altra proposta i estableix tres zones en el continu que va de la integració a l’exclusió: zona d’integració, zona de vulnerabilitat i zona de marginalitat o exclusió (seguint la lògica aquí proposada també, i dictat per una altra: la nominalització; la lògica del llenguatge i la dialèctica). Serrano i Malo són altres autors que ampliaran aquesta separació, concretant esferes més específiques, concretament set, espais o zones, en funció de treball, família i domicili: integració total, erosió de xarxes socials, pobresa integrada, pobresa econòmica, exclusió social, zona d’exclusió i marginació i marginació i mort social del prohom, d’hom, de l’individu o d’altri. En aquesta òptica canviant l’exclusió social vindrà caracteritzada per una situació d’alta vulnerabilitat. I ja per acabar aquesta entrega, ens queda deixar a l’aire la “proposta metodològica” de quatre zones fonamentals d’estudi (amb elles hem operat): integració, vulnerabilitat, assistència i exclusió.