jueves, 11 de junio de 2009
Una ombra a l'escala: maniqueisme, sí o no (tanmateix)?
Dels dubtes existencials, pocs són els que en poden parlar amb propietat. És ben cert que el sentit estricte del terme "existència" no pot comprendre -de cap manera- ramificacions gratuïtes i pedants procedents de vagues sensacions d'apatia o ofuscació, en la majoria de casos, motivades per dèbils i insubstancials desencants que fan de l'art de contemplar una nova manera d'entendre les coses en els temps que corren. Val a dir que és de rigor destriar, d'entre el comú compost de subjectes que encarnen aquestes manifestacions -més o menys generoses amb un mateix...-, la buidor que no té forma de la vacuïtat amb rerefons, això és, marcar i palesar amb vehemència que, en aquest "dubte existencial", el buit comprèn, de manera genèrica, dues actituds: la que no va acompanyada d'idees, la que no predica ni es planteja res, la que hi és purament per ostentació i narcisisme... i la que "pensa". Com a primera classificació, esdevé plausible ara posar èmfasi en el concepte de monotonia. No pas explícitament com a cúmul rutinari d'una mentalitat o predisposició sinó més aviat com un perill latent i atroç que xoca contra totes les muntanyes possibles que l'home i la dona puguin considerar. No val la pena parlar d'existència, d'inquietuds, de dubtes o de creences. No mereix el significat estricte quan defuig de la raó que legitima tot discurs sobre aquest tema. Equívoc fora afirmar que el foll és ingenu. Més foll és qui gosa creure que la crítica prospera avui en dia. Quan tot s'encalla, res es pot fer. Si la societat ha nedat endins, ja no s'hi pot fer res. Ara, els rius de sang que la rodegen són tan densos i contagiosos que no permeten cap altra alternativa que la de romandre en aquest jaç de mesquinesa on tot el que és diàfan i eteri cobra substància pròpia (sota l'enganyós sistema de les eventualitats que pretenen ésser tals com a conseqüències d'unes causes ignorades, inventades i, és clar, imaginades). No pot anar l'home ni endavant ni endarrere: està encallat. El viu reflex del personatge representatiu i gris de la postmodernitat (aquell que es clenxina amb petroli, es reposa amb hidrocarburs, cura la indolència amb residus, es miralla amb diamants i s'ergueix sobre el ciment). Però en aquest punt radica la força imprevisible de l'atzar, aquella que és tan previsible com ella mateixa (si enteneu el sentit de la contradicció... potser tindreu subtes existencials!). I és que la vida és un "trunyo" que no te l'acabes... per molts anys que visquis. Però la primera cosa no garanteix la segona i la segona no garanteix cap virtut mental digne de menció. Els dubtes existencials han caigut a la xarxa funcional del cervell autòmat que és més present entre nosaltres, els "humans". Els més hàbils, com diuen, som els menys capacitats per comprendre res del que deixem de fer, ni perquè ho fem. És igual què fem o deixem de fer. Sempre ens hem deixat endur per la flaccidesa d'acomodar-nos en nosaltres mateixos, en tot i qualsevol avenç que haguem pogut fer "avançar" (certament). El rigor l'oblidem a voluntat, la raó l'assassinem a sang freda i la politica ens la mengem amb carn crua. I tanmateix hem "avançat"!. Sí, és un fet. I un gran mèrit que carreguem tots. El problema és que ARA les orelles escolten les coses que més ens esgarrapen (de debò) i frueixen la sensació d'exemplificar l'engany de què tots som víctimes: ser cabdills d'una tropa d'arreplegats (els que arrepleguen "x" per fer "y", negant "z"). Albats sien ells, tots i totes; els dubtes existencials són al fons de la vall, la vall de l'oblit. I l'existència que encarneu és la de l'ocell que vola sense ales. Però és tan proper el subsòl, que la caiguda es transforma per definició en existència (aquesta existència que "porteu posada").
viernes, 2 de enero de 2009
Annus -neo- horribilis; terra nadiua de la indolència, que ni el temps ni els homes arriben a esmussar
Laberint del somni, on es perden els dimonis de la memòria. Estructura social de la sociologia vers la psicologia innerent a la immanència de l'esdeveniment antopològic, deshumanista i humanitari:
"Sols deixa'm estar un moment a soles, tan sols deixa'm en pau, aquest interval de temps, que sempre he estat perdent. Potser en aquest preciós moment pugui ésser com tu"
Adéu-siau
"Sols deixa'm estar un moment a soles, tan sols deixa'm en pau, aquest interval de temps, que sempre he estat perdent. Potser en aquest preciós moment pugui ésser com tu"
Adéu-siau
Darrera entrega
Les polítiques socials des de les perspectives delineants i corpòries pròpies, les formulants ideològiques i les semàntiques neo-contingentals de la Europa ocupada i ocupant
En l’anàlisi crític de la matèria objectiva, on els prejudicis inerts i inherents no deixen de fer-la subjectiva, el teoritzant defineix “política social” com a recurs capa d’intentar avantatjar i guardar el benestar humà de la persona en societat, mitjançant l’acció comuna i col•lectivitzant o atomitzant de la potència social, essent tanmateix objecte de crítica i estudi segons les pràctiques i proposicions que desenvolupi, considerant com a màximes d’aquesta política l’interès pel bé comú, l’observació analítica dels resultats de l’aplicació empírica a la població en el seu context social, així com també la formulació constant de mesures i institucions novelles destinades a la complementació del procés.
Entenent benestar social com a conjunt d’acords socials sorgits de la necessitat de posar fronteres entre les necessitats dels individus i del grup al qual pertanyen, mantenint els seus drets fonamentals i oferint les eines elementals demanades prèvia o anteriorment per a l’obtenció de la felicitat així com assegurar, per part d’aquell o aquells qui sostinguin la responsabilitat social, els mateixos drets, serveis, beneficis i participació al sistema independentment de la seva ètnia, religió, entre d'altres condicionants; entenent les necessitats socials com aquells vertebraments i processos incisius a les condicions i estat, de manera directa, al modus vivendi de conjunts humans; copsant els problemes socials com a dificultats i entrebancs que pateix el conjunt d’una societat, fent difícil el desenvolupament d’una vida harmoniosa, satisfactòria i eurítmica; mostrant el concepte d’igualtat com la condició insotmesa i capaç de formular de judicis i desenvolupar actes sense cap tipus de censura, coerció ni cohibició; captenint els drets com a legitimitats compreses dins d’una llei que respongui a les necessitats socials de les persones; copsant la justícia social com a la realització de l’equilibri comú després de fer reclam dels drets o la igualtat desitjada; es prossegueix a l’avanç conceptual de l’explicació de les línies d’anàlisi del benestar social definides segons la seva metodologia i els seus objectes d’estudi, tot corresponent-se amb les línies macroanalítiques i les línies microanalítiques. Les línies macroanalítiques de les polítiques socials centren el seu estudi en sistemes sencers, compresos dins un conjunt mundial, i intersocials amb la finalitat d’obtenir la psique organitzativa del sistema i del mode de respondre als clams socials, mentre que les microanalítiques busquen la veritat, interessada o desinteressadament altruïsta, en el mode de respondre als menesters individuals i de gestionar-els. Via ests camins alquímics, beatificats dins la investigació social, el reconegut (dins l’àmbit miscel•lani d’actuació recíproca del mateix) sociòleg danès, nascut l’any mil nou-cents quaranta-set del calendari gregorià, i professor a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, Gøsta Esping-Andersen teoritzà sobre l’Estat del Benestar dins l’economia capitalista, determinat per ésser lliberal (sobretot en els països anglosaxons), conservador i corporatiu (típic dels països europeus centre i meridiocontinentals) i socialdemòcrata (propi dels països escandinaus).
Malgrat tot, la ment etèria i volàtil de l’home (i qui sap si de la dona) europeu formula i contagia els deliris maratonians i pseudodirigents de les estigmatitzades i viciades polítiques redactants del mateix safareig polític social i armats en blocs formigonals de fronts estandàrtics d’enfrontament ideològic aferrissat en la lluita dialèctica i interessadament hipòcrita vehiculant en la plataforma de la naturalesa, la validesa i la legitimitat de la redundant política social des de l’anomenada “Esquerra” i la “Dreta” suposadament incondescendents. Hipotèticament (anunciant i relacionant en el primer terme aclaridor de l’enunciat enunciant) segons Gøsta Esping-Andersen, la “Esquerra” política ha congregat (des d’una òptica simplificant), històricament, marxistes, socialdemòcrates i anarquistes. Per una banda, els socialdemòcrates eren i són caracteritzats, amb ingenuïtat teoritzant, per defensar un Estat neutral sense ésser lligat a cap classe social, sense posicionar-se ni pública ni en l’òptica introspectiva durant l’exercici de l’administració del govern comú, i actuant com a plaguicida per a les diferències públiques ab vehicle democràtic i representatiu, institutiu i promotor de l’idíl•lic benestar, assegurant seguretat econòmica, sanitària i educativa en pro del bé comú i a la recerca de la felicitat, l’harmonia i la complertarietat personal. En el cas de la mentalitat expressada ortodoxament com a “marxista” i clarament expressada en el món de la veritat com a germà semàntic de l’Anarquia, l’Estat ha d’ésser, en últim i desitjat terme, absolt per garantitzat la llibertat total dels individus, en un context on els valors morals encapçalats pel respecte, la reciprocitat i l’empatia seran les vies de la bona convivència humana. Malgrat tot, comprenen que l’aplicació directe, efectiva, determinant, coetània i final no serà possible sense passar prèviament per una circumstància on l’Estat sigui l’únic responsable del benestar i el progrés comú. Així doncs, resta establerta la concepció de què l’estat de benestar no ha de concebre l’explotació dels proletaris, la qual ha significat, en forma d’estat lliberal, un instrument (conjuntament amb el cúmul de mesures socialdemòcrates criticades pels neomarxistes) per mantenir a curt i llarg termini el benefici sobre l’obtenció de la plusvàlua a mans dels burgesos, modelant mesures col•lectivitzants de reminiscències russes, prussianes, martinianes, bolivarianes i zapatistes. Definitivament, ses dretes, per manca d’espai i amb la transparència d’un taló de ceba vers la mirada d’una princesa somnolent i capritxosa, es defineixen amb versions distintes en neolliberals i conservadors, defensant l’economia lliure de mercat i oposant-se a qualsevulla intervenció estatal reduint-la a l’àrea defensiva, justiciera i urbanística en l’espai moral i el comportament públic, per part dels primers, i oposant-se a l’ individualisme en pro de la jerarquització a tots els graons de l’escala social assimilada al model popal, tentacular i estatal, perfectament entès per l’organització franquista castellana, i condecorat amb la il•lusió de la perpetuïtat de l’ordre estructural i abstracte, i de la transmissió encadenada dels valors morals tradicionals, per part dels segons. La seva mare església, la família i el veïnat seran únicament els responsables de l’almoina als desgraciats. Totes aquestes doctrines xoquen en camps diversos com són els afers de producció de bens, la responsabilitat i la distribució del benestar, l’existència, l’organització i la morfologia de les institucions encarregades del subministrament del benestar (en la seva vessant metamòrfica, abstracte, teòrica, administrativa, política i territorial), sempre tenint en compte l’eterna disputa (fins al moment no resolta en la praxis de la totalitat democràtica mundial, així resten disculpats els autors de l’errata en cas d’ésser es conflicte solucionat) envers la distribució dels recursos materials, impropis del món dels sentits, a cavall d’ambdós móns i d’altres de qualitats metamòrfiques.
En l’anàlisi crític de la matèria objectiva, on els prejudicis inerts i inherents no deixen de fer-la subjectiva, el teoritzant defineix “política social” com a recurs capa d’intentar avantatjar i guardar el benestar humà de la persona en societat, mitjançant l’acció comuna i col•lectivitzant o atomitzant de la potència social, essent tanmateix objecte de crítica i estudi segons les pràctiques i proposicions que desenvolupi, considerant com a màximes d’aquesta política l’interès pel bé comú, l’observació analítica dels resultats de l’aplicació empírica a la població en el seu context social, així com també la formulació constant de mesures i institucions novelles destinades a la complementació del procés.
Entenent benestar social com a conjunt d’acords socials sorgits de la necessitat de posar fronteres entre les necessitats dels individus i del grup al qual pertanyen, mantenint els seus drets fonamentals i oferint les eines elementals demanades prèvia o anteriorment per a l’obtenció de la felicitat així com assegurar, per part d’aquell o aquells qui sostinguin la responsabilitat social, els mateixos drets, serveis, beneficis i participació al sistema independentment de la seva ètnia, religió, entre d'altres condicionants; entenent les necessitats socials com aquells vertebraments i processos incisius a les condicions i estat, de manera directa, al modus vivendi de conjunts humans; copsant els problemes socials com a dificultats i entrebancs que pateix el conjunt d’una societat, fent difícil el desenvolupament d’una vida harmoniosa, satisfactòria i eurítmica; mostrant el concepte d’igualtat com la condició insotmesa i capaç de formular de judicis i desenvolupar actes sense cap tipus de censura, coerció ni cohibició; captenint els drets com a legitimitats compreses dins d’una llei que respongui a les necessitats socials de les persones; copsant la justícia social com a la realització de l’equilibri comú després de fer reclam dels drets o la igualtat desitjada; es prossegueix a l’avanç conceptual de l’explicació de les línies d’anàlisi del benestar social definides segons la seva metodologia i els seus objectes d’estudi, tot corresponent-se amb les línies macroanalítiques i les línies microanalítiques. Les línies macroanalítiques de les polítiques socials centren el seu estudi en sistemes sencers, compresos dins un conjunt mundial, i intersocials amb la finalitat d’obtenir la psique organitzativa del sistema i del mode de respondre als clams socials, mentre que les microanalítiques busquen la veritat, interessada o desinteressadament altruïsta, en el mode de respondre als menesters individuals i de gestionar-els. Via ests camins alquímics, beatificats dins la investigació social, el reconegut (dins l’àmbit miscel•lani d’actuació recíproca del mateix) sociòleg danès, nascut l’any mil nou-cents quaranta-set del calendari gregorià, i professor a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, Gøsta Esping-Andersen teoritzà sobre l’Estat del Benestar dins l’economia capitalista, determinat per ésser lliberal (sobretot en els països anglosaxons), conservador i corporatiu (típic dels països europeus centre i meridiocontinentals) i socialdemòcrata (propi dels països escandinaus).
Malgrat tot, la ment etèria i volàtil de l’home (i qui sap si de la dona) europeu formula i contagia els deliris maratonians i pseudodirigents de les estigmatitzades i viciades polítiques redactants del mateix safareig polític social i armats en blocs formigonals de fronts estandàrtics d’enfrontament ideològic aferrissat en la lluita dialèctica i interessadament hipòcrita vehiculant en la plataforma de la naturalesa, la validesa i la legitimitat de la redundant política social des de l’anomenada “Esquerra” i la “Dreta” suposadament incondescendents. Hipotèticament (anunciant i relacionant en el primer terme aclaridor de l’enunciat enunciant) segons Gøsta Esping-Andersen, la “Esquerra” política ha congregat (des d’una òptica simplificant), històricament, marxistes, socialdemòcrates i anarquistes. Per una banda, els socialdemòcrates eren i són caracteritzats, amb ingenuïtat teoritzant, per defensar un Estat neutral sense ésser lligat a cap classe social, sense posicionar-se ni pública ni en l’òptica introspectiva durant l’exercici de l’administració del govern comú, i actuant com a plaguicida per a les diferències públiques ab vehicle democràtic i representatiu, institutiu i promotor de l’idíl•lic benestar, assegurant seguretat econòmica, sanitària i educativa en pro del bé comú i a la recerca de la felicitat, l’harmonia i la complertarietat personal. En el cas de la mentalitat expressada ortodoxament com a “marxista” i clarament expressada en el món de la veritat com a germà semàntic de l’Anarquia, l’Estat ha d’ésser, en últim i desitjat terme, absolt per garantitzat la llibertat total dels individus, en un context on els valors morals encapçalats pel respecte, la reciprocitat i l’empatia seran les vies de la bona convivència humana. Malgrat tot, comprenen que l’aplicació directe, efectiva, determinant, coetània i final no serà possible sense passar prèviament per una circumstància on l’Estat sigui l’únic responsable del benestar i el progrés comú. Així doncs, resta establerta la concepció de què l’estat de benestar no ha de concebre l’explotació dels proletaris, la qual ha significat, en forma d’estat lliberal, un instrument (conjuntament amb el cúmul de mesures socialdemòcrates criticades pels neomarxistes) per mantenir a curt i llarg termini el benefici sobre l’obtenció de la plusvàlua a mans dels burgesos, modelant mesures col•lectivitzants de reminiscències russes, prussianes, martinianes, bolivarianes i zapatistes. Definitivament, ses dretes, per manca d’espai i amb la transparència d’un taló de ceba vers la mirada d’una princesa somnolent i capritxosa, es defineixen amb versions distintes en neolliberals i conservadors, defensant l’economia lliure de mercat i oposant-se a qualsevulla intervenció estatal reduint-la a l’àrea defensiva, justiciera i urbanística en l’espai moral i el comportament públic, per part dels primers, i oposant-se a l’ individualisme en pro de la jerarquització a tots els graons de l’escala social assimilada al model popal, tentacular i estatal, perfectament entès per l’organització franquista castellana, i condecorat amb la il•lusió de la perpetuïtat de l’ordre estructural i abstracte, i de la transmissió encadenada dels valors morals tradicionals, per part dels segons. La seva mare església, la família i el veïnat seran únicament els responsables de l’almoina als desgraciats. Totes aquestes doctrines xoquen en camps diversos com són els afers de producció de bens, la responsabilitat i la distribució del benestar, l’existència, l’organització i la morfologia de les institucions encarregades del subministrament del benestar (en la seva vessant metamòrfica, abstracte, teòrica, administrativa, política i territorial), sempre tenint en compte l’eterna disputa (fins al moment no resolta en la praxis de la totalitat democràtica mundial, així resten disculpats els autors de l’errata en cas d’ésser es conflicte solucionat) envers la distribució dels recursos materials, impropis del món dels sentits, a cavall d’ambdós móns i d’altres de qualitats metamòrfiques.
Novena entrega
Imperialisme i mundialització; relacions i correlacions de decadència i dependència, immediatesa, control i dominació, en l’era de l’evolució comunicativa, tecnològica i “cerebral”
Mundialització de la vida social
Considerant els fluxos constants d’informació globals com a fenòmens “naturals” que ens envolten de manera omnipresent i ens afecten de manera diària, podem afirmar que la “mundialització” de la vida social és, simplement, el creixement d’una unitat a escala mundial, especialment simbòlic, regit per interaccions i immediatesa i governat pels efectes constants dels canvis geo estratègics, constants i autodefinits com a marques principals del funcionament del sistema. Però aquesta “mundialització” és més que tot això, ja que suposa una nova jerarquia social (preestablerta) i una nova concepció de les distàncies (sobretot les distàncies virtuals) en l’espai – temps. En altres termes, podríem afirmar que cada cop més, ens afecten aquells esdeveniments que succeeixen tan lluny de nosaltres com els que afecten a altres éssers que estan igual de lluny que nosaltres d’ells. Les repercussions exteriors que tenen lloc, per tant, són causa evident de representativitat. Tampoc es tracta d’un fenomen gaire immediat; fa temps que ha anat evolucionant, en paral•lel a l’evolució de l’espècie. Es considera, d’altra banda (a judici de cada u si és encertada o no tal opció), que el principi d’aquests procés és la “creació” del Tercer Món, fruit de les colonitzacions salvatges dutes a terme pels països europeus (Cristòfor Colom inicià aquests abordatges, amb el supòsit d’un èxit històric) a diferents indrets o països del planeta. Certament, avui en dia observem i coneixem les conseqüències que comportà, la majoria de les quals (en quant a negativisme) han estat explicades i desglossades en aquesta gaseta. Les causes principals que propiciaren la colonització foren moltes, però deduïbles en la seva essència, per la qual cosa aquí ressaltarem una síntesi de totes que es poden detallar en dos grans blocs: primerament, la realitat prescrita de l’ordre mundial, és a dir, que molts països del (futur) Tercer Món no constituïen societats delimitades, almenys fins la colonització, i això fou el gran focus “d’atac” de les potències amb més capacitat d’intervenció. L’altre gran aspecte a tenir en compte és aquell que fa referència a la conscienciació, defugint ambigüitats, que també molts països, fins i tot després de la seva independència (ja cenyits en un temps més proper) segueixen essent, malgrat hagi de semblar paradoxal, “dependents”, i en especial del capital de les gran metròpolis i centres de poder... per subsistir. N’hi ha que fins i tot tenen un deute extern amb les seves “antigues metròpolis” per poder subsistir. És la dominació de la bèstia; ella té la força i la mà d’obra, però és el domador (occident) qui l’explota amb fins propis. Avui dia, l’arribada emergent d’un jove aprenent de domador està irrompent, i calant, en la societat del nou segle. Aquest és, indubtablement, el gegant xinès. Sense oblidar-nos d’un animal que ara per ara no pot ésser domesticat: l’islamisme més radical. En una societat amb profundes esquerdes i perforacions d’odi, cinisme, crueltat i vilesa. La notícia estrella, és, evidentment, la presència d’individus ascetes o propers a aquets, que tenen el goig de no saber que “x” és el futbolista més ben pagat del món, ni tampoc que Britney Spears ha monopolitzat l’atenció social en els darrers anys per les seves banalitats, excentricitats i la seva bellesa corporal... i per la seva música? Bé, podem dir que també les dones amb atributs físics considerats avui “estètics i bons” tenen més acceptació social (d’entrada, i això són prejudicis terriblement condemnables) i, també (altra calamitat), més possibilitats de ser elegides o seleccionades per una feina al món laboral –i més encara si ha d’ésser de cara al públic- .
Transportats altra vegada als països menys afavorits, també hem de fer esment de una bona part d’aquests deixen, cedeixen, els seus recursos naturals (fons econòmic i fons econòmica brutal) per l’explotació duta a terme per part d’empreses estrangeres. Aquest és, nominal i fastuosament, el “neocolonialisme”; una vella successió coneguda, però progressiva, evolucionada, i amb nous mecanismes d’acció, control i persuasió (i domini) psicològics (i físics). Es tracta d’una dominació menys sensacionalista, però molt més coent (pels “cuits”, si se’ns permet el mot).
En aquest procés, destacable és la presència d’uns actors que juguen un paper molt determinant, i que sovint no es tenen prou en compte. L’acceleració del procés de mundialització (global, capitalista, excloent) de la vida social també ve condicionat per “el progrés” –en alguns casos rapidíssim- d’aquells països on ha tingut lloc (o té, encara) una recent i veloç industrialització; parlem de països com Mèxic, Brasil, Corea del Sud (el cas de Corea del Nord admetrà matisos), Hong Kong o Turquia, entre d’altres. En aquests països la riquesa està sent captada pels estrats “privilegiats” de la societat, enlloc de ser repartida amb equanimitat per totes les capes que hi ha esteses. Però entenent la dinàmica dels moviments globals –i “glocals”- no tenim la major sorpresa o “irritació”, perquè, amb fredor, ens assabentem d’una nova que no és cap nova, ni tan sols notícia, perquè sabem perfectament que existeix. En tenim un coneixement passiu.
Tenim doncs, tres actors principals en la funció planetària, històrica, però temporal en aquest cas (és l’acte que té a veure amb el món contemporani; boscos tapats –o tapiats- de ciment, ciutats cremades, etc; art contemporani en estat pur, i gestació folla “moderna” que, de moment, ningú ha dut a terme. Podríem apuntar, “sort”, però aquí no som jutges): el procés de mundialització de la vida social. Són aquests: els països del primer món, els del segon món (recentment industrialitzats) i els del tercer món. Des de la creació del concepte de “Tercer Món” aquests països han mantingut una llarga relació amb els països occidentals (el vell comerç d’esclaus n’és clar exemple, sota la cruel batuta dels anomenats “negrers”). Aquesta relació (gairebé extenuant) és una relació de dependència. Les conseqüències són moltes i variades, i tot seguit en farem un breu repàs (a l’ego resten les impressions a escala global del fenomen); totes elles (o quasi) sorgeixen de la citada relació “de dependència”.
Impacte de la mundialització de la vida social en la producció d’aliment; la fam al món
La OMS estima que entre cinc i deu milions de nens/es moriran de gana a les nacions tercermundistes. La ironia, cínica i mòrbida, és que al “primer món” i a la majoria de les nacions industrialitzades hi ha sobrats i coneguts excedents alimentaris. Bàrbar revers. I això, perquè països amb una gran extensió on hi ha fam estesa i massiva, són importants importadors d’aliment, destinat al consum en països desenvolupats. Parlar d’hipocresia és ser generosos verbalment. Malgrat tot, no podem oblidar que les grans empreses alimentàries tenen el capital estranger (concisos, en denominació) sota dominació, per la qual cosa, direm, és un fet comú amb la destrucció de l’excedent alimentari per conservar el seu preu en el mercat global (un exemple: la situació que experimentes el blat i els seus implicats als EEUU), desregulat i post poblat de lliures circulacions (el dret de propietat –i integritat- intel•lectual queda reservat sota prescripció en aquestes ratlles). Aquestes grans indústries alimentàries són conegudes com a “Agroindústries”, i dominen pràcticament tot el panorama alimentari i nodridor mundial. Per poder combatre aquestasituació, fora de rigor (i de necessitat) efectuar una transferència a gran escala, amb recursos (i de recursos) productius destinats als països que s’haurien o se sentirien, o hauria pogut ésser així, eludits (Tercer Món, infaust terme que detalla les explicacions), per a crear mètodes més efectius (afectius, també) “d’agricultura indígena”. Pel que fa a la producció d’aliments en relació a l’ecologia del medi ambient, notòria és la dada que palesa que, si bé en el cas que s’ha comentat de producció alimentària hi ha entrevist un problema greu (precisament aquest “delicat” equilibri mediambiental –sofert per la Terra des de temps immemorials), les mesures i postures resultatives esdevenen representacions d’escassetat de fluïdesa, i falsa contradictòria exposició equívoca de fal•laces paradoxes infundades per cauts judicis post estipulats consultativament, amb el pòsit i la confiança de reciprocitat que aquest suposa. Els nous sistemes de conreu i “recol•lecció” industrials permeten assegurar una gran productivitat amb un esforç i un temps menors, però tenen una baixa sostenibilitat a llarg termini. Això suposa i provoca una erosió de les capacitats nutricionals del sòl, que poden arribar a valdre unes quantitats astronòmiques per a la seva restauració. Aquest problema no tan sols afecta als països on ja es desenvolupa l’explotació agrícola pesant sinó que és una decisió molt important per aquells països que actualment es plantegen comprar mitjans de producció agrícola; aposten per una agricultura altament productiva, però amb unes conseqüències greus a consideració tardana, però tard o d’hora expiratòria, en ella mateixa. Aquí es posa entre línees la següent qüestió: apostar, o no, per una agricultura menys rendible però (lleument) (més) sostenible. La mentalitat d’hom opera enclotada en un sòtol tèrbol; el mecanicisme, baix però ondulant (talment com el curs de la vida) no cessa de resguardar-se, com la pròpia realitat que l’acarona dolçament, en la seva pallissa calenta i materna; un jou octògon, diví i retallat per fora amb una destresa fugaç i difuminada, la claror del paper gastat en la mirada ensucrada d’una cara mostrejada, diluïda per excés de sotragada, encaminada a la contraposada basarda basada en la comuna expressió d’antuvi, delimitada a camps especials, espirituals i prolífics, de dominis abadístics i cel•les verges daurades amb gravats monàstics, notoris i poc ficticis: la situació eclesiàstica de degustació excelsa; pomposa figura d’agradables aromes fresques: allò que la cultura –popular- anomenà Bocatta di Cardenale.
Companyies transnacionals
Denominades multinacionals o transnacionals són aquelles companyies que operen a través de diferents “fronteres nacionals”i no pas, simplement, dins de vàries, forces o moltes (pluralitat i relativitat és allò que hem de considerar) nacions. Aquestes corporacions han guanyat una gran importància en l’escena mundial, sobretot gràcies al seu gran potencial econòmic, ja que moltes d’elles són més poderoses que alguns estats dels “primer món”. Tot i així, aquestes poden arribar a ésser administradores de posicions laborals, doncs sempre solen buscar la mà d’obra més accessible, barata. Aquella més eficient per extreure’n el benefici màxim (rendibilitat). Per això no és d’estranyar que situïn les seves plantes de producció en països de recent industrialització, o també a països tercermundistes; i les seves oficines, “suspeses” en territoris primermundistes. Aquest procés és anomenat divisió internacional del treball, fent que totes les economies en què exerceixin influència aquestes companyies s’hagin convertit, progressivament, en independents; entre sí. No hem d’oblidar-nos de les denominades empreses “tradicionals”; vegem com es classifiquen els diferents tipus d’empreses nacionals, segons la seva estructura i els seus sistemes de producció (fins la productivitat “maquillaríem”...). Vegem-ne els casos:
- Etnocèntriques (companyies transnacionals on la seva política es determina en la mesura del possible, des de la seu central de l’empresa al seu país d’origen).
- Policèntriques (companyies que condicionen les subsidiàries estrangeres de tal manera que aquestes serveixen per les utilitats i els fins de les firmes locals de cada país; o sia, la seu de la companyia estableix directius àmplies dins les quals les filials poden organitzar i controlar els seus assumptes amb una certa llibretat).
- Geocèntriques (companyies integrades en una base global en què els gerents “superiors” i els directors de cada filial tenen una gran mobilitat d’actuació, fins i tot física, per desplaçar-se arreu per comprovar el bon funcionament de l’empresa en tots els països on es hi és present).
Mundialització dels mitjans de comunicació
Les noves tecnologies del segle XX aconseguiren que el món desenvolupat estigués interconnectat, creant grans empreses de la comunicació que, a la llarga, hauran aconseguit esdevenir grans multinacionals. Aquestes grans companyies del mercat de la informació han aconseguit desenvolupar un ordre mundial “informatiu” (informacionalment): un sistema mundial de producció, distribució i consum de la mateixa. Com en la resta d’aspectes de la societat compresa a nivell global, el nou ordre informatiu s’ha desenvolupat, i es desenvolupa, de diferent manera a tots els indrets del planeta, amb la molt àmplia separació en territoris segons els seus recursos (especialment econòmics); això és, primer món, segon món i tercer món (dit a grans trets). El nou ordre informatiu possibilita que augmentin encara més les diferències culturals i socials entre ells (les econòmiques, sobradament, es donen per suposades). Vegem llavors les nacions i empreses dominants en cada camp de la gestió informativa:
- Agències de notícies (el flux de caire internacional actual és dominat per France Press, Reuters, Asociated Press i United Press International, de França, UK i USA respectivament).
- Cinema (el seu domini rau en les grans productores de Hollywood, que governen aquesta indústria de l’oci de manera absoluta, tot i que la majoria de països desenvolupats intenten potenciar-la, particularment, amb certs ajuts econòmics; tanmateix, la situació del cinema avui dia requereix atenció en la seva inestabilitat en determinats aspectes de logística i costos de producció en funció de l’acceptació ciutadana).
- TV (la venda de produccions per la petita pantalla està repartida entre les grans televisions d’informació d’UK, això és, la BBC, i les grans corporacions americanes, o sia, la Century FOX International).
- Publicitat (9/10 d’empreses publicitàries més importants dels món són americanes, les quals tenen un ressò mediàtic i una influència mundial sense pal•liatius. Tenen una estreta relació amb les grans corporacions comercials, ja que normalment són aquestes empreses de publicitat les que planegen i estructuren les campanyes (afines, en aquest cas) a escala global.
- Comunicació electrònica (el seu flux és determinant per l’ús privat i essencial pel bon funcionament de la banca mundial, les transaccions internacionals i alguns sistemes de comunicació de ràdio i televisió. Les principals empreses d’aquest rang són les americanes, pocs ho dubtaven: International Busines Machines –IMB- i Times-Warner).
Imperialisme dels mitjans de comunicació... de masses
Control i gestió de la informació: com bé sabem, recauen en mans d’uns pocs “elegits” (o situats a). És per això que parlem d’imperialisme dels mitjans de comunicació –de masses-. Això fou definit per estudiosos molt introduïts en la matèria, que han pogut investigar i desenvolupar el i sobre el poder que tenen les grans corporacions de la informació, ja que poden decidir quines informacions es poden fer públiques als mitjans internacionals i des de quina perspectiva es ven o es pot vendre la informació. L’impacte en la creació de la realitat per part dels individus és tan gran que molts dels estudiosos opten per afirmar que els mitjans de comunicació (ja) s’han convertit en part fonamental de l’engranatge polític (tot i que portaven anys en “l’obscuritat” que aquests amaguen i guarden) de tots els països democràtics, i que també s’han convertit en un dels principals objectius a controlar per part dels estats dictatorials.
De les perspectives teòriques a concebre, des de la seva delimitació estratègica en la distribució física dels elements
Ens centrarem en el darrer apartat d’aquesta entrega en les enormes diferències de riquesa –i/o de subsistència- entre els països industrialitzats i els tercermundistes. Com han sorgit, com s’han desenvolupat. Formalment, amb visió occidentalista i formulació teòrico reduccionista, s’han proposat tres enfocaments (teòrics) per –intentar- contar perquè s’han desenvolupat unes desigualtats tan marcades (no errem, i no rellisquem aquí: aquesta és, de manera indubtable, la més “important” comesa de la sociologia... avantguardista –fal•laç seria buscar interpretacions pròximes a elucubracions pentagonals en relació a la titulació del present-). Les teories són aquestes:
- Neoimperialisme: els nous imperis comercials i econòmics han sorgit fruit de la necessitat d’albirar, cercant-la i trobant-la ensems, enmig d’una ferotge lluita d’interessos i alts beneficis, una veritat rotunda, aquella que fa referència a la identificació dels punts estratègics –a nivell mundial- on hi hagi la possibilitat, no forçada, de creació de novells mercats de venda, així com la oportunitat de trobar mètodes per abaratir la producció, com la comentada mà d’obra barata, les fonts de matèries primes a baix cost, etc. Aquest principi, heretat del vell imperialisme del segle XIX, encara segueix vigent (amb les modificacions espacials necessàries, o millor dit, esdevingudes per defecte d’efecte de transcurs) ja que molts estats industrialitzats encara mantenen el control sobre els seus antics territoris mitjançant la seva fora posició i presència, influència, econòmica (com a essència, el concepte transcriuria bé la resultant que hom vol palesar).
- Teoria de la dependència: proclama que la societat mundial s’ha desenvolupat de manera desigual, per la qual cosa el centre principal del món industrialitzat (des de totes bandes: economia, política, militarisme, coerció, societat, etc), això és, la regent del poder capitalista actual (USA i el Japó, que el secunda), té un paper dominant, en la mesura de la seva gran força, i les nacions tercermundistes són dependents semi totals d’aquests centres. Els orígens de la subordinació són llargament remots, i a cada territori i cultura se l’hi aplica la situació temporal i social, política i econòmica de l’època concreta en què els esdeveniments propiciaren volguts i marcats xocs de forces i tendències en la marc de la dependència i el poder, sempre condicionats per les seves relacions amb els centres d’aquests, prou coneguts d’antuvi.
- Teoria del sistema mundial: proposada per Immanuel Wallerstein, exposa i teoritza que a partir del segle XVI es va desenvolupar un sistema mundial precís i diferent, aleshores nou, una sèrie de connexions polítiques i econòmiques que s’estenien i s’estenen a través del planeta basades en la pròpia expansió i creixement d’una economia capitalista mundial fonamentada en els països dominants i “conqueridors”; sotmeses Àfrica i Amèrica; aquelles foren l’avantguarda en el procés d’industrialització i en el desenvolupament de les seves economies. En la jerarquia que proposa Wallerstein s’hi troben els països de la semi perifèria, que són aquells països que encara que fossin mínima o mitjanament desenvolupats tecnològica i econòmicament, tenien, i tenen, una certa dependència amb els països del nucli (les grans potències). Després de la semi perifèria, descendint en l’escala, trobem la perifèria pròpiament dita, és a dir, el que avui anomenaríem “segon món” (i en especial aquells països soferts i condicionats per la Unió Soviètica, sorgits gradualment després de la seva dissolució i control autoritari). Finalment, trobem els països que pertanyen a l’escenari més extrem d’aquesta disglòssia: els que són totalment dependents dels “estats del nucli” i que tenen una economia molt dèbil, principalment nacions de l’Àfrica, l’Àsia i en menor mesura d’Amèrica llatina.
El funcionament d’aquests models “del sistema” és el que els països del nucli han aprofitat arran de la seva privilegiada posició per organitzar el comerç mundial, tant pels seus beneficis com per la seva explotació a escala. Manipulen en el camp econòmic, des de polítiques fins a serveis públics i socials, passant per la indústria de l’oci i l’entreteniment, la inversió monopolista i el poder sectorial... pròpies totes aquestes característiques condicionades, que són les dels “països inferiors”. Els estats dominants utilitzen tots els mitjans que tenen a l’abast (delirant llista que podríem elaborar, en tant), amb la possibilitat de poder provocar guerres –per interessos- pel control dels territoris –guerra d’Irak- i “poder” assegurar el benestar del seu sistema econòmic, allò que consideren el Gran Pilar.
Fineix aquí la penúltima entrega. En la següent, podran gaudir de les darreres exposicions i explicacions teòriques, precedents d’un darrer apartat conceptual, deductiu i concloent, llustrat per voluntat d’homenatges nobles, per l’avantguardisme estàtic de la lliga del mot, albirat no pas per mentit error buit, amb bons mots incrustats al pelatge de les interconnexions literàries, sociològiques i crítiques, amb la finalitat de dotar de rigor quàntic a les nominalitzacions existents en els paràgrafs que han donat essència a l’estil assagístic que ha regit la pauta encefàlica del present, gestat i gasejat per reminiscències protuberants de pròxims i estimables efectes periodístics, en l’esfera dominada per la necessitat comunicativa de la lliga pràctica, zelosa en o de la quantitat d’argumentacions vàlides, en la mixtura del “nostre” vel espiritual: la no censura d’aquelles sentències amb un significat tan apropiat.
Mundialització de la vida social
Considerant els fluxos constants d’informació globals com a fenòmens “naturals” que ens envolten de manera omnipresent i ens afecten de manera diària, podem afirmar que la “mundialització” de la vida social és, simplement, el creixement d’una unitat a escala mundial, especialment simbòlic, regit per interaccions i immediatesa i governat pels efectes constants dels canvis geo estratègics, constants i autodefinits com a marques principals del funcionament del sistema. Però aquesta “mundialització” és més que tot això, ja que suposa una nova jerarquia social (preestablerta) i una nova concepció de les distàncies (sobretot les distàncies virtuals) en l’espai – temps. En altres termes, podríem afirmar que cada cop més, ens afecten aquells esdeveniments que succeeixen tan lluny de nosaltres com els que afecten a altres éssers que estan igual de lluny que nosaltres d’ells. Les repercussions exteriors que tenen lloc, per tant, són causa evident de representativitat. Tampoc es tracta d’un fenomen gaire immediat; fa temps que ha anat evolucionant, en paral•lel a l’evolució de l’espècie. Es considera, d’altra banda (a judici de cada u si és encertada o no tal opció), que el principi d’aquests procés és la “creació” del Tercer Món, fruit de les colonitzacions salvatges dutes a terme pels països europeus (Cristòfor Colom inicià aquests abordatges, amb el supòsit d’un èxit històric) a diferents indrets o països del planeta. Certament, avui en dia observem i coneixem les conseqüències que comportà, la majoria de les quals (en quant a negativisme) han estat explicades i desglossades en aquesta gaseta. Les causes principals que propiciaren la colonització foren moltes, però deduïbles en la seva essència, per la qual cosa aquí ressaltarem una síntesi de totes que es poden detallar en dos grans blocs: primerament, la realitat prescrita de l’ordre mundial, és a dir, que molts països del (futur) Tercer Món no constituïen societats delimitades, almenys fins la colonització, i això fou el gran focus “d’atac” de les potències amb més capacitat d’intervenció. L’altre gran aspecte a tenir en compte és aquell que fa referència a la conscienciació, defugint ambigüitats, que també molts països, fins i tot després de la seva independència (ja cenyits en un temps més proper) segueixen essent, malgrat hagi de semblar paradoxal, “dependents”, i en especial del capital de les gran metròpolis i centres de poder... per subsistir. N’hi ha que fins i tot tenen un deute extern amb les seves “antigues metròpolis” per poder subsistir. És la dominació de la bèstia; ella té la força i la mà d’obra, però és el domador (occident) qui l’explota amb fins propis. Avui dia, l’arribada emergent d’un jove aprenent de domador està irrompent, i calant, en la societat del nou segle. Aquest és, indubtablement, el gegant xinès. Sense oblidar-nos d’un animal que ara per ara no pot ésser domesticat: l’islamisme més radical. En una societat amb profundes esquerdes i perforacions d’odi, cinisme, crueltat i vilesa. La notícia estrella, és, evidentment, la presència d’individus ascetes o propers a aquets, que tenen el goig de no saber que “x” és el futbolista més ben pagat del món, ni tampoc que Britney Spears ha monopolitzat l’atenció social en els darrers anys per les seves banalitats, excentricitats i la seva bellesa corporal... i per la seva música? Bé, podem dir que també les dones amb atributs físics considerats avui “estètics i bons” tenen més acceptació social (d’entrada, i això són prejudicis terriblement condemnables) i, també (altra calamitat), més possibilitats de ser elegides o seleccionades per una feina al món laboral –i més encara si ha d’ésser de cara al públic- .
Transportats altra vegada als països menys afavorits, també hem de fer esment de una bona part d’aquests deixen, cedeixen, els seus recursos naturals (fons econòmic i fons econòmica brutal) per l’explotació duta a terme per part d’empreses estrangeres. Aquest és, nominal i fastuosament, el “neocolonialisme”; una vella successió coneguda, però progressiva, evolucionada, i amb nous mecanismes d’acció, control i persuasió (i domini) psicològics (i físics). Es tracta d’una dominació menys sensacionalista, però molt més coent (pels “cuits”, si se’ns permet el mot).
En aquest procés, destacable és la presència d’uns actors que juguen un paper molt determinant, i que sovint no es tenen prou en compte. L’acceleració del procés de mundialització (global, capitalista, excloent) de la vida social també ve condicionat per “el progrés” –en alguns casos rapidíssim- d’aquells països on ha tingut lloc (o té, encara) una recent i veloç industrialització; parlem de països com Mèxic, Brasil, Corea del Sud (el cas de Corea del Nord admetrà matisos), Hong Kong o Turquia, entre d’altres. En aquests països la riquesa està sent captada pels estrats “privilegiats” de la societat, enlloc de ser repartida amb equanimitat per totes les capes que hi ha esteses. Però entenent la dinàmica dels moviments globals –i “glocals”- no tenim la major sorpresa o “irritació”, perquè, amb fredor, ens assabentem d’una nova que no és cap nova, ni tan sols notícia, perquè sabem perfectament que existeix. En tenim un coneixement passiu.
Tenim doncs, tres actors principals en la funció planetària, històrica, però temporal en aquest cas (és l’acte que té a veure amb el món contemporani; boscos tapats –o tapiats- de ciment, ciutats cremades, etc; art contemporani en estat pur, i gestació folla “moderna” que, de moment, ningú ha dut a terme. Podríem apuntar, “sort”, però aquí no som jutges): el procés de mundialització de la vida social. Són aquests: els països del primer món, els del segon món (recentment industrialitzats) i els del tercer món. Des de la creació del concepte de “Tercer Món” aquests països han mantingut una llarga relació amb els països occidentals (el vell comerç d’esclaus n’és clar exemple, sota la cruel batuta dels anomenats “negrers”). Aquesta relació (gairebé extenuant) és una relació de dependència. Les conseqüències són moltes i variades, i tot seguit en farem un breu repàs (a l’ego resten les impressions a escala global del fenomen); totes elles (o quasi) sorgeixen de la citada relació “de dependència”.
Impacte de la mundialització de la vida social en la producció d’aliment; la fam al món
La OMS estima que entre cinc i deu milions de nens/es moriran de gana a les nacions tercermundistes. La ironia, cínica i mòrbida, és que al “primer món” i a la majoria de les nacions industrialitzades hi ha sobrats i coneguts excedents alimentaris. Bàrbar revers. I això, perquè països amb una gran extensió on hi ha fam estesa i massiva, són importants importadors d’aliment, destinat al consum en països desenvolupats. Parlar d’hipocresia és ser generosos verbalment. Malgrat tot, no podem oblidar que les grans empreses alimentàries tenen el capital estranger (concisos, en denominació) sota dominació, per la qual cosa, direm, és un fet comú amb la destrucció de l’excedent alimentari per conservar el seu preu en el mercat global (un exemple: la situació que experimentes el blat i els seus implicats als EEUU), desregulat i post poblat de lliures circulacions (el dret de propietat –i integritat- intel•lectual queda reservat sota prescripció en aquestes ratlles). Aquestes grans indústries alimentàries són conegudes com a “Agroindústries”, i dominen pràcticament tot el panorama alimentari i nodridor mundial. Per poder combatre aquestasituació, fora de rigor (i de necessitat) efectuar una transferència a gran escala, amb recursos (i de recursos) productius destinats als països que s’haurien o se sentirien, o hauria pogut ésser així, eludits (Tercer Món, infaust terme que detalla les explicacions), per a crear mètodes més efectius (afectius, també) “d’agricultura indígena”. Pel que fa a la producció d’aliments en relació a l’ecologia del medi ambient, notòria és la dada que palesa que, si bé en el cas que s’ha comentat de producció alimentària hi ha entrevist un problema greu (precisament aquest “delicat” equilibri mediambiental –sofert per la Terra des de temps immemorials), les mesures i postures resultatives esdevenen representacions d’escassetat de fluïdesa, i falsa contradictòria exposició equívoca de fal•laces paradoxes infundades per cauts judicis post estipulats consultativament, amb el pòsit i la confiança de reciprocitat que aquest suposa. Els nous sistemes de conreu i “recol•lecció” industrials permeten assegurar una gran productivitat amb un esforç i un temps menors, però tenen una baixa sostenibilitat a llarg termini. Això suposa i provoca una erosió de les capacitats nutricionals del sòl, que poden arribar a valdre unes quantitats astronòmiques per a la seva restauració. Aquest problema no tan sols afecta als països on ja es desenvolupa l’explotació agrícola pesant sinó que és una decisió molt important per aquells països que actualment es plantegen comprar mitjans de producció agrícola; aposten per una agricultura altament productiva, però amb unes conseqüències greus a consideració tardana, però tard o d’hora expiratòria, en ella mateixa. Aquí es posa entre línees la següent qüestió: apostar, o no, per una agricultura menys rendible però (lleument) (més) sostenible. La mentalitat d’hom opera enclotada en un sòtol tèrbol; el mecanicisme, baix però ondulant (talment com el curs de la vida) no cessa de resguardar-se, com la pròpia realitat que l’acarona dolçament, en la seva pallissa calenta i materna; un jou octògon, diví i retallat per fora amb una destresa fugaç i difuminada, la claror del paper gastat en la mirada ensucrada d’una cara mostrejada, diluïda per excés de sotragada, encaminada a la contraposada basarda basada en la comuna expressió d’antuvi, delimitada a camps especials, espirituals i prolífics, de dominis abadístics i cel•les verges daurades amb gravats monàstics, notoris i poc ficticis: la situació eclesiàstica de degustació excelsa; pomposa figura d’agradables aromes fresques: allò que la cultura –popular- anomenà Bocatta di Cardenale.
Companyies transnacionals
Denominades multinacionals o transnacionals són aquelles companyies que operen a través de diferents “fronteres nacionals”i no pas, simplement, dins de vàries, forces o moltes (pluralitat i relativitat és allò que hem de considerar) nacions. Aquestes corporacions han guanyat una gran importància en l’escena mundial, sobretot gràcies al seu gran potencial econòmic, ja que moltes d’elles són més poderoses que alguns estats dels “primer món”. Tot i així, aquestes poden arribar a ésser administradores de posicions laborals, doncs sempre solen buscar la mà d’obra més accessible, barata. Aquella més eficient per extreure’n el benefici màxim (rendibilitat). Per això no és d’estranyar que situïn les seves plantes de producció en països de recent industrialització, o també a països tercermundistes; i les seves oficines, “suspeses” en territoris primermundistes. Aquest procés és anomenat divisió internacional del treball, fent que totes les economies en què exerceixin influència aquestes companyies s’hagin convertit, progressivament, en independents; entre sí. No hem d’oblidar-nos de les denominades empreses “tradicionals”; vegem com es classifiquen els diferents tipus d’empreses nacionals, segons la seva estructura i els seus sistemes de producció (fins la productivitat “maquillaríem”...). Vegem-ne els casos:
- Etnocèntriques (companyies transnacionals on la seva política es determina en la mesura del possible, des de la seu central de l’empresa al seu país d’origen).
- Policèntriques (companyies que condicionen les subsidiàries estrangeres de tal manera que aquestes serveixen per les utilitats i els fins de les firmes locals de cada país; o sia, la seu de la companyia estableix directius àmplies dins les quals les filials poden organitzar i controlar els seus assumptes amb una certa llibretat).
- Geocèntriques (companyies integrades en una base global en què els gerents “superiors” i els directors de cada filial tenen una gran mobilitat d’actuació, fins i tot física, per desplaçar-se arreu per comprovar el bon funcionament de l’empresa en tots els països on es hi és present).
Mundialització dels mitjans de comunicació
Les noves tecnologies del segle XX aconseguiren que el món desenvolupat estigués interconnectat, creant grans empreses de la comunicació que, a la llarga, hauran aconseguit esdevenir grans multinacionals. Aquestes grans companyies del mercat de la informació han aconseguit desenvolupar un ordre mundial “informatiu” (informacionalment): un sistema mundial de producció, distribució i consum de la mateixa. Com en la resta d’aspectes de la societat compresa a nivell global, el nou ordre informatiu s’ha desenvolupat, i es desenvolupa, de diferent manera a tots els indrets del planeta, amb la molt àmplia separació en territoris segons els seus recursos (especialment econòmics); això és, primer món, segon món i tercer món (dit a grans trets). El nou ordre informatiu possibilita que augmentin encara més les diferències culturals i socials entre ells (les econòmiques, sobradament, es donen per suposades). Vegem llavors les nacions i empreses dominants en cada camp de la gestió informativa:
- Agències de notícies (el flux de caire internacional actual és dominat per France Press, Reuters, Asociated Press i United Press International, de França, UK i USA respectivament).
- Cinema (el seu domini rau en les grans productores de Hollywood, que governen aquesta indústria de l’oci de manera absoluta, tot i que la majoria de països desenvolupats intenten potenciar-la, particularment, amb certs ajuts econòmics; tanmateix, la situació del cinema avui dia requereix atenció en la seva inestabilitat en determinats aspectes de logística i costos de producció en funció de l’acceptació ciutadana).
- TV (la venda de produccions per la petita pantalla està repartida entre les grans televisions d’informació d’UK, això és, la BBC, i les grans corporacions americanes, o sia, la Century FOX International).
- Publicitat (9/10 d’empreses publicitàries més importants dels món són americanes, les quals tenen un ressò mediàtic i una influència mundial sense pal•liatius. Tenen una estreta relació amb les grans corporacions comercials, ja que normalment són aquestes empreses de publicitat les que planegen i estructuren les campanyes (afines, en aquest cas) a escala global.
- Comunicació electrònica (el seu flux és determinant per l’ús privat i essencial pel bon funcionament de la banca mundial, les transaccions internacionals i alguns sistemes de comunicació de ràdio i televisió. Les principals empreses d’aquest rang són les americanes, pocs ho dubtaven: International Busines Machines –IMB- i Times-Warner).
Imperialisme dels mitjans de comunicació... de masses
Control i gestió de la informació: com bé sabem, recauen en mans d’uns pocs “elegits” (o situats a). És per això que parlem d’imperialisme dels mitjans de comunicació –de masses-. Això fou definit per estudiosos molt introduïts en la matèria, que han pogut investigar i desenvolupar el i sobre el poder que tenen les grans corporacions de la informació, ja que poden decidir quines informacions es poden fer públiques als mitjans internacionals i des de quina perspectiva es ven o es pot vendre la informació. L’impacte en la creació de la realitat per part dels individus és tan gran que molts dels estudiosos opten per afirmar que els mitjans de comunicació (ja) s’han convertit en part fonamental de l’engranatge polític (tot i que portaven anys en “l’obscuritat” que aquests amaguen i guarden) de tots els països democràtics, i que també s’han convertit en un dels principals objectius a controlar per part dels estats dictatorials.
De les perspectives teòriques a concebre, des de la seva delimitació estratègica en la distribució física dels elements
Ens centrarem en el darrer apartat d’aquesta entrega en les enormes diferències de riquesa –i/o de subsistència- entre els països industrialitzats i els tercermundistes. Com han sorgit, com s’han desenvolupat. Formalment, amb visió occidentalista i formulació teòrico reduccionista, s’han proposat tres enfocaments (teòrics) per –intentar- contar perquè s’han desenvolupat unes desigualtats tan marcades (no errem, i no rellisquem aquí: aquesta és, de manera indubtable, la més “important” comesa de la sociologia... avantguardista –fal•laç seria buscar interpretacions pròximes a elucubracions pentagonals en relació a la titulació del present-). Les teories són aquestes:
- Neoimperialisme: els nous imperis comercials i econòmics han sorgit fruit de la necessitat d’albirar, cercant-la i trobant-la ensems, enmig d’una ferotge lluita d’interessos i alts beneficis, una veritat rotunda, aquella que fa referència a la identificació dels punts estratègics –a nivell mundial- on hi hagi la possibilitat, no forçada, de creació de novells mercats de venda, així com la oportunitat de trobar mètodes per abaratir la producció, com la comentada mà d’obra barata, les fonts de matèries primes a baix cost, etc. Aquest principi, heretat del vell imperialisme del segle XIX, encara segueix vigent (amb les modificacions espacials necessàries, o millor dit, esdevingudes per defecte d’efecte de transcurs) ja que molts estats industrialitzats encara mantenen el control sobre els seus antics territoris mitjançant la seva fora posició i presència, influència, econòmica (com a essència, el concepte transcriuria bé la resultant que hom vol palesar).
- Teoria de la dependència: proclama que la societat mundial s’ha desenvolupat de manera desigual, per la qual cosa el centre principal del món industrialitzat (des de totes bandes: economia, política, militarisme, coerció, societat, etc), això és, la regent del poder capitalista actual (USA i el Japó, que el secunda), té un paper dominant, en la mesura de la seva gran força, i les nacions tercermundistes són dependents semi totals d’aquests centres. Els orígens de la subordinació són llargament remots, i a cada territori i cultura se l’hi aplica la situació temporal i social, política i econòmica de l’època concreta en què els esdeveniments propiciaren volguts i marcats xocs de forces i tendències en la marc de la dependència i el poder, sempre condicionats per les seves relacions amb els centres d’aquests, prou coneguts d’antuvi.
- Teoria del sistema mundial: proposada per Immanuel Wallerstein, exposa i teoritza que a partir del segle XVI es va desenvolupar un sistema mundial precís i diferent, aleshores nou, una sèrie de connexions polítiques i econòmiques que s’estenien i s’estenen a través del planeta basades en la pròpia expansió i creixement d’una economia capitalista mundial fonamentada en els països dominants i “conqueridors”; sotmeses Àfrica i Amèrica; aquelles foren l’avantguarda en el procés d’industrialització i en el desenvolupament de les seves economies. En la jerarquia que proposa Wallerstein s’hi troben els països de la semi perifèria, que són aquells països que encara que fossin mínima o mitjanament desenvolupats tecnològica i econòmicament, tenien, i tenen, una certa dependència amb els països del nucli (les grans potències). Després de la semi perifèria, descendint en l’escala, trobem la perifèria pròpiament dita, és a dir, el que avui anomenaríem “segon món” (i en especial aquells països soferts i condicionats per la Unió Soviètica, sorgits gradualment després de la seva dissolució i control autoritari). Finalment, trobem els països que pertanyen a l’escenari més extrem d’aquesta disglòssia: els que són totalment dependents dels “estats del nucli” i que tenen una economia molt dèbil, principalment nacions de l’Àfrica, l’Àsia i en menor mesura d’Amèrica llatina.
El funcionament d’aquests models “del sistema” és el que els països del nucli han aprofitat arran de la seva privilegiada posició per organitzar el comerç mundial, tant pels seus beneficis com per la seva explotació a escala. Manipulen en el camp econòmic, des de polítiques fins a serveis públics i socials, passant per la indústria de l’oci i l’entreteniment, la inversió monopolista i el poder sectorial... pròpies totes aquestes característiques condicionades, que són les dels “països inferiors”. Els estats dominants utilitzen tots els mitjans que tenen a l’abast (delirant llista que podríem elaborar, en tant), amb la possibilitat de poder provocar guerres –per interessos- pel control dels territoris –guerra d’Irak- i “poder” assegurar el benestar del seu sistema econòmic, allò que consideren el Gran Pilar.
Fineix aquí la penúltima entrega. En la següent, podran gaudir de les darreres exposicions i explicacions teòriques, precedents d’un darrer apartat conceptual, deductiu i concloent, llustrat per voluntat d’homenatges nobles, per l’avantguardisme estàtic de la lliga del mot, albirat no pas per mentit error buit, amb bons mots incrustats al pelatge de les interconnexions literàries, sociològiques i crítiques, amb la finalitat de dotar de rigor quàntic a les nominalitzacions existents en els paràgrafs que han donat essència a l’estil assagístic que ha regit la pauta encefàlica del present, gestat i gasejat per reminiscències protuberants de pròxims i estimables efectes periodístics, en l’esfera dominada per la necessitat comunicativa de la lliga pràctica, zelosa en o de la quantitat d’argumentacions vàlides, en la mixtura del “nostre” vel espiritual: la no censura d’aquelles sentències amb un significat tan apropiat.
Vuitena entrega
Tendències de dualització i exclusió social en les societats tecnològiques avançades
Les referències a l’exclusió social en les societats actuals són una constant (o així es considera) en el llenguatge quotidià. Per què i des de quan en parlem? Quina és la utilitat del concepte (definit com a vertat, amb un cert deix d’occidentalisme)? I per a qui? Què entenem realment, en suma?
La lògica de l’exclusió social
El mot exclusió (i cal entendre que el nexe “social” serveix per atribuir al compost un significat total en l’espai i el temps, i també dotar de totes les virtuts i vicissituds a l’estigma –indeleble- del moviment que el comprèn) és emprat per referir-se a tot aquell/a que d’alguna manera es troba fora de les oportunitats vitals que defineixen una ciutadania social plena en les societats dels nostres dies; es prescriuria que aquesta és la primera directriu de la seva lògica. La connotació negativa que té i comporta l’exclusió social, s’associa a persones que necessiten o “no tenen” un conjunt de drets, necessitats, actituds o deures. Dins d’aquest col•lectiu hi ha dos sectors: 1) els integrats i 2) els exclosos. Es diu que els orígens de l’exclusió –social- venen dels anys setanta (aquella exclusió social pròpia de l’òrbita contemporània i entesa com a tal; la formulació culta analògica sobre la base del llenguatge), concretament de la cultura francesa, però el terme té antecedents sociològics força més remots en tant que idea nuclear subjacent. Aquesta lògica analítica parla la dinàmica “dins” i “fora” –integració-, la qual tractarem exhaustivament els citats en altres resums (Marx i Engels), de les classes socials i la subordinació, àdhuc segregació/discriminació que pateixen algunes o alguns grups socials o ètnics “respecte a” (acredita i funciona com a autoessència i igualment com a admonició cap a la cultura i la postura del terme light actual i habitual i no pas originària, en termes absoluts, de la cultura occidental). Allò que denominaríem “l’altre social”, l’exclòs (i les polaritats que s’annexionen a tal consideració). Per aquest fet no deixa de ser objecte de continuïtat la citació de la burgesia, separatista, i la vegada selecta i elitista envers aquest “altre social” (com va ser-ho la classe obrera temps ha), i la visió, esmunyedissa de i per divulgació, que té. Antigament aquest concepte era entès d’una altra manera, considerant-li fins i tot certa autonomia i capacitat d’autogestió. Però els darrers vestigis d’aquesta ja gairebé no poden ni contemplar-se com a arcaics i vetusts “mohicans” arqueans d’una cèl•lula social com la de l’autogestió dins l’exclusió social.
Tornem a recuperar ara el concepte “infraclasse”; realitat sociològica plenament relacionada amb la pobresa, enterament i per imantació - emanació (atracció i manament físic i simbòlic). Parlar d’infraclasse és, també, parlar d’exclusió, per descomptat, i de la qual es deriven i es modifiquen els dos processos socials (integració / exclusió) que estan conduint a l’establiment d’un model de “doble condició ciutadana”. Els “exclosos” estan configurant, per la seva banda, nous tipus d’infraclasses. O sia que l’exclusió és un procés de dissociació social, mentre que les infraclasses són grups socials quasi – classes formats per les víctimes principals dels esmentats esdeveniments; processos d’exclusió (no de voluntat sinó de realitat). Ens hi referim per tant com una manera d’estar a la societat que té una especificitat pròpia la definició de la qual implica una determinada concepció social (en termes de “ha de ser”). La possible formulació d’un efecte de compilació simbiòtica admet probabilitats de possibilitat i menció; tanmateix, cal deixar ben present que tot crema si se li aplica “l’espurna adequada”, això també hem de recordar-ho, i aplicar-ho efectivament, si cal, en sociologia.
Algunes precisions conceptuals
Hi ha tres blocs de conceptes relacionats sobre aquesta problemàtica:
1- Conceptes que posen l’accent en vivències socials que impliquen un allunyament dels estàndards predominants en una societat o cultura, o una manera d’obrar concreta, sigui l’allunyament voluntari o involuntari. Els àmbits principals a considerar són el cultural i el racial (o ètnic). Un exemple clar és la desviació social, que es refereix a persones que no es comporten de manera “normal”, habitual, segons les normes o els valors predominants. El seu mot antagònic és conformisme social (o fluïdesa individual dins el còmput global).
2- Altres termes que denoten allunyament; marginació social (més en àmbit cultural) i segregació social (més en àmbit polític). Això és el que anomenaríem “estar apartat”. En aquests casos no es pot considerar (malgrat específiques excentricitats podrien complir característiques poc comunes) que siguin iniciatives voluntàries o conscients –saben la penúries que succeirien- , ja que són fenòmens d’exclusió social de primer grau. Un cas que és “d’aïllament” volgut o voluntari és el dels hippies. Els casos referits en aquet apartat, doncs, no es desvien; són “desviats”. A petita escala, també hi ha marginacions/segregacions, com a l’escola o a la feina.
3- Segregació i discriminació social soferta per persones d’algunes races i minories ètniques. A més d’un clar negativisme del seu estigma. Són, per desgràcia, els exemples més recurrents i representatius. Podem citar casos històrics com els esclaus (per bé que no minoria aleshores, però considerats “minoritaris” en quant a força social o política), els negres als Estats Units a mitjan segle XX (destaqui’s el paper crucial de Martin Luter King en aquest sentit) o els immigrants actuals, entre altres. Normalment, la “majoria blanca” sol ésser la casta aplastant i abundant, respecte aquests casos, que representa “la diferència” i és allò que hom senyala com l’exemple de la discriminació, ja que, evidentment, sense discriminadors no hi ha discriminats.
Parlem doncs, després de veure aquests exemples, de casos extrems i de casos més “suaus” (tipologies de la diferència) sobre l’exclusió; Suau, és el cas d’un jove d’avui dia que vesteix “tirat”. Extrem, el d’un jueu (semita, per què) que és víctima d’una persecució que atempta contra la seva pròpia vida.
Vegem un quadre de tipologies per esquematitzar-ho
Dimensions Individual Col•lectiva
Aïllament Diferenciació
Voluntària Desviació Resistència
Marginació Discriminació
Soferta Desqualificació Segregació
A partir d’aquest punt ens endinsarem en terreny econòmic; aquest segon bloc abraça circumstàncies que poden ser englobades dins la idea de “pobresa” o carència de recursos. Menys oportunitats vitals, i mancança d’ingressos materials suficients per poder viure dignament; es posa accent en els factors materials quantificables, dins dels estàndards de la societé. En la seva arrel última la noció de pobresa implica certa commiseració (fins i tot l’expressió té significats ambivalents en el llenguatge comú) i gairebé no transcendeix analíticament el terreny estadístic. Això és molt remarcable tenir-ho present: els pobres són vistos com una realitat estàtica, com quelcom que “està o és aquí”, a la societat, i la seva presència fins i tot es justifica en ocasions afirmant que sempre hi ha hagut pobres (ah, és terrible) i que sempre n’hi haurà. Per això, els tòpics comuns de la caritat o l’assistència social, afloren de bell nou, incessants, en aquests compassos.
“Homo homini deus est”
Arribem a un tercer bloc seguidament: el de la problemàtica de l’alienació. Els seus principis foren establerts per Feuerbach (separant la filosofia de la religió, qualificà de “gir decisiu de la història” el fet que l’home reconegui obertament que “la consciència de Deu no és més que la consciència de l’espècie”; les seves teories tindrien un efecte destacat en Marx i Engels) i Hegel (representant de la cúspide del moviment decimonònic alemany de el idealisme filosòfic i com un revolucionari de la dialèctica, tindria un impacte profund en el materialisme històric de Marx), car fou, efectivament Marx, qui les dotà de sentit i significat, cenyint-les i cenyit a processos econòmics i socials concrets.
Exemple de caràcter alienant: el treball sota el règim capitalista de propietat privada. Alienació social significa o determina, millor dit, tenir o no un treball “normal”, cosa que implica avui en dia un seriós risc de quedar fora dels paràmetres estandarditzats de pertinença i integració social; talment com si, per exemple, dins una hipotètica pràctica de comportament aburgesat nacionalista, un home corrent “x” vingut de racons extremenys o andalusos pronunciés aquests mots: “Anem a cocinar una truita d’harina”, i no fos acceptat dins un col•lectiu laboral (ans social) d’àmbit exageradament purità, en el marc del catalanisme més conservador i excloent. Per això, emperò (valgui com a exemple), molts cops es parla precisament d’estar aliè a la societat. Per tant, són nombrosos els extractes actuals que responen a les dimensions que Marx tractà i analitzà temps enrere. Georg Simmel parla de la “deslocalització” dels pobres en les societats modernes, sense vincles de connexió (de dependència, protecció o pertinença). Parla de l’individu estrany als ulls del “grup” el qual es troba materialment, per dir-ho així, fora d’aquest grup en el que viu o es desenvolupa (el cas del pobre, vaja; oportú és defugir certs estereotips eufemístics). Per donar per tancada aquesta part, recapitularem breument sobre el concepte modern d’exclusió social. Té una dimensió cultural i uns efectes econòmics que permet situar-nos en la perspectiva de processos socials concrets relacionats amb la problemàtica del treball com a mecanisme fonamental d’inserció social (igual que la teoria de l’alienació però amb un sentit distint).
La noció d’exclusió, inclús en l’acceptació comuna, connota una certa idea de regressió o retrocés, de procés que condueix a treure quelcom que s’havia aconseguit, sobre el que es té o es tenia dret. L’exclusió sols pot ser definida en termes d’aquell o allò que és exclòs, és a dir, del nivell de vida i del tipus d’inserció laboral i social i pròpia (a) d’un sistema de vida civilitzat i avançat. Des de l’angle de visió històric actual, aquest tipus de vida és el que ha estat atrapat en bona part dels països occidentals i que ha estat protegit i garantit en el marc de l’Estat del Benestar. Així, l’element clau a considerar en l’anàlisi ens remet al concepte antagònic en el què, com a negació, adquireix la noció d’exclusió el seu significat referencial més precís (concepció ciutadania social) a partir de la qual s’estudien determinats processos.
Fisonomia social de l’exclusió
Avui en dia disposem de molts informes i estudis; les ONG i altres organitzacions com el Banc Mundial o la OCDE (per bé que turpidament –semi exacerbat, bo és dir-ho- i orbitalment capitalistes) se’n han fet i se’n fan càrrec publicant documents que han tingut un gran impacte i que ofereixen un panorama de tendències preocupants. Què està passant en les societats actuals? Citat és J. F. Tezanos: “els fets estan aquí al nostre entorn més directe o immediat (brodarem nou minv teixit: o no), i el que cal és obrir bé els ulls i... observar”. Es mostra lleugerament escèptic envers certs anàlisis i allò que els succiona i també fa menció de la crescuda de l’exclusió, recentment, i en concret a les grans ciutats, així com dels processos abduïts de dualització social, que s’estenen i eixamplen. Prenent la figura del suara citat com a “lletrejat literari” amfitrió, parlarem de les estadístiques referents a l’Estat espanyol: confirmen la realitat; l’atur juvenil és alt, mentre que la franja de població activa femenina descendeix i el volum de pobres i sense sostre creix, incessant. Però, indubtablement , com tants cops es reflecteix, no cal pas acudir a les estadístiques perquè hom es pugui cerciorar del que passa (a part del frívol que es té d’aquestes, i d’aquestes traduïdes a la realitat física i emocional); si no es fa és perquè no es vol o no interessa. Com diu Tezanos, “mira al teu voltant”... però des d’aquí afegim: reacciona; actua, si més no, per evitar que les xarxes expansibles d’hipocresia i passivitat narcisista segueixin dominant un territori que no hauria de pertany-los-hi com a mínim d’aquesta manera o representació efectiva –i eficient- de voluntat. No es tracta de posar el dit a llaga sinó més aviat de treure’l (la primera aproximació fa referència, positivament –o sia, canviant-ne el sentit a la inversa-, als autors del present volum; la segona, lògicament, a la població mundial –i també als autors; així que, partint d’una particularització s’ha recuperat un contrari que ha experimentat un gir de tres cents seixanta graus, per tant, una generalització- en la condició d’humanitat abordada i brodada cinèticament amb l’agulla de la moralitat per apuntalar els pilars que haurien de servir de compost suficient amb un relatiu precepte de socialització). Seguint, tanmateix, amb la “psicosis” de dades alarmants, afegirem com a més destacat (perquè aquí donem constància que els fets són molts, són coneguts, i el que no és necessari és donar-hi voltes rocambolesques sense massa sentit o intencions autèntiques de buscar millores, solucions o efectes i afectes temàtics i racionals), dins els darrers anys, l’informe de la ONU sobre el desenvolupament humà (1998), que detectava enormes desigualtats, d’altra banda no inesperades al cent per cent ni molt menys, tot i que sí novadores aleshores i secants, a la vegada que molt preocupants, encara que, no obstant això, al contrari, “podien” ser objectivament concebudes com a tals. Els paràmetres crítics solen ésser els habituals en aquests termes, d’altra banda. Del que no hi ha dubte, tot i així, és que les xifres són alarmants. Aquesta, és la veritat que (ja) coneixem. Una de cada sis vivendes viu en la pobresa, cosa que equival a cinquanta set milions d’individus. Aquestes dades i tantes altres (amb els mateixos efectes) perfilen una evolució cap a un tipus de societats dualitzades i amenaçades pel risc de greus fractures socials. S’està perdent sensibilitat, i s’obliden els acords i premisses establerts arrel de la concreció primera de l’Estat del Benestar. La dinàmica d’aquests fets no és fruit de l’atzar sinó que obeeix a estratègies concretes que enfonsen la seva arrel en contextos sociopolítics precisos. En definitiva: augmenten les desigualtats, no predominen les polítiques socials com a actuacions polítiques més representatives (i representades), fins i tot en el tema de la solidaritat, menys cotitzada que l’enveja i l’egoisme, a l’alçada del mateix amor (universalment parlant, i parlant cap a l’espècie humana). Tota aquesta dinàmica té remotes referències en la lògica dels nous models productius emergents (remotes, és clar, però agudes i penetrants). Un altre informe digne de menció és el que dugué a cap la Unió Europea (“Cap a una Europa de la solidaritat”, 1992), que posava de manifest el preocupant augment de l’exclusió social i subratllava la importància de debats sobre l’estructura del fenomen. Totes aquestes xifres condueixen una evolució guiada per “l’abans”; és a dir, cap un tipus de societats dualitzades i amenaçades per partida doble per l’alt risc de fractures socials i la pèrdua de sensibilitat en relació a l’esdevenidor de l’Estat del Benestar (i s’ha de menester una consideració oportuna fixada en l’ordre de l’abans i el després, ja que aquesta òptica de resolució no deixa entreveure escletxes “lluminoses” –simbolismes llustrats- en aquesta relació ponderada).
El canvi dels models productius i l’exclusió social
El problema ja no es limita a les desigualtats entre la part alta i la part baixa de l’escala social (damunt – dessota) sinó que s’amplia al de la distància, dins de l’entramat social –i sociològic-, entre aquells que es troben al centre i els que estan al marge (dins – fora). Per això mateix, parlar d’exclusió social és, abans que res, posar de relleu els efectes de l’evolució social, en post de tenir-ne una ideació més legítimament apropiada i fidel a la realitat atòmica. Ullrich Beck aporta una petita pinzellada al que s’està comentant: la lògica actual del capital –en relació a l’anterioritat- i la productivitat d’aquest, que “creix sense treball” (contradicció paradoxal). Tezanos també dóna fe d’aquest argument. Sabut és de totes maneres, que en el context més immediat hom no pot deixar de banda la crisi econòmica i financera que hi ha, perquè en aquesta línea, juga un paper fonamental. Elucubracions, perspectives i deliberacions teòriques sobre la visió futurista de la raó “pensant”, basades en arguments formals i anàlisis diversos. Anomenarem aquesta, com la lògica de “l’altre generalitzant”, que raona i es belluga, de manera pràctica. Direm per acabar una frase sensata: sort que no totes les ovelles són cegues. En tant, efectes resultants mostres les presents sentències, i les aportacions de la sociologia permeten inserir amb més rudesa en aquests aspectes. La vessant psicològica d’aquests, reconeix per ella mateixa una representació empírica concebuda a partir de la ideologia de la diferència de classes (amb remots records classistes), la qual cosa pot ser el detonant d’un debat intern considerable, per distribuir les condicions social viscudes per l’individu segons l’espai i el temps, la política de moviment interior i els fluxos d’intercanvis exteriors. Hom deixa de banda la teologia, com féu Feuerbach, en aquesta gaseta, per buscar-hi una connexió eficient amb la geologia, la racionalitat i àdhuc amb l’empirisme (exclosa està, en aquesta disgregació, la noció de cinisme). Hedonisme i estoïcisme es tenen presents, però el que compta és no obviar-los en aquestes anàlisis. És necessari esmentar una dada puntualment decisiva: el principi nefast que utilitzen els grans Estat – Nació del planeta, o grans companyies i/o grups, això és, les postures i les actituds que adopten “envers x”: ésser fort amb els febles i feble amb els forts, quan el què realment seria òptim, ètic i correcte, i just, seria ésser fort amb els forts i feble amb els febles. Aquí ho deixem, per a la reflexió de cada neurona.
Altres autors (Gaviria, Laparra i Aguilar) posen atenció en l’emergència sobre la societat dual, afectada pel predomini d’un model post-fordista de treball; menys estabilitat i més flexibilitat. Menys intervencions estatals (lliure mercat). Precarització, en suma. La creixent complexitat i “tecnologització” dels sistemes productius dóna lloc a una segmentació molt acusada de les necessitats de força de treball. Previsions o prejudicis de futur no ajuden en aquest sentit si no es fa l’exercici de conscienciació com a praxis i com a intenció real... sinó, aquesta qüestió tan inadequada de “guanyadors i perdedors” seguirà viva, i guanyarà terreny a manifestacions crítiques de l’ego; crítiques “amb”, i no crítiques “per”. Sense dubtes.
Sobre aquest “nou prototipus de treballador”, Manuel Castells posa èmfasi (a més d’èmfasi retòric) en el vigent capitalisme informacional, les tendències de les relacions de producció i les noves tendències de relacions de distribució; entre la dinàmica de la societat – xarxa, la desigualtat i l’exclusió social. Així, entenem ràpid que: “mà d’obra genèrica” és avui “potencialment reemplaçable per màquines i altres estris moderns (la nova producció, la nova visió, en detriment de la figura del treballador)”. Tornant a (l’evolució) de l’exclusió social, cal dir que, primerament, ella feia referència a tot aquell que tingués algun tipus d’handicap. Però el temps ha passat i els novells estudis han anat aportant noves dades, noves ramificacions, noves aportacions, etc. En fi, més especialització. Ara es tenen en compte diverses variables i factors econòmics –almenys força més que abans-, laborals, culturals, polítics, personals, etcètera. Per això hi ha tantes categories a considerar: des de parats fins a toxicòmans passant pels no doctes en l’ensenyament. Cal dir que l’exclusió social connota carències no ateses (ni resolubles) a partir de la lògica espontània del mercat, al temps que dóna lloc a la difusió de sensacions de “vulnerabilitat social”, aparentment, i “pèrdua de sentit de pertinença social”. En els informes de la Unió Europea es defineix l’exclusió social en referència a la “impossibilitat de gaudir dels drets socials sense ajuda, en la imatge devaluada de sí mateix i de la capacitat personal de fer front a les obligacions pròpies, en el risc de veure’s relegat de manera duradora al status de persona assistida i en l’estigmatització que tot allò/això comporta per les persones i, en les ciutats, pels barris on resideixen”. Podem dir doncs que existeix una certa convergència al voltant de la idea que l’exclusió social ha de ser entesa bàsicament com a “negació de drets socials” i “oportunitats vitals fonamentals”. Amb aquest pack podem establir amb precisió un marc conceptual definidor de la noció d’exclusió social a partir de les seves diferències amb el propi concepte de pobresa (matís clau). En general, els estudis poden ser dividits en dos grans blocs: els anàlisi descriptius i els estructurals; els primers són per caracteritzar (o sia: qui, com, on què...) i els segons són per aprofundir (perspicàcia i sagacitat; busquen, en tant, el perquè). En aquests darrers es passa de concrecions particulars a processions globals. Avui podem dir que hi ha tres processos concurrents referents a l’exclusió social que en dóna a les societats actuals:
1- Transformació profunda dels processos de producció.
2- Predomini, de moment, d’enfocaments polítics neoliberals que alimenten tendències de desregulació i desprotecció social.
3- Una tendència de desvertebració social, en el marc d’un augment de les dualitzacions i un clima de violència i malestar social amb canvis i crisis importants en els valors i les institucions socials, les pautes culturals i les funcions d’integració de les xarxes socials.
També, és clar, l’estratificació social es veu afectada de ple per aquestes causes explicades. Ens trobem en una autèntica “metamorfosis” de la qüestió social (gairebé es podria parlar “d’identitat”). Aquest és el paradigma que hem de retenir. Igualment, l’entesa del “treball laboral” amb fins productius serveix per donar un altre vot de fe a aquestes consideracions. Les “millores” que s’han anat obtenint en aquest camp són conseqüència directa, no pot ser d’altra manera, d’aquesta evolució. Tot això conduí també al procés de transformació i enriquiment del concepte tradicional de ciutadania, fins arribar a la moderna noció de “ciutadania social”, tal com fou descrita per Marshall. Actualment hi ha certes paradoxes sobre aquest tema. Però el problema central avui no és el de les males condicions socials en què es troben molts dels que no tenen treball o en tenen un de dolent, sinó que el repte és precisament obtenir aquesta millora tan necessària. I no només això; perquè hom se’n faci una idea, citarem a Castel, que afirma sàviament que la ciutadania no es pot basar en la “inutilitat social” (de fet, no ha –uria- de fer-ho). Es tracta d’una cosa bàsica: la “civilització” del treball ha d’estar i està... “al dia”; en connexió (vegi’s auge de nova tecnologia). Hi ha crisi del “salariat” i més individus amb dependència. Les administracions públiques han de “socórrer” –en teoria- aquestes mancances i handicaps, com a exclusió existent de la plena condició ciutadana. I la “civilització del treball”sembla imposar-se; sota l’hegemonia del salariat.
Sobre dinàmica de dualització social
De quin tipus parlem; cal diferenciar la que ens ocupa amb visions més arcaiques –cosa que ja venim fent-. Es passa primer per la dinàmica de l’estratificació en termes d’antagonismes i dualismes (talment com pogué ser la dialèctica entre amos – esclaus). Avui en dia això ha fet una paràbola, i seguit una línia fina molt concreta. Actualment, aquesta dualització està creixent, i la opinió pública tendeix a percebre una accentuació de les tendències desigualitàries i dualitzadores en la dinàmica de l’estructura social, amb unes orientacions bastant coincidents amb les sostingudes pels experts en estratificació social. Cert és que ens trobem davant d’un nou cicle de transformacions. Cap on va la societat? Quin rumb agafarà? Estem en estat d’impàs. Els problemes de dualització es donen sovint i primordialment per causes econòmiques, de discriminació racial o de gènere, de classe, etc. Els anomenats “processos de dualització –social-“. En les societats d’avui dia la perspectiva bipolar opera a partir d’instàncies molt variades, des de la vella dualitat estratificacional entre explotadors – explotats fins a àmbits definits no sols en els termes clàssics d’amunt – avall, sinó també en relació a esquerdes estratificacionals referides a diferents plans d’identificació en l’estructura social “dins – fora”, “ciutadans – intrusos”, “ells – nosaltres”, “centre – perifèria”, “normal – atípic”... La família és un òrgan que és clara víctima d’alguns d’aquests esdeveniments. Si no es produeix un canvi bastant radical (doncs, absents de relació a curt termini) aquesta contingència prendrà més corporeïtat encara, i creixerà, suspesa sobre els factors d’exclusió social. Estem en un cicle de transformacions en els sistemes d’estratificació, en una etapa de marcats antagonismes, dins l’esfera de dualització i la complicació econòmica. En totes les societats hi ha mecanismes que permeten pal•liar i compensar (en alguna mesura i durant algun temps) els problemes que susciten processos com la crisi del treball (i l’econòmica) aquí exposades. Basat en el significat de tals capteniments, fitarem una plausible mostra de paradoxa material: és habitual saber que es lluita per “x” però, després. “x” no es valora (si més no com hom hauria sospitat) i àdhuc es menysprea i destrueix. És una contradicció suspesa a l’aire cel•lular del devenir geo-espacial de la biologia terrestre; l’espai dels grans contrastos; el buit de nitrogen condensat en protons estèrils i glàndules esqueixades de teixit cerebral, això és, raó: primer i més elevat mètode anticonceptiu.
Factors d’exclusió social
Els processos socials d’exclusió tenen una doble complexitat: contextual i interna. La realitat també ho és i en ella s’entrellacen molts factors i variables. L’exclusió, per tant, no podrà ésser definida (si més no aquí no) en termes de blanc o negre (i recapitulem; en aquests escrits, la simplicitat és un as que en contades ocasions els autors es trauran de la màniga; tan remota és aquesta possibilitat que difícilment tindran els plaer de degustar-la amb les pupil•les; altrament, i en quant a la definició a tractar. Banal fora fer-ho així). S’han de tenir en compte els handicaps i les paradoxes suara esmentades. A més, la conjuntura econòmica “delicada” és la part més difícil –tant en la teoria com a la pràctica- en aquest sentit. Existeixen graus d’exclusió itinerants que poden fer variar les vivències o l’efervescència de la resta amb la què està en intercalació. La interacció de diferents elements d’exclusió i integració permeten entendre que l’exclusió no es pot definir tampoc en termes de “ser o no ser” (hom rep aquesta consideració afalagat per l’analogia que representa en la contraposició Parmènides – Heràclit), com un absolut que opera exactament igual en tots els casos (prou sabem que no és pas així) d’acord amb un únic patró, sinó que ha de ser situada en el context dels processos que poden conduir a un nombre creixent de persones cap a les fronteres exteriors on es dilueix la condició de membres de ple dret de la societé. Amb la conjuntura econòmica contemporània a la ment, acotarem, i direm, que l’exclusió social, doncs, ha de ser entesa com l’etapa final de processos subjacents bastant complexos, dels quals ningú pot quedar totalment previngut en una societat de risc. S’ha d’estudiar com es viu l’exclusió, i també, efectivament, els riscos. Estudiant-se així la vertadera naturalesa.
Cal distingir l’exclusió social de tots aquells processos amb els que sol ser relacionada. Això és comesa elemental (intel•lectualment), però no pas prou fàcil (globalment), ja que hi ha certa popularització i polarització de determinades situacions quotidianes massa arraigades a aquesta deixa conceptual. Per aquest motiu, quan ens referim a exclusió hem de saber que parlem d’alguna cosa més que de pobresa o desigualtat. Per aquest motiu la referència analítica no és només quantitativa, sinó també espacial (física, empírica... amb el bagatge qualitatiu racional requerit) i es relaciona amb les formes i les modalitats de pertànyer a la societat (recordant el perill de vulnerabilitat social). Farem un recordatori prou vàlid; sobre “contribucions socials”, i de l’actitud de “viure de”... com a actors socials. D’aquí es desprèn que la dinàmica que s’està vivint en les societats del nostre temps està donant lloc a què la “qüestió social” es manifesti més agudament en aquells terrenys fronterers en els que es faci més palpable la crisi del treball i en els que es produeixin noves modalitats de vivències socials. Malgrat, sempre és la mateixa funció, el mateix espectador (si és preferit: espectadors; és com la dificultat de model d’anàlisi, individu o família; aquí acceptarem ambdós mots), el mateix teatre, en el que tantes vegades actuà (actuem)... i perdre la raó, en un joc tan real. Potser fou un error; cura’m aquesta ferida, per favor. És una besada prolongada, falsa, però acalorada. És la contradicció de la societat.
Situats de nou en el món del treball, afegirem que, en la mesura que l’experiència laboral no pot divorciar-se d’un conjunt més ampli de vivències socials, és necessari que la seva consideració prioritària sigui contemplada en el marc general de variables d’exclusió / integració, però tant en àmbit laboral com en àmbits econòmics, culturals, personals i socials. A dreta llei. Pols oposats, però que es toquen pels extrems. L’exigència d’entendre l’exclusió en les seves arrels socials com un procés complex, i no com una mera resultant d’un destí personal més o menys causal, està permetent arribar a una certa convergència analítica entorn a plantejaments com els esbossats pel citat Robert Castel, que fa una altra proposta i estableix tres zones en el continu que va de la integració a l’exclusió: zona d’integració, zona de vulnerabilitat i zona de marginalitat o exclusió (seguint la lògica aquí proposada també, i dictat per una altra: la nominalització; la lògica del llenguatge i la dialèctica). Serrano i Malo són altres autors que ampliaran aquesta separació, concretant esferes més específiques, concretament set, espais o zones, en funció de treball, família i domicili: integració total, erosió de xarxes socials, pobresa integrada, pobresa econòmica, exclusió social, zona d’exclusió i marginació i marginació i mort social del prohom, d’hom, de l’individu o d’altri. En aquesta òptica canviant l’exclusió social vindrà caracteritzada per una situació d’alta vulnerabilitat. I ja per acabar aquesta entrega, ens queda deixar a l’aire la “proposta metodològica” de quatre zones fonamentals d’estudi (amb elles hem operat): integració, vulnerabilitat, assistència i exclusió.
Les referències a l’exclusió social en les societats actuals són una constant (o així es considera) en el llenguatge quotidià. Per què i des de quan en parlem? Quina és la utilitat del concepte (definit com a vertat, amb un cert deix d’occidentalisme)? I per a qui? Què entenem realment, en suma?
La lògica de l’exclusió social
El mot exclusió (i cal entendre que el nexe “social” serveix per atribuir al compost un significat total en l’espai i el temps, i també dotar de totes les virtuts i vicissituds a l’estigma –indeleble- del moviment que el comprèn) és emprat per referir-se a tot aquell/a que d’alguna manera es troba fora de les oportunitats vitals que defineixen una ciutadania social plena en les societats dels nostres dies; es prescriuria que aquesta és la primera directriu de la seva lògica. La connotació negativa que té i comporta l’exclusió social, s’associa a persones que necessiten o “no tenen” un conjunt de drets, necessitats, actituds o deures. Dins d’aquest col•lectiu hi ha dos sectors: 1) els integrats i 2) els exclosos. Es diu que els orígens de l’exclusió –social- venen dels anys setanta (aquella exclusió social pròpia de l’òrbita contemporània i entesa com a tal; la formulació culta analògica sobre la base del llenguatge), concretament de la cultura francesa, però el terme té antecedents sociològics força més remots en tant que idea nuclear subjacent. Aquesta lògica analítica parla la dinàmica “dins” i “fora” –integració-, la qual tractarem exhaustivament els citats en altres resums (Marx i Engels), de les classes socials i la subordinació, àdhuc segregació/discriminació que pateixen algunes o alguns grups socials o ètnics “respecte a” (acredita i funciona com a autoessència i igualment com a admonició cap a la cultura i la postura del terme light actual i habitual i no pas originària, en termes absoluts, de la cultura occidental). Allò que denominaríem “l’altre social”, l’exclòs (i les polaritats que s’annexionen a tal consideració). Per aquest fet no deixa de ser objecte de continuïtat la citació de la burgesia, separatista, i la vegada selecta i elitista envers aquest “altre social” (com va ser-ho la classe obrera temps ha), i la visió, esmunyedissa de i per divulgació, que té. Antigament aquest concepte era entès d’una altra manera, considerant-li fins i tot certa autonomia i capacitat d’autogestió. Però els darrers vestigis d’aquesta ja gairebé no poden ni contemplar-se com a arcaics i vetusts “mohicans” arqueans d’una cèl•lula social com la de l’autogestió dins l’exclusió social.
Tornem a recuperar ara el concepte “infraclasse”; realitat sociològica plenament relacionada amb la pobresa, enterament i per imantació - emanació (atracció i manament físic i simbòlic). Parlar d’infraclasse és, també, parlar d’exclusió, per descomptat, i de la qual es deriven i es modifiquen els dos processos socials (integració / exclusió) que estan conduint a l’establiment d’un model de “doble condició ciutadana”. Els “exclosos” estan configurant, per la seva banda, nous tipus d’infraclasses. O sia que l’exclusió és un procés de dissociació social, mentre que les infraclasses són grups socials quasi – classes formats per les víctimes principals dels esmentats esdeveniments; processos d’exclusió (no de voluntat sinó de realitat). Ens hi referim per tant com una manera d’estar a la societat que té una especificitat pròpia la definició de la qual implica una determinada concepció social (en termes de “ha de ser”). La possible formulació d’un efecte de compilació simbiòtica admet probabilitats de possibilitat i menció; tanmateix, cal deixar ben present que tot crema si se li aplica “l’espurna adequada”, això també hem de recordar-ho, i aplicar-ho efectivament, si cal, en sociologia.
Algunes precisions conceptuals
Hi ha tres blocs de conceptes relacionats sobre aquesta problemàtica:
1- Conceptes que posen l’accent en vivències socials que impliquen un allunyament dels estàndards predominants en una societat o cultura, o una manera d’obrar concreta, sigui l’allunyament voluntari o involuntari. Els àmbits principals a considerar són el cultural i el racial (o ètnic). Un exemple clar és la desviació social, que es refereix a persones que no es comporten de manera “normal”, habitual, segons les normes o els valors predominants. El seu mot antagònic és conformisme social (o fluïdesa individual dins el còmput global).
2- Altres termes que denoten allunyament; marginació social (més en àmbit cultural) i segregació social (més en àmbit polític). Això és el que anomenaríem “estar apartat”. En aquests casos no es pot considerar (malgrat específiques excentricitats podrien complir característiques poc comunes) que siguin iniciatives voluntàries o conscients –saben la penúries que succeirien- , ja que són fenòmens d’exclusió social de primer grau. Un cas que és “d’aïllament” volgut o voluntari és el dels hippies. Els casos referits en aquet apartat, doncs, no es desvien; són “desviats”. A petita escala, també hi ha marginacions/segregacions, com a l’escola o a la feina.
3- Segregació i discriminació social soferta per persones d’algunes races i minories ètniques. A més d’un clar negativisme del seu estigma. Són, per desgràcia, els exemples més recurrents i representatius. Podem citar casos històrics com els esclaus (per bé que no minoria aleshores, però considerats “minoritaris” en quant a força social o política), els negres als Estats Units a mitjan segle XX (destaqui’s el paper crucial de Martin Luter King en aquest sentit) o els immigrants actuals, entre altres. Normalment, la “majoria blanca” sol ésser la casta aplastant i abundant, respecte aquests casos, que representa “la diferència” i és allò que hom senyala com l’exemple de la discriminació, ja que, evidentment, sense discriminadors no hi ha discriminats.
Parlem doncs, després de veure aquests exemples, de casos extrems i de casos més “suaus” (tipologies de la diferència) sobre l’exclusió; Suau, és el cas d’un jove d’avui dia que vesteix “tirat”. Extrem, el d’un jueu (semita, per què) que és víctima d’una persecució que atempta contra la seva pròpia vida.
Vegem un quadre de tipologies per esquematitzar-ho
Dimensions Individual Col•lectiva
Aïllament Diferenciació
Voluntària Desviació Resistència
Marginació Discriminació
Soferta Desqualificació Segregació
A partir d’aquest punt ens endinsarem en terreny econòmic; aquest segon bloc abraça circumstàncies que poden ser englobades dins la idea de “pobresa” o carència de recursos. Menys oportunitats vitals, i mancança d’ingressos materials suficients per poder viure dignament; es posa accent en els factors materials quantificables, dins dels estàndards de la societé. En la seva arrel última la noció de pobresa implica certa commiseració (fins i tot l’expressió té significats ambivalents en el llenguatge comú) i gairebé no transcendeix analíticament el terreny estadístic. Això és molt remarcable tenir-ho present: els pobres són vistos com una realitat estàtica, com quelcom que “està o és aquí”, a la societat, i la seva presència fins i tot es justifica en ocasions afirmant que sempre hi ha hagut pobres (ah, és terrible) i que sempre n’hi haurà. Per això, els tòpics comuns de la caritat o l’assistència social, afloren de bell nou, incessants, en aquests compassos.
“Homo homini deus est”
Arribem a un tercer bloc seguidament: el de la problemàtica de l’alienació. Els seus principis foren establerts per Feuerbach (separant la filosofia de la religió, qualificà de “gir decisiu de la història” el fet que l’home reconegui obertament que “la consciència de Deu no és més que la consciència de l’espècie”; les seves teories tindrien un efecte destacat en Marx i Engels) i Hegel (representant de la cúspide del moviment decimonònic alemany de el idealisme filosòfic i com un revolucionari de la dialèctica, tindria un impacte profund en el materialisme històric de Marx), car fou, efectivament Marx, qui les dotà de sentit i significat, cenyint-les i cenyit a processos econòmics i socials concrets.
Exemple de caràcter alienant: el treball sota el règim capitalista de propietat privada. Alienació social significa o determina, millor dit, tenir o no un treball “normal”, cosa que implica avui en dia un seriós risc de quedar fora dels paràmetres estandarditzats de pertinença i integració social; talment com si, per exemple, dins una hipotètica pràctica de comportament aburgesat nacionalista, un home corrent “x” vingut de racons extremenys o andalusos pronunciés aquests mots: “Anem a cocinar una truita d’harina”, i no fos acceptat dins un col•lectiu laboral (ans social) d’àmbit exageradament purità, en el marc del catalanisme més conservador i excloent. Per això, emperò (valgui com a exemple), molts cops es parla precisament d’estar aliè a la societat. Per tant, són nombrosos els extractes actuals que responen a les dimensions que Marx tractà i analitzà temps enrere. Georg Simmel parla de la “deslocalització” dels pobres en les societats modernes, sense vincles de connexió (de dependència, protecció o pertinença). Parla de l’individu estrany als ulls del “grup” el qual es troba materialment, per dir-ho així, fora d’aquest grup en el que viu o es desenvolupa (el cas del pobre, vaja; oportú és defugir certs estereotips eufemístics). Per donar per tancada aquesta part, recapitularem breument sobre el concepte modern d’exclusió social. Té una dimensió cultural i uns efectes econòmics que permet situar-nos en la perspectiva de processos socials concrets relacionats amb la problemàtica del treball com a mecanisme fonamental d’inserció social (igual que la teoria de l’alienació però amb un sentit distint).
La noció d’exclusió, inclús en l’acceptació comuna, connota una certa idea de regressió o retrocés, de procés que condueix a treure quelcom que s’havia aconseguit, sobre el que es té o es tenia dret. L’exclusió sols pot ser definida en termes d’aquell o allò que és exclòs, és a dir, del nivell de vida i del tipus d’inserció laboral i social i pròpia (a) d’un sistema de vida civilitzat i avançat. Des de l’angle de visió històric actual, aquest tipus de vida és el que ha estat atrapat en bona part dels països occidentals i que ha estat protegit i garantit en el marc de l’Estat del Benestar. Així, l’element clau a considerar en l’anàlisi ens remet al concepte antagònic en el què, com a negació, adquireix la noció d’exclusió el seu significat referencial més precís (concepció ciutadania social) a partir de la qual s’estudien determinats processos.
Fisonomia social de l’exclusió
Avui en dia disposem de molts informes i estudis; les ONG i altres organitzacions com el Banc Mundial o la OCDE (per bé que turpidament –semi exacerbat, bo és dir-ho- i orbitalment capitalistes) se’n han fet i se’n fan càrrec publicant documents que han tingut un gran impacte i que ofereixen un panorama de tendències preocupants. Què està passant en les societats actuals? Citat és J. F. Tezanos: “els fets estan aquí al nostre entorn més directe o immediat (brodarem nou minv teixit: o no), i el que cal és obrir bé els ulls i... observar”. Es mostra lleugerament escèptic envers certs anàlisis i allò que els succiona i també fa menció de la crescuda de l’exclusió, recentment, i en concret a les grans ciutats, així com dels processos abduïts de dualització social, que s’estenen i eixamplen. Prenent la figura del suara citat com a “lletrejat literari” amfitrió, parlarem de les estadístiques referents a l’Estat espanyol: confirmen la realitat; l’atur juvenil és alt, mentre que la franja de població activa femenina descendeix i el volum de pobres i sense sostre creix, incessant. Però, indubtablement , com tants cops es reflecteix, no cal pas acudir a les estadístiques perquè hom es pugui cerciorar del que passa (a part del frívol que es té d’aquestes, i d’aquestes traduïdes a la realitat física i emocional); si no es fa és perquè no es vol o no interessa. Com diu Tezanos, “mira al teu voltant”... però des d’aquí afegim: reacciona; actua, si més no, per evitar que les xarxes expansibles d’hipocresia i passivitat narcisista segueixin dominant un territori que no hauria de pertany-los-hi com a mínim d’aquesta manera o representació efectiva –i eficient- de voluntat. No es tracta de posar el dit a llaga sinó més aviat de treure’l (la primera aproximació fa referència, positivament –o sia, canviant-ne el sentit a la inversa-, als autors del present volum; la segona, lògicament, a la població mundial –i també als autors; així que, partint d’una particularització s’ha recuperat un contrari que ha experimentat un gir de tres cents seixanta graus, per tant, una generalització- en la condició d’humanitat abordada i brodada cinèticament amb l’agulla de la moralitat per apuntalar els pilars que haurien de servir de compost suficient amb un relatiu precepte de socialització). Seguint, tanmateix, amb la “psicosis” de dades alarmants, afegirem com a més destacat (perquè aquí donem constància que els fets són molts, són coneguts, i el que no és necessari és donar-hi voltes rocambolesques sense massa sentit o intencions autèntiques de buscar millores, solucions o efectes i afectes temàtics i racionals), dins els darrers anys, l’informe de la ONU sobre el desenvolupament humà (1998), que detectava enormes desigualtats, d’altra banda no inesperades al cent per cent ni molt menys, tot i que sí novadores aleshores i secants, a la vegada que molt preocupants, encara que, no obstant això, al contrari, “podien” ser objectivament concebudes com a tals. Els paràmetres crítics solen ésser els habituals en aquests termes, d’altra banda. Del que no hi ha dubte, tot i així, és que les xifres són alarmants. Aquesta, és la veritat que (ja) coneixem. Una de cada sis vivendes viu en la pobresa, cosa que equival a cinquanta set milions d’individus. Aquestes dades i tantes altres (amb els mateixos efectes) perfilen una evolució cap a un tipus de societats dualitzades i amenaçades pel risc de greus fractures socials. S’està perdent sensibilitat, i s’obliden els acords i premisses establerts arrel de la concreció primera de l’Estat del Benestar. La dinàmica d’aquests fets no és fruit de l’atzar sinó que obeeix a estratègies concretes que enfonsen la seva arrel en contextos sociopolítics precisos. En definitiva: augmenten les desigualtats, no predominen les polítiques socials com a actuacions polítiques més representatives (i representades), fins i tot en el tema de la solidaritat, menys cotitzada que l’enveja i l’egoisme, a l’alçada del mateix amor (universalment parlant, i parlant cap a l’espècie humana). Tota aquesta dinàmica té remotes referències en la lògica dels nous models productius emergents (remotes, és clar, però agudes i penetrants). Un altre informe digne de menció és el que dugué a cap la Unió Europea (“Cap a una Europa de la solidaritat”, 1992), que posava de manifest el preocupant augment de l’exclusió social i subratllava la importància de debats sobre l’estructura del fenomen. Totes aquestes xifres condueixen una evolució guiada per “l’abans”; és a dir, cap un tipus de societats dualitzades i amenaçades per partida doble per l’alt risc de fractures socials i la pèrdua de sensibilitat en relació a l’esdevenidor de l’Estat del Benestar (i s’ha de menester una consideració oportuna fixada en l’ordre de l’abans i el després, ja que aquesta òptica de resolució no deixa entreveure escletxes “lluminoses” –simbolismes llustrats- en aquesta relació ponderada).
El canvi dels models productius i l’exclusió social
El problema ja no es limita a les desigualtats entre la part alta i la part baixa de l’escala social (damunt – dessota) sinó que s’amplia al de la distància, dins de l’entramat social –i sociològic-, entre aquells que es troben al centre i els que estan al marge (dins – fora). Per això mateix, parlar d’exclusió social és, abans que res, posar de relleu els efectes de l’evolució social, en post de tenir-ne una ideació més legítimament apropiada i fidel a la realitat atòmica. Ullrich Beck aporta una petita pinzellada al que s’està comentant: la lògica actual del capital –en relació a l’anterioritat- i la productivitat d’aquest, que “creix sense treball” (contradicció paradoxal). Tezanos també dóna fe d’aquest argument. Sabut és de totes maneres, que en el context més immediat hom no pot deixar de banda la crisi econòmica i financera que hi ha, perquè en aquesta línea, juga un paper fonamental. Elucubracions, perspectives i deliberacions teòriques sobre la visió futurista de la raó “pensant”, basades en arguments formals i anàlisis diversos. Anomenarem aquesta, com la lògica de “l’altre generalitzant”, que raona i es belluga, de manera pràctica. Direm per acabar una frase sensata: sort que no totes les ovelles són cegues. En tant, efectes resultants mostres les presents sentències, i les aportacions de la sociologia permeten inserir amb més rudesa en aquests aspectes. La vessant psicològica d’aquests, reconeix per ella mateixa una representació empírica concebuda a partir de la ideologia de la diferència de classes (amb remots records classistes), la qual cosa pot ser el detonant d’un debat intern considerable, per distribuir les condicions social viscudes per l’individu segons l’espai i el temps, la política de moviment interior i els fluxos d’intercanvis exteriors. Hom deixa de banda la teologia, com féu Feuerbach, en aquesta gaseta, per buscar-hi una connexió eficient amb la geologia, la racionalitat i àdhuc amb l’empirisme (exclosa està, en aquesta disgregació, la noció de cinisme). Hedonisme i estoïcisme es tenen presents, però el que compta és no obviar-los en aquestes anàlisis. És necessari esmentar una dada puntualment decisiva: el principi nefast que utilitzen els grans Estat – Nació del planeta, o grans companyies i/o grups, això és, les postures i les actituds que adopten “envers x”: ésser fort amb els febles i feble amb els forts, quan el què realment seria òptim, ètic i correcte, i just, seria ésser fort amb els forts i feble amb els febles. Aquí ho deixem, per a la reflexió de cada neurona.
Altres autors (Gaviria, Laparra i Aguilar) posen atenció en l’emergència sobre la societat dual, afectada pel predomini d’un model post-fordista de treball; menys estabilitat i més flexibilitat. Menys intervencions estatals (lliure mercat). Precarització, en suma. La creixent complexitat i “tecnologització” dels sistemes productius dóna lloc a una segmentació molt acusada de les necessitats de força de treball. Previsions o prejudicis de futur no ajuden en aquest sentit si no es fa l’exercici de conscienciació com a praxis i com a intenció real... sinó, aquesta qüestió tan inadequada de “guanyadors i perdedors” seguirà viva, i guanyarà terreny a manifestacions crítiques de l’ego; crítiques “amb”, i no crítiques “per”. Sense dubtes.
Sobre aquest “nou prototipus de treballador”, Manuel Castells posa èmfasi (a més d’èmfasi retòric) en el vigent capitalisme informacional, les tendències de les relacions de producció i les noves tendències de relacions de distribució; entre la dinàmica de la societat – xarxa, la desigualtat i l’exclusió social. Així, entenem ràpid que: “mà d’obra genèrica” és avui “potencialment reemplaçable per màquines i altres estris moderns (la nova producció, la nova visió, en detriment de la figura del treballador)”. Tornant a (l’evolució) de l’exclusió social, cal dir que, primerament, ella feia referència a tot aquell que tingués algun tipus d’handicap. Però el temps ha passat i els novells estudis han anat aportant noves dades, noves ramificacions, noves aportacions, etc. En fi, més especialització. Ara es tenen en compte diverses variables i factors econòmics –almenys força més que abans-, laborals, culturals, polítics, personals, etcètera. Per això hi ha tantes categories a considerar: des de parats fins a toxicòmans passant pels no doctes en l’ensenyament. Cal dir que l’exclusió social connota carències no ateses (ni resolubles) a partir de la lògica espontània del mercat, al temps que dóna lloc a la difusió de sensacions de “vulnerabilitat social”, aparentment, i “pèrdua de sentit de pertinença social”. En els informes de la Unió Europea es defineix l’exclusió social en referència a la “impossibilitat de gaudir dels drets socials sense ajuda, en la imatge devaluada de sí mateix i de la capacitat personal de fer front a les obligacions pròpies, en el risc de veure’s relegat de manera duradora al status de persona assistida i en l’estigmatització que tot allò/això comporta per les persones i, en les ciutats, pels barris on resideixen”. Podem dir doncs que existeix una certa convergència al voltant de la idea que l’exclusió social ha de ser entesa bàsicament com a “negació de drets socials” i “oportunitats vitals fonamentals”. Amb aquest pack podem establir amb precisió un marc conceptual definidor de la noció d’exclusió social a partir de les seves diferències amb el propi concepte de pobresa (matís clau). En general, els estudis poden ser dividits en dos grans blocs: els anàlisi descriptius i els estructurals; els primers són per caracteritzar (o sia: qui, com, on què...) i els segons són per aprofundir (perspicàcia i sagacitat; busquen, en tant, el perquè). En aquests darrers es passa de concrecions particulars a processions globals. Avui podem dir que hi ha tres processos concurrents referents a l’exclusió social que en dóna a les societats actuals:
1- Transformació profunda dels processos de producció.
2- Predomini, de moment, d’enfocaments polítics neoliberals que alimenten tendències de desregulació i desprotecció social.
3- Una tendència de desvertebració social, en el marc d’un augment de les dualitzacions i un clima de violència i malestar social amb canvis i crisis importants en els valors i les institucions socials, les pautes culturals i les funcions d’integració de les xarxes socials.
També, és clar, l’estratificació social es veu afectada de ple per aquestes causes explicades. Ens trobem en una autèntica “metamorfosis” de la qüestió social (gairebé es podria parlar “d’identitat”). Aquest és el paradigma que hem de retenir. Igualment, l’entesa del “treball laboral” amb fins productius serveix per donar un altre vot de fe a aquestes consideracions. Les “millores” que s’han anat obtenint en aquest camp són conseqüència directa, no pot ser d’altra manera, d’aquesta evolució. Tot això conduí també al procés de transformació i enriquiment del concepte tradicional de ciutadania, fins arribar a la moderna noció de “ciutadania social”, tal com fou descrita per Marshall. Actualment hi ha certes paradoxes sobre aquest tema. Però el problema central avui no és el de les males condicions socials en què es troben molts dels que no tenen treball o en tenen un de dolent, sinó que el repte és precisament obtenir aquesta millora tan necessària. I no només això; perquè hom se’n faci una idea, citarem a Castel, que afirma sàviament que la ciutadania no es pot basar en la “inutilitat social” (de fet, no ha –uria- de fer-ho). Es tracta d’una cosa bàsica: la “civilització” del treball ha d’estar i està... “al dia”; en connexió (vegi’s auge de nova tecnologia). Hi ha crisi del “salariat” i més individus amb dependència. Les administracions públiques han de “socórrer” –en teoria- aquestes mancances i handicaps, com a exclusió existent de la plena condició ciutadana. I la “civilització del treball”sembla imposar-se; sota l’hegemonia del salariat.
Sobre dinàmica de dualització social
De quin tipus parlem; cal diferenciar la que ens ocupa amb visions més arcaiques –cosa que ja venim fent-. Es passa primer per la dinàmica de l’estratificació en termes d’antagonismes i dualismes (talment com pogué ser la dialèctica entre amos – esclaus). Avui en dia això ha fet una paràbola, i seguit una línia fina molt concreta. Actualment, aquesta dualització està creixent, i la opinió pública tendeix a percebre una accentuació de les tendències desigualitàries i dualitzadores en la dinàmica de l’estructura social, amb unes orientacions bastant coincidents amb les sostingudes pels experts en estratificació social. Cert és que ens trobem davant d’un nou cicle de transformacions. Cap on va la societat? Quin rumb agafarà? Estem en estat d’impàs. Els problemes de dualització es donen sovint i primordialment per causes econòmiques, de discriminació racial o de gènere, de classe, etc. Els anomenats “processos de dualització –social-“. En les societats d’avui dia la perspectiva bipolar opera a partir d’instàncies molt variades, des de la vella dualitat estratificacional entre explotadors – explotats fins a àmbits definits no sols en els termes clàssics d’amunt – avall, sinó també en relació a esquerdes estratificacionals referides a diferents plans d’identificació en l’estructura social “dins – fora”, “ciutadans – intrusos”, “ells – nosaltres”, “centre – perifèria”, “normal – atípic”... La família és un òrgan que és clara víctima d’alguns d’aquests esdeveniments. Si no es produeix un canvi bastant radical (doncs, absents de relació a curt termini) aquesta contingència prendrà més corporeïtat encara, i creixerà, suspesa sobre els factors d’exclusió social. Estem en un cicle de transformacions en els sistemes d’estratificació, en una etapa de marcats antagonismes, dins l’esfera de dualització i la complicació econòmica. En totes les societats hi ha mecanismes que permeten pal•liar i compensar (en alguna mesura i durant algun temps) els problemes que susciten processos com la crisi del treball (i l’econòmica) aquí exposades. Basat en el significat de tals capteniments, fitarem una plausible mostra de paradoxa material: és habitual saber que es lluita per “x” però, després. “x” no es valora (si més no com hom hauria sospitat) i àdhuc es menysprea i destrueix. És una contradicció suspesa a l’aire cel•lular del devenir geo-espacial de la biologia terrestre; l’espai dels grans contrastos; el buit de nitrogen condensat en protons estèrils i glàndules esqueixades de teixit cerebral, això és, raó: primer i més elevat mètode anticonceptiu.
Factors d’exclusió social
Els processos socials d’exclusió tenen una doble complexitat: contextual i interna. La realitat també ho és i en ella s’entrellacen molts factors i variables. L’exclusió, per tant, no podrà ésser definida (si més no aquí no) en termes de blanc o negre (i recapitulem; en aquests escrits, la simplicitat és un as que en contades ocasions els autors es trauran de la màniga; tan remota és aquesta possibilitat que difícilment tindran els plaer de degustar-la amb les pupil•les; altrament, i en quant a la definició a tractar. Banal fora fer-ho així). S’han de tenir en compte els handicaps i les paradoxes suara esmentades. A més, la conjuntura econòmica “delicada” és la part més difícil –tant en la teoria com a la pràctica- en aquest sentit. Existeixen graus d’exclusió itinerants que poden fer variar les vivències o l’efervescència de la resta amb la què està en intercalació. La interacció de diferents elements d’exclusió i integració permeten entendre que l’exclusió no es pot definir tampoc en termes de “ser o no ser” (hom rep aquesta consideració afalagat per l’analogia que representa en la contraposició Parmènides – Heràclit), com un absolut que opera exactament igual en tots els casos (prou sabem que no és pas així) d’acord amb un únic patró, sinó que ha de ser situada en el context dels processos que poden conduir a un nombre creixent de persones cap a les fronteres exteriors on es dilueix la condició de membres de ple dret de la societé. Amb la conjuntura econòmica contemporània a la ment, acotarem, i direm, que l’exclusió social, doncs, ha de ser entesa com l’etapa final de processos subjacents bastant complexos, dels quals ningú pot quedar totalment previngut en una societat de risc. S’ha d’estudiar com es viu l’exclusió, i també, efectivament, els riscos. Estudiant-se així la vertadera naturalesa.
Cal distingir l’exclusió social de tots aquells processos amb els que sol ser relacionada. Això és comesa elemental (intel•lectualment), però no pas prou fàcil (globalment), ja que hi ha certa popularització i polarització de determinades situacions quotidianes massa arraigades a aquesta deixa conceptual. Per aquest motiu, quan ens referim a exclusió hem de saber que parlem d’alguna cosa més que de pobresa o desigualtat. Per aquest motiu la referència analítica no és només quantitativa, sinó també espacial (física, empírica... amb el bagatge qualitatiu racional requerit) i es relaciona amb les formes i les modalitats de pertànyer a la societat (recordant el perill de vulnerabilitat social). Farem un recordatori prou vàlid; sobre “contribucions socials”, i de l’actitud de “viure de”... com a actors socials. D’aquí es desprèn que la dinàmica que s’està vivint en les societats del nostre temps està donant lloc a què la “qüestió social” es manifesti més agudament en aquells terrenys fronterers en els que es faci més palpable la crisi del treball i en els que es produeixin noves modalitats de vivències socials. Malgrat, sempre és la mateixa funció, el mateix espectador (si és preferit: espectadors; és com la dificultat de model d’anàlisi, individu o família; aquí acceptarem ambdós mots), el mateix teatre, en el que tantes vegades actuà (actuem)... i perdre la raó, en un joc tan real. Potser fou un error; cura’m aquesta ferida, per favor. És una besada prolongada, falsa, però acalorada. És la contradicció de la societat.
Situats de nou en el món del treball, afegirem que, en la mesura que l’experiència laboral no pot divorciar-se d’un conjunt més ampli de vivències socials, és necessari que la seva consideració prioritària sigui contemplada en el marc general de variables d’exclusió / integració, però tant en àmbit laboral com en àmbits econòmics, culturals, personals i socials. A dreta llei. Pols oposats, però que es toquen pels extrems. L’exigència d’entendre l’exclusió en les seves arrels socials com un procés complex, i no com una mera resultant d’un destí personal més o menys causal, està permetent arribar a una certa convergència analítica entorn a plantejaments com els esbossats pel citat Robert Castel, que fa una altra proposta i estableix tres zones en el continu que va de la integració a l’exclusió: zona d’integració, zona de vulnerabilitat i zona de marginalitat o exclusió (seguint la lògica aquí proposada també, i dictat per una altra: la nominalització; la lògica del llenguatge i la dialèctica). Serrano i Malo són altres autors que ampliaran aquesta separació, concretant esferes més específiques, concretament set, espais o zones, en funció de treball, família i domicili: integració total, erosió de xarxes socials, pobresa integrada, pobresa econòmica, exclusió social, zona d’exclusió i marginació i marginació i mort social del prohom, d’hom, de l’individu o d’altri. En aquesta òptica canviant l’exclusió social vindrà caracteritzada per una situació d’alta vulnerabilitat. I ja per acabar aquesta entrega, ens queda deixar a l’aire la “proposta metodològica” de quatre zones fonamentals d’estudi (amb elles hem operat): integració, vulnerabilitat, assistència i exclusió.
Setena entrega
Reconceptualització de la noció de feminisme dins el sistema de gènere contemporani i exposició de la disgregació gradual de les normes compulsives subjacents en el procés teòric
Conegudes abastament són les teories sorgies arrel de la discriminació de la dona, en el context de la societat moderna i contemporània. La que aquí considerarem més rellevant i socioconeguda públicament (també pels seus efectes i conseqüències en el domini públic) és la teoria del Patriarcat, que afirma que les societes són patriarcals en la mesura en què els homes tenen poder sobre les dones, cosa que es tradueix en una relació de jerarquia entre masculí i femení o, en altres termes més exactes, la posició d’inferioritat de la dona respecte el mascle. Aquesta articulació és, indubtablement, la seva causa més punyent de la discriminació rebuda, i, per la mateixa regla, de la seva inferioritat política, social i econòmica. Però la gravetat augmenta –a ser possible- quan s’exacerba la següent qüestió (prescrites i acceptades com a proposicions vàlides i articulades totes les seves conseqüències): la família fou identificada com la institució patriarcal per excel•lència (matís de relleu, comprensible abastament sense necessitat de recòrrer a massives mesures de reconceptualització, i ans amb arbitrarietat formal) i, per això mateix, la base social del patriarcat. També direm, per a tant, que les desigualtats entre homes i dones no tenen un origen “natural” sinó social. Per aquest motiu sorgirà el concepte de gènere que hom ha tractat, per ésser distingit del sexe. Fent una breu esquematització –no aliena als profans més purs-, consideraríem aquests dos blocs:
Gènere Societat / Sexe Biologia
El patriarcat, evidentment, era –i és- una variant del sistema de gènere, tot i que per la seva llarga vigència històrica (la implantació i normalització de la qual ha estat imprescindible per donar contingut a la correlació esdevinguda a partir d’ella mateixa) quasi es confon amb aquest, que va ser la teoria central més precisa per poder definir quins eren els aspectes de la discriminació de la dona que havien de ser eliminats i quines eren les polítiques públiques que calia implementar per aconseguir-ho. La formulació teòrica crítica del sistema de gènere aboga contra el control, la persuasió i la manipulació, ja que afecten i accentuen totes les diferències (exposades en altres capítols) fins al punt que acaben suposant un fre per tal que puguin superar-se. El sistema de gènere social, sobretot, és la doctrina més específica que s’encarrega més detalladament d’aquestes comeses.
Tornant a les diferències biològiques, hem de remarcar que, com a base de desigualtat infundada en la seva incorrecta interpretació, passen a ser la base que justifica la divisió sexual del treball i el sistema de gènere, que s’expressa a quatre nivells:
1- Característiques biològiques secundàries (dimorfisme sexual).
2- Identitat personal (trets psicològics i trets físics entesos com a no dicotòmics; formen un continu. En aquest sentit, el terme que millor explica aquesta “identitat” és el d’estereotips, creats i massificats com a icones modernes en les societats actuals).
3- Rols socials (divisió sexual del treball, com a constant al llarg de la història. El gènere, per tant, no s’assigna només a les persones sinó a les activitats mateixes. D’aquesta manera, a cada societat hi ha els introduïts rols –femenins, masculins-).
4- Àmbits socials (institucions creades per les societats humanes, que deriven als estereotips i a diverses formes de desigualtat generalment conegudes).
El impacte de la incorporació de perspectiva de “sistema de gènere” a les ciències socials ha estat molt important a la darrera dècada del segle XX, i això també ha fet possible posar sobre la taula l’inqüestionable significat d’androcentrisme, puix que els mètodes i tècniques d’investigació han marcat la pauta analítica d’estudi, actuant com a referents de la redefinició dels conceptes teòrics (amb la inclusió de la noció de gènere). Aquest sistema de gènere va ser així la Tª central per poder definir quins eren els aspectes de la discriminació de les dones que havien de ser eliminats i quines eren les polítiques públiques que s’havien d’implementar per aconseguir-ho.
Però la realitat és prescriptiva, autoritària, instal•lada en el seu jaç particular, l’èter sideral (i hipotèticament sidralític) de l’estètica del cosmos volàtil, i mena austerament sobre el devenir animal, extirpant les voluntats de la consciència humana i representant-les secament, encara que aquestes, vilment seductores i dotades de mecanismes de distorsió, es redefineixen i devenen la raó de ser prolífica de l’ésser humà, que, induït i dominat per una voluntat de suficiència caòtica, prefereix consumar els seus actes en maniobres quotidianes segmentades a diferents nivells, les quals, sense deixar de gestar un deix de jactància efímera (però autosuficient en el sí de l’autovexació), conflueixen harmònicament en la parsimònia mental d’hom, contemplant i mostrejant la realitat espacial, però vençut per nul•litat a mans d’una post-metafísica materialment morta, racionalment “ferida” i astralment santificada.
El sistema de gènere qüestiona l’ordre social acceptat per estandardització; persegueix impedir que es produeixin desviacions (no corresposes ni lliurement) en les conductes individuals. Aquí hauríem de fer un petit incís, doncs creiem interessant parlar del concepte de llibertat, en concret de la “llibertat extrema”, defensada especialment per un personatge “obscur” i diferent: el Marquès de Sade, que defensava aquesta teoria sense el fre de la moral, la religió o les lleis, amb la recerca del plaer personal com a principi més elevat. A interpretació de cada u deixem si l’ús del sadisme podria aplicar-se (amb tots els matisos “obligats”) en aquests plantejaments al voltant del sistema de gènere i la demanda de llibertats, per bé que, de totes maneres, l’excés de llibertat sempre du un perill afegit: una extensió perillosa a subjectes que en facin un ús invertit. La transmutació dels valors segurament no seria productiva, però com a mínim, d’això no en dubtem, generaria debat.
Amb sistema de gènere i societat moderna parlem de monopoli industrial i societat urbana. I tornem a recuperar la separació entre l’espai públic i l’espai privat; Perquè el cas és que l’organització del sistema de gènere s’ha expressat a través d’una forma de divisió sexual del treball que accentuà la visió genuïna (per bé que inconcebible) d’aquests espais. Per això es relaciona àmbit públic amb valor econòmic i àmbit privat amb valor simbòlic. Les ciutats, per la seva banda, acabaren de consolidar aquesta separació; entre el lloc de treball, de la política, la cultura... i l’espai de la família. Però avui en dia, tot i que seria difícil contrarestar aquest argument, hauríem d’introduir alguns matisos. D’altra banda, continuant amb la mateixa línea informativa, parlarem del terme “ciutats dormitori”, que defineix la situació que simbolitza i representa la postura i el paper de l’home, que només es deixa veure per casa a l’hora de dormir o de fer fills (sempre defugint de les generalitzacions, tot i que destacant el seu paper representatiu cap a una majoria). No es tracta tampoc de postures pseudo feministes les que afirmen tals sentències, però, no gens menys, sempre cal saber destriar el gra de la palla.
Judith Astelarra afirma amb gran encert que “el món públic no podria existir sense el privat” perquè aquest darrer exerceix un paper cabdal pel primer i, en realitat, és qui té la força “vertadera”, però està sotmès i privat, valgui la redundància, pel seu equivalent en l’esfera civil i pública i, per què enganyar-nos, per l’home (llargament en molt de temps). Hi ha dues armes letals, a més: la publicitat (atroç fenomen) i la burocratització actuals: organitzacions formals que, combinades amb l’estandardització de les actituds (engolida està la consciència), els rols i les especialitzacions supèrflues, representen el sumatori sociològic que diagnostica un resultat preocupant: el perill de restar com a ramat de bens, rucs, cínics i covards, regits per un pastor implacable que ens ven la moto constantment, i l’oci (o l’opi) del poble ens mata lentament les neurones: és el treball del gos de tura (la publicitat). L’apogeu dels tòpics, altrament, és el menú diari del ciutadà “corrent” (dins la visió narcisista i occidental del món).
Tornant al model dicotòmic de feminitat i masculinitat, el que hem de dir és que actualment és un model que està en crisi. Això vol dir que es va produint una certa obertura i les dones també formen part de l’espai públic i els homes del privat. És exemplificatiu el cas del pare que també cuina i dóna menjar als seus fills, i el cas de la dona que és la primera ministra alemanya, Angela Merkel. En aquest aspecte s’ha millorat molt, però hem hagut de suar anys, i, malauradament, encara queden esferes i reductes molt puritanistes i conservadors que no fan cap bé a tots aquests esforços. Però això ni sociòlegs ni científics ni tan sols filòsofs ho poden evitar. Cal ésser caut, tanmateix: hem de recordar que la nostra societat està en procés de transformació (com anell al dit ens serveixen casos com el canvi climàtic, la crisi econòmica i el problema educatiu) i que encara hi ha una dimensió de gènere que afecta a totes les activitats, siguin econòmiques, culturals, polítiques o socials.
Certa és l’existència de polítiques públiques que s’ocupen d’aquestes qüestions, però a la vagada també és molt important saber – identificar com es manifesta la desigualtat (inclús avui en dia). Astelarra parla de principis (aquí afegirem “problemes”, també) ideològics, de les democràcies i la seva veracitat (teòrica i prou), de la discriminació que en determinades esferes o cultures segueix sent molt present –i persistent- (vegi’s sense anar més lluny casos com islamisme o hinduisme), de la distribució de béns (de serveis i/o equipament), prestigi i poder, de fer una bona i clara definició del terme discriminació i aprendre a distingir correctament quan la freda pràctica desmenteix la teoria, i actuar en conseqüència. Cal l’existència d’estudis i anàlisis descriptius, però també, per descomptat, comparatius. Múltiples i variats. D’aquesta manera direm que aquest és un reclam que persegueix fruir d’equànimes i legítims mètodes d’investigació que siguin, per un costat, quantitatius, i per l’altre, és clar, qualitatius. En resum, és molt necessària una treballada cultura de la investigació empírica fonamentada. I la pertinent avaluació (o valoració), a banda d’actuar amb racionalitat tenint interioritzat un concepte bàsic (li donarem una denominació arcaica, i magna): el mètode majèutic (deduccions a posteriori constructives i amb contingut, alabant la magnificència de l’ego), o mètode socràtic, possible antecedent remot d’una hipotètica socio-filosofia classista. Això ho tindríem solucionat prèviament. I tot plegat, emperò, per poder avaluar l’eficàcia de les polítiques socials, o, en la mateixa mesura, de les actituds ciutadanes.
Parlem a continuació d’indicadors i estadístiques: la diferència entre un indicador i les estadístiques socials consisteix en què les estadístiques reflecteixen un conjunt de fets numerals recopilats de manera sistemàtica, mentre que per obtenir un indicador és necessari condensar la informació continguda en les estadístiques existents. És un aclariment imprescindible a l’hora de centrar-nos en temes socials, humans, i gairebé ens atreviríem a dir que fregant la línea que separa la moralitat objectiva del ressentiment subjectivista.
Altres consideracions sobre aspectes relatius: hem parlat del treball domèstic no remunerat ni reconegut (fins fa poc) de l’àmbit privat. Hi ha quelcom igualment preocupant; l’absència de dades. Aquest “oblit” conscient que fa que manqui més informació rigorosa sobre el seu volum i el seu valor. Només recentment (soms en aquest punt cautelosos) s’han començat a fer estudis d’aquest tipus. I acabarem aquest paràgraf descobrint una metàfora plausible i recorrent, que diu que “Occident s’avorreix, balbuceja no pas parla, i hauria de parar... fabricar les seves tenebres”.
Sistema de gènere i política
La política està eminentment destinada a actuar en resposta a les demandes dels moviments més crítics o els factors més desafavorits o afectats per un conjunt de regles socials. Un exemple és el cas del moviment feminista i les seves exigències en favor de polítiques contra la discriminació i que representessin una crida a l’autèntica democràcia -... democràticament democràtica. En termes absoluts- i que ho sigui arreu i a la pràctica. Les demandes de les dones s’han convertit en polítiques públiques, així com també altres demandes que denuncien desigualtats o discriminació, sobradament (per desgràcia) conegudes en els nostres dies. Des dels seus inicis, la política s’ha definit en oposició al que és privat (o s’hi considera), entès com allò domèstic (política i família es desenvoluparen com dues institucions contraposades que mai havien, en principi, d’intercanviar-se). Prou és sabut que antigament (i també si s’hagués de confeccionar un rànquing negatiu) les dones i els esclaus han sigut els més perjudicats, humiliats i despreciats... “utilitzats”, en un aflorament delirant del sentiment humà més deshumanitzat. És la història, i la coneixem massa bé, perquè aquestes, eren persones, però a elles, les coses, simplement, els “succeïen” (sona terrible; era aterrador. Aquí no soms jutges ni ho volem ser, però aquests qualificatius no s’escapen de la subjectivitat, senzillament constaten uns fets que solament podem definir d’aquesta manera).
Hi ha per tant, dos mons diferents: el de la cultura i el de la naturalesa, o sia, el de l’activitat política i el de la satisfacció de les necessitats. Hi ha una frase que llueix per si mateixa i plasma de manera bàrbara aquesta veritat: “L’existència de veus públiques i del silenci privat”; una eloqüència.
De la ciutadania i el gènere
Com bé sabem, la categoria de ciutadà no fou universal en els seus inicis. A part d’això, que s’aconseguí al llarg del temps (hem d’afegir també aquestes dades, que podrien ser prescindibles pel coneixement que la majoria de criatures lectores d’aquest escrit, enteses en aquest tipus de temàtiques –a més tan generals- en tenen, però les inserirem, posats dins el vestit i la pell de tots els homes que mai serem, o, si hom ho prefereix, “per si les mosques”), tampoc és cert que la teoria no sigui desmentida per la freda realitat (en determinats indrets on la gèlida indiferència impera sense ser vista). O sigui que, tot i la consecució d’aquests drets formals (i elementals), en especial del sufragi, no implica necessàriament que tots els ciutadans tinguin la mateixa possibilitat a la pràctica, de poder-los exercir –amb tota llibertat-. I hauria de ser un deure lluitar perquè això fos possible. Més aspectes relacionats que no oblidem: l’Estat del Benestar (qui en dubtava), la dicotomia entre públic – privat i les ambivalències i les contradiccions que flueixen i es repeteixen i es camuflen enmig de les solucions que no generen comunes acceptacions. Individualisme i solidaritat, sense anar més lluny. Sovint es cau en l’error de fer una concepció pública de la ciutadania. Es diu que l’Estat del Benestar va canviar, si no en un principi, almenys a la pràctica, el divorci entre públic i privat. Perquè, la majoria dels serveis que ofereix, es comparteixen entre Estat i família, i perquè els seus destinataris finals són, justament, les famílies. L’existència de drets socials incorpora la vida privada a l’àmbit de la política i per tant, de la vida pública. Després d’aquesta part, parlarem de nou d’aquells més necessitats (eliminem eufemismes, emperò); els pobres, que enlloc de ser considerats ciutadans, són aquells sers –humans!- necessitats de “generositat” (s’entreveu un xic de vanitat, però no argumentin raonaments fal•laços). La política social fa referència a tot això, bé, aquesta deu d’ésser ben bé, la seva missió.
“Sant Marc, Santa Creu, qui l’ha vist i qui la veu; Santa Bàrbara no en deixeu”
La participació política de les dones: Astelarra explica, basada en la historicitat com la seva major referència i “objecte de coneixement empíric”, com ha estat la participació política de les dones (recordant la gran implicació del feminisme). La lluita pels seus drets al llarg dels anys, l’evolució del rol polític de la dona, i per tant, també socio-cultural. O sia, que també es comprenen aquí les intervencions de dones en altres organitzacions no polítiques (com ONG, associacions de dones, apolítiques, militants de sindicats femenins, etc). Hi ha moltes dones treballant en aquestos àmbits, i es deu això, precisament, a la marginació política històrica que hem explicat. Malauradament, s’han vist obligades a buscar noves formes d’unitat i aprofundiment cultural i artístic, degut a aquestes condicions adverses que han marcat el seu devenir. La lluita i l’esforç han obtingut resultats; però encara podem i hem de ser més ambiciosos, i en aquest cas, ambicioses (amb l’ajut de tothom). Com a sentència notificadora, i de tancament, exposarem aquestes paraules: la participació política de les dones ha estat històricament limitada per la dimensió de gènere... de la pròpia política! És gairebé una ironia. I és la trista veritat. Els autors hem preferit no deixar-nos subliminar en excés (ben poc, o tan poc com hem pogut, a ser sincers) pel convencionalisme literari, sociològic i expositiu. És a dir (i tal com deixem clar en la introducció), que hem cregut més necessari deixar fluir les informacions menys ortodoxes, servint-nos d’un estil literari inspirat en les antigues gasetes, a la vegada infundat pels trets propis de caire barroc i argumental. Dit això, és la raó qui ens mena a tals conductes, forçant la vesant crítica dels nostres pensaments.
Tornant al fil conductor que particularitza el present fascicle, introduirem altres dades que aporten diferents magnituds de rellevància a tot el que hem dit; el llegat històric i evolutiu del feminisme (que va ser molt important a segle XIX i a principis de segle XX) i del feminisme contemporani (altra cosa és la feminitat, que també ha estat burlada i ultratjada, i en molts altres casos “glorificada”), bo i considerant la radicalitat que ambdós han tingut en determinades i respectives etapes. Les feministes contemporànies es proposaren fites més ambicioses, però tot i que sembli paradoxal, més “possibles” d’aconseguir, doncs el fet d’estar al segle XX (més encara al XXI) ja parla per si sol, davant de la comparativa d’estar vivint al segle XIX, on encara quedava un llarg camí per aplanar (i aquí es magnifica tot el que les feministes de finals d’aquets segle i de principis del XX van aconseguir). A més, és plenament positiu ser ambiciós en aquest sentit. És a la vegada una actitud (lloable i admirable) i una aptitud (recurrent i de reconeixement).
Les feministes (totes, per suposat) critiquen molt durament el sistema patriarcal i també diuen que el que és personal és igualment polític, o no té pas perquè no ésser-ho. En post de comprendre aquesta afirmació, es pot destacar quelcom: ambdós moviments feministes ho critiquen, però les contemporànies s’organitzen millor que les seves predecessores (encara que també disposen de més mitjans i oportunitats). Per aquest motiu, entenem que avui en dia hi hagi una permissivitat flonja i estesa, però ubiqua a les societats menys desafavories i entesa com una realitat, moltes vegades, “inofensiva” o minoritària, lamentablement (que es consideri així... i que ho sigui). Si bé el feminisme és un moviment polític perquè pretén transformar la societat, aquest també actua com a moviment cultural, ja que aborda objectius que responen totalment a aquest àmbit. Pel que fa als drets sexuals i reproductius, el que s’ha de dir és que ha estat el paral•lelisme de la lluita, entre els drets civils i polítics, i els drets de casta, classe i condició. Finalment, farem la darrera distinció (recuperant el desglossament superior) dels dos tipus marcats i definits de feminisme: en primer lloc, aquell que actuà durant el segle XIX fins als anys trenta del segle XX, i en segon lloc, aquell que actuà i actua, des dels anys trenta del segle passat fins avui en dia, admetent que el d’avui en dia està tocat i pinzellat per un conjunt de característiques i capacitats que el distancien lleugerament del seu antecessor. Les gran fites que totes elles han aconseguit resten han de restar sempre a la memòria de la humanitat: la lluita pel dret de vot femení, per la condició, la incursió i interrelació social i política a la vida pública, el reconeixement de les tasques domèstiques i la condemna de les actituds masclistes i expiatòries, la crida a la democràcia verdadera, el sofriment i la humanitat, la humilitat i l’inconformisme... Humanisme humanitari en estar pur.
Aquest feminisme contemporani del que parlem, sorgeix arrel dels moviments dels anys seixanta. Fins i tot podríem dir que és l’època de la seva consolidació. Encara que normalment vinculat a postures d’esquerres, això no eximí que també tingués relacions conflictives amb aquestes, ja que tampoc s’escapaven de ser discriminades. Sense remuntar-nos massa en el temps i l’espai, podem parlar i posar d’exemple el cas espanyol, en concret la segona República. És il•legítim i no acceptable que les esquerres votessin en contra del dret de vot per la dona, per temor a perdre el poder en favor de la dreta, que, aquest cop sí, recolzà aquesta proposta. La societat de la hipocresia i els interessos. Egoisme i rivalitat política, i els més dèbils, els que més en surten perjudicats. Aquí ens preguntem si les esquerres de debò han existit mai... esquerres de debò, i no sorgides o estipulades així per la necessitat o la temporalitat. Sufragisme i liberalisme, representen dos significats aleatoris però amb continuïtat, i es donen la mà en el transcurs evolutiu de la lluita de la dona en l’era global capitalista. Tornant a les discrepàncies amb les polítiques d’esquerres, hem de dir que les feministes discreparan d’aquestes en tres grans temes: la manera de teoritzar, la manera d’organitzar-se i els canvis i manera de realitzar-los (interpretació) que es propugna. Les dones han estat sempre les víctimes de l’estructuració jeràrquica. Per aquest motiu l’autoconsciència és transcendental i, els grups que en surten (d’autoconsciència) intenten respondre a aquest fet i també per flexibilitzar la pràctica feminista. L’altra gran influència d’aquest moviment (feminisme contemporani) ha estat el psicoanàlisi (l’estimable Sigmund Freud ha d’ésser citat), aspecte relacionat lògicament amb l’autoconsciència.
Per altra part, les experiències vitals de les pròpies dones són testimonis prou remarcables per aconseguir un major reconeixement i acceptació mútua. Els problemes comuns... en comunitat, tanmateix. Recordarem per últim la diferència necessària entre sexe i gènere, que sempre hem considerat capital en la nostra gaseta. Els factors de poder que condicionen la dona i que no tan sols es refereixen al poder polític tal com s’entén en el seu sentit clàssic; referència es fa a la concreció històrica de la divisió sexual del treball; la relació entre la història i el desenvolupament de la subjectivitat. En una paraula: així nasqué la Tª sobre el patriarcat i el sistema de gènere.
Per finalitzar de manera concloent aquest entrega (bloc temàtic d’estudi comparat) recordarem que es feminisme contemporani es plantejà humanitzar les organitzacions, deixar espai per a les persones en elles i fer front, sense subterfugis, a la qüestió del poder, tant formal com interpersonal. Aquest feminisme ha contemplat dos objectius polítics principals:
1- Fer que s’acompleixin a la pràctica els drets que les donen tenen i estendre’ls al camp on encara no existeixen.
2- Transformar la concepció mateixa de la política, de manera que no existeixi una separació tan dràstica entre el que és privat i el que és públic, considerant a la política sols en l’esfera del que és públic. Això implica reconceptualitzar la noció del poder per aplicar-lo també al poder interpersonal.
Acabarem, doncs, reconeixent una trajectòria i una mèrits dignes d’elogi, i amb la intenció d’haver transmès les informacions que es requereixen sobre aquesta qüestió, en l’esfera d’una gaseta especialitzada.
Conegudes abastament són les teories sorgies arrel de la discriminació de la dona, en el context de la societat moderna i contemporània. La que aquí considerarem més rellevant i socioconeguda públicament (també pels seus efectes i conseqüències en el domini públic) és la teoria del Patriarcat, que afirma que les societes són patriarcals en la mesura en què els homes tenen poder sobre les dones, cosa que es tradueix en una relació de jerarquia entre masculí i femení o, en altres termes més exactes, la posició d’inferioritat de la dona respecte el mascle. Aquesta articulació és, indubtablement, la seva causa més punyent de la discriminació rebuda, i, per la mateixa regla, de la seva inferioritat política, social i econòmica. Però la gravetat augmenta –a ser possible- quan s’exacerba la següent qüestió (prescrites i acceptades com a proposicions vàlides i articulades totes les seves conseqüències): la família fou identificada com la institució patriarcal per excel•lència (matís de relleu, comprensible abastament sense necessitat de recòrrer a massives mesures de reconceptualització, i ans amb arbitrarietat formal) i, per això mateix, la base social del patriarcat. També direm, per a tant, que les desigualtats entre homes i dones no tenen un origen “natural” sinó social. Per aquest motiu sorgirà el concepte de gènere que hom ha tractat, per ésser distingit del sexe. Fent una breu esquematització –no aliena als profans més purs-, consideraríem aquests dos blocs:
Gènere Societat / Sexe Biologia
El patriarcat, evidentment, era –i és- una variant del sistema de gènere, tot i que per la seva llarga vigència històrica (la implantació i normalització de la qual ha estat imprescindible per donar contingut a la correlació esdevinguda a partir d’ella mateixa) quasi es confon amb aquest, que va ser la teoria central més precisa per poder definir quins eren els aspectes de la discriminació de la dona que havien de ser eliminats i quines eren les polítiques públiques que calia implementar per aconseguir-ho. La formulació teòrica crítica del sistema de gènere aboga contra el control, la persuasió i la manipulació, ja que afecten i accentuen totes les diferències (exposades en altres capítols) fins al punt que acaben suposant un fre per tal que puguin superar-se. El sistema de gènere social, sobretot, és la doctrina més específica que s’encarrega més detalladament d’aquestes comeses.
Tornant a les diferències biològiques, hem de remarcar que, com a base de desigualtat infundada en la seva incorrecta interpretació, passen a ser la base que justifica la divisió sexual del treball i el sistema de gènere, que s’expressa a quatre nivells:
1- Característiques biològiques secundàries (dimorfisme sexual).
2- Identitat personal (trets psicològics i trets físics entesos com a no dicotòmics; formen un continu. En aquest sentit, el terme que millor explica aquesta “identitat” és el d’estereotips, creats i massificats com a icones modernes en les societats actuals).
3- Rols socials (divisió sexual del treball, com a constant al llarg de la història. El gènere, per tant, no s’assigna només a les persones sinó a les activitats mateixes. D’aquesta manera, a cada societat hi ha els introduïts rols –femenins, masculins-).
4- Àmbits socials (institucions creades per les societats humanes, que deriven als estereotips i a diverses formes de desigualtat generalment conegudes).
El impacte de la incorporació de perspectiva de “sistema de gènere” a les ciències socials ha estat molt important a la darrera dècada del segle XX, i això també ha fet possible posar sobre la taula l’inqüestionable significat d’androcentrisme, puix que els mètodes i tècniques d’investigació han marcat la pauta analítica d’estudi, actuant com a referents de la redefinició dels conceptes teòrics (amb la inclusió de la noció de gènere). Aquest sistema de gènere va ser així la Tª central per poder definir quins eren els aspectes de la discriminació de les dones que havien de ser eliminats i quines eren les polítiques públiques que s’havien d’implementar per aconseguir-ho.
Però la realitat és prescriptiva, autoritària, instal•lada en el seu jaç particular, l’èter sideral (i hipotèticament sidralític) de l’estètica del cosmos volàtil, i mena austerament sobre el devenir animal, extirpant les voluntats de la consciència humana i representant-les secament, encara que aquestes, vilment seductores i dotades de mecanismes de distorsió, es redefineixen i devenen la raó de ser prolífica de l’ésser humà, que, induït i dominat per una voluntat de suficiència caòtica, prefereix consumar els seus actes en maniobres quotidianes segmentades a diferents nivells, les quals, sense deixar de gestar un deix de jactància efímera (però autosuficient en el sí de l’autovexació), conflueixen harmònicament en la parsimònia mental d’hom, contemplant i mostrejant la realitat espacial, però vençut per nul•litat a mans d’una post-metafísica materialment morta, racionalment “ferida” i astralment santificada.
El sistema de gènere qüestiona l’ordre social acceptat per estandardització; persegueix impedir que es produeixin desviacions (no corresposes ni lliurement) en les conductes individuals. Aquí hauríem de fer un petit incís, doncs creiem interessant parlar del concepte de llibertat, en concret de la “llibertat extrema”, defensada especialment per un personatge “obscur” i diferent: el Marquès de Sade, que defensava aquesta teoria sense el fre de la moral, la religió o les lleis, amb la recerca del plaer personal com a principi més elevat. A interpretació de cada u deixem si l’ús del sadisme podria aplicar-se (amb tots els matisos “obligats”) en aquests plantejaments al voltant del sistema de gènere i la demanda de llibertats, per bé que, de totes maneres, l’excés de llibertat sempre du un perill afegit: una extensió perillosa a subjectes que en facin un ús invertit. La transmutació dels valors segurament no seria productiva, però com a mínim, d’això no en dubtem, generaria debat.
Amb sistema de gènere i societat moderna parlem de monopoli industrial i societat urbana. I tornem a recuperar la separació entre l’espai públic i l’espai privat; Perquè el cas és que l’organització del sistema de gènere s’ha expressat a través d’una forma de divisió sexual del treball que accentuà la visió genuïna (per bé que inconcebible) d’aquests espais. Per això es relaciona àmbit públic amb valor econòmic i àmbit privat amb valor simbòlic. Les ciutats, per la seva banda, acabaren de consolidar aquesta separació; entre el lloc de treball, de la política, la cultura... i l’espai de la família. Però avui en dia, tot i que seria difícil contrarestar aquest argument, hauríem d’introduir alguns matisos. D’altra banda, continuant amb la mateixa línea informativa, parlarem del terme “ciutats dormitori”, que defineix la situació que simbolitza i representa la postura i el paper de l’home, que només es deixa veure per casa a l’hora de dormir o de fer fills (sempre defugint de les generalitzacions, tot i que destacant el seu paper representatiu cap a una majoria). No es tracta tampoc de postures pseudo feministes les que afirmen tals sentències, però, no gens menys, sempre cal saber destriar el gra de la palla.
Judith Astelarra afirma amb gran encert que “el món públic no podria existir sense el privat” perquè aquest darrer exerceix un paper cabdal pel primer i, en realitat, és qui té la força “vertadera”, però està sotmès i privat, valgui la redundància, pel seu equivalent en l’esfera civil i pública i, per què enganyar-nos, per l’home (llargament en molt de temps). Hi ha dues armes letals, a més: la publicitat (atroç fenomen) i la burocratització actuals: organitzacions formals que, combinades amb l’estandardització de les actituds (engolida està la consciència), els rols i les especialitzacions supèrflues, representen el sumatori sociològic que diagnostica un resultat preocupant: el perill de restar com a ramat de bens, rucs, cínics i covards, regits per un pastor implacable que ens ven la moto constantment, i l’oci (o l’opi) del poble ens mata lentament les neurones: és el treball del gos de tura (la publicitat). L’apogeu dels tòpics, altrament, és el menú diari del ciutadà “corrent” (dins la visió narcisista i occidental del món).
Tornant al model dicotòmic de feminitat i masculinitat, el que hem de dir és que actualment és un model que està en crisi. Això vol dir que es va produint una certa obertura i les dones també formen part de l’espai públic i els homes del privat. És exemplificatiu el cas del pare que també cuina i dóna menjar als seus fills, i el cas de la dona que és la primera ministra alemanya, Angela Merkel. En aquest aspecte s’ha millorat molt, però hem hagut de suar anys, i, malauradament, encara queden esferes i reductes molt puritanistes i conservadors que no fan cap bé a tots aquests esforços. Però això ni sociòlegs ni científics ni tan sols filòsofs ho poden evitar. Cal ésser caut, tanmateix: hem de recordar que la nostra societat està en procés de transformació (com anell al dit ens serveixen casos com el canvi climàtic, la crisi econòmica i el problema educatiu) i que encara hi ha una dimensió de gènere que afecta a totes les activitats, siguin econòmiques, culturals, polítiques o socials.
Certa és l’existència de polítiques públiques que s’ocupen d’aquestes qüestions, però a la vagada també és molt important saber – identificar com es manifesta la desigualtat (inclús avui en dia). Astelarra parla de principis (aquí afegirem “problemes”, també) ideològics, de les democràcies i la seva veracitat (teòrica i prou), de la discriminació que en determinades esferes o cultures segueix sent molt present –i persistent- (vegi’s sense anar més lluny casos com islamisme o hinduisme), de la distribució de béns (de serveis i/o equipament), prestigi i poder, de fer una bona i clara definició del terme discriminació i aprendre a distingir correctament quan la freda pràctica desmenteix la teoria, i actuar en conseqüència. Cal l’existència d’estudis i anàlisis descriptius, però també, per descomptat, comparatius. Múltiples i variats. D’aquesta manera direm que aquest és un reclam que persegueix fruir d’equànimes i legítims mètodes d’investigació que siguin, per un costat, quantitatius, i per l’altre, és clar, qualitatius. En resum, és molt necessària una treballada cultura de la investigació empírica fonamentada. I la pertinent avaluació (o valoració), a banda d’actuar amb racionalitat tenint interioritzat un concepte bàsic (li donarem una denominació arcaica, i magna): el mètode majèutic (deduccions a posteriori constructives i amb contingut, alabant la magnificència de l’ego), o mètode socràtic, possible antecedent remot d’una hipotètica socio-filosofia classista. Això ho tindríem solucionat prèviament. I tot plegat, emperò, per poder avaluar l’eficàcia de les polítiques socials, o, en la mateixa mesura, de les actituds ciutadanes.
Parlem a continuació d’indicadors i estadístiques: la diferència entre un indicador i les estadístiques socials consisteix en què les estadístiques reflecteixen un conjunt de fets numerals recopilats de manera sistemàtica, mentre que per obtenir un indicador és necessari condensar la informació continguda en les estadístiques existents. És un aclariment imprescindible a l’hora de centrar-nos en temes socials, humans, i gairebé ens atreviríem a dir que fregant la línea que separa la moralitat objectiva del ressentiment subjectivista.
Altres consideracions sobre aspectes relatius: hem parlat del treball domèstic no remunerat ni reconegut (fins fa poc) de l’àmbit privat. Hi ha quelcom igualment preocupant; l’absència de dades. Aquest “oblit” conscient que fa que manqui més informació rigorosa sobre el seu volum i el seu valor. Només recentment (soms en aquest punt cautelosos) s’han començat a fer estudis d’aquest tipus. I acabarem aquest paràgraf descobrint una metàfora plausible i recorrent, que diu que “Occident s’avorreix, balbuceja no pas parla, i hauria de parar... fabricar les seves tenebres”.
Sistema de gènere i política
La política està eminentment destinada a actuar en resposta a les demandes dels moviments més crítics o els factors més desafavorits o afectats per un conjunt de regles socials. Un exemple és el cas del moviment feminista i les seves exigències en favor de polítiques contra la discriminació i que representessin una crida a l’autèntica democràcia -... democràticament democràtica. En termes absoluts- i que ho sigui arreu i a la pràctica. Les demandes de les dones s’han convertit en polítiques públiques, així com també altres demandes que denuncien desigualtats o discriminació, sobradament (per desgràcia) conegudes en els nostres dies. Des dels seus inicis, la política s’ha definit en oposició al que és privat (o s’hi considera), entès com allò domèstic (política i família es desenvoluparen com dues institucions contraposades que mai havien, en principi, d’intercanviar-se). Prou és sabut que antigament (i també si s’hagués de confeccionar un rànquing negatiu) les dones i els esclaus han sigut els més perjudicats, humiliats i despreciats... “utilitzats”, en un aflorament delirant del sentiment humà més deshumanitzat. És la història, i la coneixem massa bé, perquè aquestes, eren persones, però a elles, les coses, simplement, els “succeïen” (sona terrible; era aterrador. Aquí no soms jutges ni ho volem ser, però aquests qualificatius no s’escapen de la subjectivitat, senzillament constaten uns fets que solament podem definir d’aquesta manera).
Hi ha per tant, dos mons diferents: el de la cultura i el de la naturalesa, o sia, el de l’activitat política i el de la satisfacció de les necessitats. Hi ha una frase que llueix per si mateixa i plasma de manera bàrbara aquesta veritat: “L’existència de veus públiques i del silenci privat”; una eloqüència.
De la ciutadania i el gènere
Com bé sabem, la categoria de ciutadà no fou universal en els seus inicis. A part d’això, que s’aconseguí al llarg del temps (hem d’afegir també aquestes dades, que podrien ser prescindibles pel coneixement que la majoria de criatures lectores d’aquest escrit, enteses en aquest tipus de temàtiques –a més tan generals- en tenen, però les inserirem, posats dins el vestit i la pell de tots els homes que mai serem, o, si hom ho prefereix, “per si les mosques”), tampoc és cert que la teoria no sigui desmentida per la freda realitat (en determinats indrets on la gèlida indiferència impera sense ser vista). O sigui que, tot i la consecució d’aquests drets formals (i elementals), en especial del sufragi, no implica necessàriament que tots els ciutadans tinguin la mateixa possibilitat a la pràctica, de poder-los exercir –amb tota llibertat-. I hauria de ser un deure lluitar perquè això fos possible. Més aspectes relacionats que no oblidem: l’Estat del Benestar (qui en dubtava), la dicotomia entre públic – privat i les ambivalències i les contradiccions que flueixen i es repeteixen i es camuflen enmig de les solucions que no generen comunes acceptacions. Individualisme i solidaritat, sense anar més lluny. Sovint es cau en l’error de fer una concepció pública de la ciutadania. Es diu que l’Estat del Benestar va canviar, si no en un principi, almenys a la pràctica, el divorci entre públic i privat. Perquè, la majoria dels serveis que ofereix, es comparteixen entre Estat i família, i perquè els seus destinataris finals són, justament, les famílies. L’existència de drets socials incorpora la vida privada a l’àmbit de la política i per tant, de la vida pública. Després d’aquesta part, parlarem de nou d’aquells més necessitats (eliminem eufemismes, emperò); els pobres, que enlloc de ser considerats ciutadans, són aquells sers –humans!- necessitats de “generositat” (s’entreveu un xic de vanitat, però no argumentin raonaments fal•laços). La política social fa referència a tot això, bé, aquesta deu d’ésser ben bé, la seva missió.
“Sant Marc, Santa Creu, qui l’ha vist i qui la veu; Santa Bàrbara no en deixeu”
La participació política de les dones: Astelarra explica, basada en la historicitat com la seva major referència i “objecte de coneixement empíric”, com ha estat la participació política de les dones (recordant la gran implicació del feminisme). La lluita pels seus drets al llarg dels anys, l’evolució del rol polític de la dona, i per tant, també socio-cultural. O sia, que també es comprenen aquí les intervencions de dones en altres organitzacions no polítiques (com ONG, associacions de dones, apolítiques, militants de sindicats femenins, etc). Hi ha moltes dones treballant en aquestos àmbits, i es deu això, precisament, a la marginació política històrica que hem explicat. Malauradament, s’han vist obligades a buscar noves formes d’unitat i aprofundiment cultural i artístic, degut a aquestes condicions adverses que han marcat el seu devenir. La lluita i l’esforç han obtingut resultats; però encara podem i hem de ser més ambiciosos, i en aquest cas, ambicioses (amb l’ajut de tothom). Com a sentència notificadora, i de tancament, exposarem aquestes paraules: la participació política de les dones ha estat històricament limitada per la dimensió de gènere... de la pròpia política! És gairebé una ironia. I és la trista veritat. Els autors hem preferit no deixar-nos subliminar en excés (ben poc, o tan poc com hem pogut, a ser sincers) pel convencionalisme literari, sociològic i expositiu. És a dir (i tal com deixem clar en la introducció), que hem cregut més necessari deixar fluir les informacions menys ortodoxes, servint-nos d’un estil literari inspirat en les antigues gasetes, a la vegada infundat pels trets propis de caire barroc i argumental. Dit això, és la raó qui ens mena a tals conductes, forçant la vesant crítica dels nostres pensaments.
Tornant al fil conductor que particularitza el present fascicle, introduirem altres dades que aporten diferents magnituds de rellevància a tot el que hem dit; el llegat històric i evolutiu del feminisme (que va ser molt important a segle XIX i a principis de segle XX) i del feminisme contemporani (altra cosa és la feminitat, que també ha estat burlada i ultratjada, i en molts altres casos “glorificada”), bo i considerant la radicalitat que ambdós han tingut en determinades i respectives etapes. Les feministes contemporànies es proposaren fites més ambicioses, però tot i que sembli paradoxal, més “possibles” d’aconseguir, doncs el fet d’estar al segle XX (més encara al XXI) ja parla per si sol, davant de la comparativa d’estar vivint al segle XIX, on encara quedava un llarg camí per aplanar (i aquí es magnifica tot el que les feministes de finals d’aquets segle i de principis del XX van aconseguir). A més, és plenament positiu ser ambiciós en aquest sentit. És a la vegada una actitud (lloable i admirable) i una aptitud (recurrent i de reconeixement).
Les feministes (totes, per suposat) critiquen molt durament el sistema patriarcal i també diuen que el que és personal és igualment polític, o no té pas perquè no ésser-ho. En post de comprendre aquesta afirmació, es pot destacar quelcom: ambdós moviments feministes ho critiquen, però les contemporànies s’organitzen millor que les seves predecessores (encara que també disposen de més mitjans i oportunitats). Per aquest motiu, entenem que avui en dia hi hagi una permissivitat flonja i estesa, però ubiqua a les societats menys desafavories i entesa com una realitat, moltes vegades, “inofensiva” o minoritària, lamentablement (que es consideri així... i que ho sigui). Si bé el feminisme és un moviment polític perquè pretén transformar la societat, aquest també actua com a moviment cultural, ja que aborda objectius que responen totalment a aquest àmbit. Pel que fa als drets sexuals i reproductius, el que s’ha de dir és que ha estat el paral•lelisme de la lluita, entre els drets civils i polítics, i els drets de casta, classe i condició. Finalment, farem la darrera distinció (recuperant el desglossament superior) dels dos tipus marcats i definits de feminisme: en primer lloc, aquell que actuà durant el segle XIX fins als anys trenta del segle XX, i en segon lloc, aquell que actuà i actua, des dels anys trenta del segle passat fins avui en dia, admetent que el d’avui en dia està tocat i pinzellat per un conjunt de característiques i capacitats que el distancien lleugerament del seu antecessor. Les gran fites que totes elles han aconseguit resten han de restar sempre a la memòria de la humanitat: la lluita pel dret de vot femení, per la condició, la incursió i interrelació social i política a la vida pública, el reconeixement de les tasques domèstiques i la condemna de les actituds masclistes i expiatòries, la crida a la democràcia verdadera, el sofriment i la humanitat, la humilitat i l’inconformisme... Humanisme humanitari en estar pur.
Aquest feminisme contemporani del que parlem, sorgeix arrel dels moviments dels anys seixanta. Fins i tot podríem dir que és l’època de la seva consolidació. Encara que normalment vinculat a postures d’esquerres, això no eximí que també tingués relacions conflictives amb aquestes, ja que tampoc s’escapaven de ser discriminades. Sense remuntar-nos massa en el temps i l’espai, podem parlar i posar d’exemple el cas espanyol, en concret la segona República. És il•legítim i no acceptable que les esquerres votessin en contra del dret de vot per la dona, per temor a perdre el poder en favor de la dreta, que, aquest cop sí, recolzà aquesta proposta. La societat de la hipocresia i els interessos. Egoisme i rivalitat política, i els més dèbils, els que més en surten perjudicats. Aquí ens preguntem si les esquerres de debò han existit mai... esquerres de debò, i no sorgides o estipulades així per la necessitat o la temporalitat. Sufragisme i liberalisme, representen dos significats aleatoris però amb continuïtat, i es donen la mà en el transcurs evolutiu de la lluita de la dona en l’era global capitalista. Tornant a les discrepàncies amb les polítiques d’esquerres, hem de dir que les feministes discreparan d’aquestes en tres grans temes: la manera de teoritzar, la manera d’organitzar-se i els canvis i manera de realitzar-los (interpretació) que es propugna. Les dones han estat sempre les víctimes de l’estructuració jeràrquica. Per aquest motiu l’autoconsciència és transcendental i, els grups que en surten (d’autoconsciència) intenten respondre a aquest fet i també per flexibilitzar la pràctica feminista. L’altra gran influència d’aquest moviment (feminisme contemporani) ha estat el psicoanàlisi (l’estimable Sigmund Freud ha d’ésser citat), aspecte relacionat lògicament amb l’autoconsciència.
Per altra part, les experiències vitals de les pròpies dones són testimonis prou remarcables per aconseguir un major reconeixement i acceptació mútua. Els problemes comuns... en comunitat, tanmateix. Recordarem per últim la diferència necessària entre sexe i gènere, que sempre hem considerat capital en la nostra gaseta. Els factors de poder que condicionen la dona i que no tan sols es refereixen al poder polític tal com s’entén en el seu sentit clàssic; referència es fa a la concreció històrica de la divisió sexual del treball; la relació entre la història i el desenvolupament de la subjectivitat. En una paraula: així nasqué la Tª sobre el patriarcat i el sistema de gènere.
Per finalitzar de manera concloent aquest entrega (bloc temàtic d’estudi comparat) recordarem que es feminisme contemporani es plantejà humanitzar les organitzacions, deixar espai per a les persones en elles i fer front, sense subterfugis, a la qüestió del poder, tant formal com interpersonal. Aquest feminisme ha contemplat dos objectius polítics principals:
1- Fer que s’acompleixin a la pràctica els drets que les donen tenen i estendre’ls al camp on encara no existeixen.
2- Transformar la concepció mateixa de la política, de manera que no existeixi una separació tan dràstica entre el que és privat i el que és públic, considerant a la política sols en l’esfera del que és públic. Això implica reconceptualitzar la noció del poder per aplicar-lo també al poder interpersonal.
Acabarem, doncs, reconeixent una trajectòria i una mèrits dignes d’elogi, i amb la intenció d’haver transmès les informacions que es requereixen sobre aquesta qüestió, en l’esfera d’una gaseta especialitzada.
Sisena entrega
Desigualtats i formes de consideració de la realitat social del sistema de gènere i altres variables en la seva estructura teòrica i el seu abast pràctic des de múltiples enfocaments
Bo i considerant la classe social com a característica pròpia i específica del capitalisme avançat, en aquesta secció ens inserirem en els mecanismes i les pautes dels altres eixos d’estructuració social que resulten concrecions que hom pot concebre de manera aïllada, o bé interrelacionats, factor més abundant, àdhuc constant, en els darrers anys. Aquest eixos són els següents: gènere, edat i ètnia. Com a preàmbul –succedani d’una teòrica i relativa introducció- cal deixar palès que la complexitat imperant en tots aquests factors és la palanca de funcionament de les posteriors i necessàries elaboracions d’estructures per a l’anàlisi, això és, les investigacions qualitatives (i fins les quantitatives tindrem en compte, doncs en cap cas una investigació profunda i lícita amb tots els punts que tracta pot deixar de banda un aspecte tan important com aquest, si més no per equiparar-lo a l’alçada de l’altre element susdit). Dit això, afegirem que també cal tenir en consideració que la societat actual és, en sí mateixa, una contínua successió de canvis i moviments intercalats de manera ambigua i, al mateix temps, el resultat d’un procés evolutiu marcat per la progressió i l’amplificació de les normes socials, car són aquestes en definitiva les que il•lustraran amb major rigor i exactitud llurs característiques.
Aquest capítol, en efecte, pretén emfatitzar la globalitat dels processos d’estructuració a través d’una vessant determinada que relacioni les desigualtats de gènere, edat i ètnia, així com les desigualtats de classe i com aquestes s’insereixen amb les altres, i viceversa.
De les desigualtats per raó de gènere
“S’espera de nosaltres un comportament determinat en funció del sexe” (Faustino Miguélez). Aquesta sentència exemplifica de manera molt explícita una realitat estipulada com a veritat natural, que és condició sine qua non de la mateixa existència, o millor dit, de les pautes estàndards de compulsió social (i les seves normes aplicades). Abans de continuar, precís és constatar una diferència fonamental, si bé no pels instruïts en la matèria, almenys com a petit aclariment de caràcter conceptual per als que, sense no ésser considerats –menys- limitats en qüestions i temàtiques immerses en aquests camps, i com a possibles lectors d’aquestes línies (albirant a discernir, poc distant, la contingència esdevinguda), sols per posar de manifest que és un domini teòric amb una aplicació empírica global, que darrerament, dit a grosso modo, s’ha instal•lat lentament a la ment i a les retines del actors contemporanis de la sociologia moderna, entenent que els descriurem aquí, ara, com a difusors del missatge principal sobre aquest tema; la diferència entre gènere i sexe, que, si bé entesa abastament (o mínimament) a priori, no és interpretada igual de manera pràctica. Fal•laç seria firmar que les propietats pertanyents a la biologia passen a ser directament nominacions socials pel mer fet de no haver-hi una harmonia general, o sia, que les esmentades desigualtats de gènere, que han existit en totes les cultures conegudes, són el detonant de les diferències per raó de sexe, dictades i premeditades per l’emergència històrica de la propietat privada. L’opressió de la dona que critica Engels. Recolzats en principis equívocs i nefastos, aquests problemes deriven a inconvenients desastrosos per les relacions de classe, i són una de les formes més velles de desigualtat social. Independent és l’aparició del capitalisme a aquest respecte. El patriarcat, per tant, és anterior a aquest.
El contingut d’aquestes desigualtats ha anat canviant amb el pas del temps. Malgrat considerarem una història “objectiva” (però donat per entès que en cap cas ho ha estat, ni ha pogut ser-ho per les múltiples visions i interpretacions dels fets), en aquest punt afegirem que les ciències socials han aparegut, principalment, com un intent de lluita contra el reduccionisme biològic –en aquest sentit-. Per tant, es pretén demostrar com a partir de la diferència sexual es construeix la desigualtat de gènere. No fora estrictament necessària fer una breu pinzellada de l’atribució sexual respectiva feta a homes i dones, però no serà sobrera aquesta aportació, ja que, tot i que sigui primària i lineal, i fins i tot planera, exemplifica, tal vegada per dissort, les divagacions o prejudicis formals processats per una àmplia majoria de sers vius (humans, tanmateix): senzillament, als homes se’ls atribueix força, rudesa i agressivitat, i a les dones paciència, submissió i docilitat. Són afirmacions generalitzades a escala global, encara que, per altra part, ressaltarem que hi ha cultures on això no és del tot així (vegi’s els txambuli, per exemple), si bé són casos minoritaris i, sobretot, semi desconeguts. O pràcticament. O fins i tot ambdues coses.
El paper de l’antropologia és bàsic pel desenvolupament d’aquesta temàtica; sigui quin sigui el contingut del gènere, aquest sempre es recolza en els contrastos entre els sexes. Aquesta és la realitat. D’altra banda, el naixement i evolució del capitalisme, accentua aquesta divisió, i s’expandeix per generar dues esferes contrastades i definides: l’espai públic i l’espai privat. Deduïble és que l’essència d’aquest efecte rau en la noció de la desigualtat de gènere, i que l’espai públic és relacionat eminentment amb els homes, i el privat amb les dones, fins al punt que s’arribà a establir la confecció d’una sociologia “de la família”. Als anys setanta del segle XX, el moviment feminista denuncia aquesta situació (treball domèstic a la recambra) i la sociologia l’analitza des de l’experiència, a la vegada que idea la sociologia del treball –estructura social- a partir de l’esfera pública o del mercat de treball.
La formulació argumental defectuosa que és la separació de les esferes pública i privada (en tant que espais relacionats directament amb la diferenciació dels sexes) evidencia una condició imprescindible, això és, la impossibilitat d’entendre el treball productiu (esfera pública) sense tenir en compte el treball invisible de la llar. Per tant, no podem entendre quin és el comportament de les dones en el mercat de treball sense tenir en compte la seva situació familiar. Referent a aquesta regla, hem d’aportar que podria ésser possible l’abordatge de certs matisos, encara que, tanmateix, i això és una eloqüència de quotidianitat, les tasques domèstiques i la seva realització parlen per sí soles.
De la relació entre les desigualtats de gènere i classe
La principal dificultat és la complicació empírica d’assignació de posicions de classe a les dones. La concepció del treball de les dones l’entén com a “secundari”. Hi ha qui considera, d’entre alguns erudits, o pseudo erudits en la qüestió, que això ha estat raó per excloure les dones de l’anàlisi de l’estructura social, impregnades en el zel de la fatuïtat i l’oblit, que no està justificat de cap manera. El problema és poder establir relacions teòriques (òptimes) entre gènere i classe, sense caure a les aigües tèrboles de la puixança irracional absent de plantejaments deductius i exposicions que puguin o “hagin” d’admetre deliberacions legítimes. I arribats en aquesta part, de rigor és citar els conceptes d’interrelació i integració, i a la corresponent i congruent asserció/declaració, aportar-hi les vertebracions que amplien l’anàlisi d’aquesta situació: Destacarem tres estratègies d’anàlisi:
1- Perspectiva convencional: gènere i classe com a fenòmens diferents.
Gairebé no es té en compte a la dona. S’assumeix que la família és la unitat d’estratificació, la posició social d’aquesta és donada pel cap de família (l’home), la posició social de les dones es deriva de la del cap de família i per tant, també el seu status. Així mateix, s’obvien quantioses desigualtats entre homes i dones, per bé que reconegudes. Aquest fet el posa de manifest Sandra Acker (1973). A més, es considera que les dones entren i surten en el mercat de treball en funció de les necessitat familiars. Consegüentment, la unitat d’anàlisi de les classes són les famílies, que es defineixen per la posició de classe de l’espòs. Les ocupacions estan segregades sexualment, quan és això el que, en realitat, convé explicar. Una figura relacionada amb aquesta perspectiva és Goldthorpe , el qual parteix d’un mercat de treball sexualment “neutre” on curiosament hi ha poques dones. A partir d’aquí fa la construcció tot just esmentada, i per aquesta raó és un teòric que ha rebut moltes crítiques per aquesta teoria, en tant que teòric d’aquesta branca racional.
2- Perspectiva unionista: el gènere pot ser integrat en les teories d’estratificació (crítiques a la posició convencional).
Totes aquestes aportacions tenen en comú la defensa de la primacia de la classe social sobre el gènere. Moviments que han fet aportacions a aquest respecte: feminisme i marxisme (talment podem considerar una fusió de tots dos), especialment centrats en una ferotge crítica del sistema del patriarcat i del capitalisme com a agents nefastos i opressors per la situació de la dona. Hartmann creà un pont entre patriarcat i capitalisme: si bé el primer precedeix el segon, ambdós es relacionen, ans flueixen amb relativa harmonia a efectes físics. També assenyala que tots dos, són sistemes analíticament necessaris per a la comprensió de les relacions entre els gèneres. En definitiva, el control exercit per l’home acaba essent la remesa final. Dorothy Smith afegeix que cap sistema no és reduïble a l’altre: “Tot és un procés associat”. Un altre intent d’integrar el gènere a les teories de classe prové de l’estudi de les famílies de classe heterogènia. Finalment, el tercer gran tema de debat és si realment el comportament de les famílies de classe heterogènia és diferent al de les de classe homogènia, i si té lloc en menor o major mesura una possible modificació de la tendència política, en especial dins el cercle de les famílies heterogènies. Wright posa sobre la taula dos elements més: els vincles directes i els mediats entre les persones i el pes que tenen . Tot això pot canviar i metamorfosar-se en funció de cada societat.
3- Perspectiva de reconceptualització: aprofundiment i comprensió de les teories d’estructura social i enfocament de les desigualtats de classe i gènere.
Visió essencialista. Es posa de manifest la incompatibilitat de les altres teories; es considera un error intentar afegir el gènere a les teories de classe existents. Exemples en són el feminisme radical i les teories revisionistes (primacia de gènere). Es du a terme una dura crítica, de bell nou, al patriarcat i al treball domèstic entès de la manera que sovint i per defecte de generalització se sol entendre. L’error és seguir la lògica d’argumentació del mercat. Les dones s’arriben a considerar una pròpia classe que deriva de les estructures patriarcals. Condemnen igualment la separació d’esfera pública i privada i amonesten greument la subordinació, la submissió i la dependència existents, juntament amb un menyspreu que gairebé arriba a ser gratuït. Per aquest motiu separen dos sistemes d’ocupació: el pagat i el no pagat, cosa que mostra la perspectiva configurada de la producció/reproducció, en clara referència i al•lusió al contrast “sexual” (dit de manera ortodoxa) que hi ha, i que s’arriba a fonamentar en base a una socialització convencional concreta però estesa. Efectivament, per a nosaltres, la classe constitueix la principal font de desigualtat social, però de totes maneres no podem entendre l’estructura de classes sense el gènere. Ara bé, sense desviar-nos, podrem dir per enllestir l’argumentació, que, el gènere no s’ha de reduir a la classe, com a essència d’aquest apartat.
De la dificultat empírica d’assignació de posicions de classe a les dones o el problema de la unitat d’anàlisi
Què és més encertat agafar com a unitat d’anàlisi: individu o família (en la ressenya de la classificació dels membres familiars, generalment espòs i esposa)? Aquí sorgeix un intens debat, però a la pràctica, lògicament, el sistema més emprat ha estat el convencional. El model individual no resulta suficientment congruent, però el familiar és potser excessivament heterogeni i susceptible d’ambigüitats. Així, per deducció successiva i anàloga al mètode majèutic, el model combinat sembla el més coherent, i més tenint en compte la perspectiva de producció/reproducció. Permet una anàlisi més complexa d’actituds i comportaments dels membres familiars. Exemplificació: anàlisi del creuament entre identitat de classe dels entrevistats i el model combinat.
Altres desigualtats: per raó d’edat. Un error comú ens molts estudis sobre aquest tema és confondre edat amb generació i no tenir suficientment present el concepte de cicle familiar. Pel que fa a l’aglutinament entre classe, edat i gènere, els estudiosos s’han centrat en l’impacte de la classe en l’estratificació d’edat. Per això, menys atenció s’ha prestat a l’impacte de l’estratificació d’edat en el sistema de classe. Segons Foner, la classe és vista com a arrelada en l’esfera productiva; així, segons aquesta regla, joves i vells que no treballen estan fora del sistema de classe. Foner criticarà la present proposta. També hem de fer menció, com a “subsidi” objectiu de caracterització, de les càrregues familiars, i la competència directe experimentada per les dones, en funció i/o detriment de la posició masculina. Foner, a més, també diu que l’edat forma la base d’un sistema d’estratificació on els estrats d’edat tenen assajats un conjunt de rols que es relacionen amb ella. No és d’estranyar que la qüestió de la relació entre classe i edat s’hagi resolt de manera molt diferent a la de classe i gènere.
De l’ètnia i la classe
L’ètnia és el substitut nominal de raça (consulti’ls, si es creu oportú –i des d’aquí ho recomanem- les explicacions donades pertanyents a la “Navalla d’Ockam” per ampliar coneixements en relació a la filosofia del llenguatge). En el sentit d’identitat cultural. L’etnicitat, per altra part, es refereix a les pràctiques culturals que distingeixen una comunitat d’una altra. Stolcke dirà que “la raça, igual que certes característiques ètniques, és una construcció simbòlica que s’usa en certes circumstàncies sòcio-polítiques com a criteri de definició i delimitació de grups humans”.
Classe, ètnia i gènere: No ha de semblar un tòpic (no obstant això), però les desigualtats per a les dones blanques i les dones negres no és igual (Walby). Tristament, (nominalment) i realment la veritat és aquesta, pura i durament. Així doncs, com a magne i noble pensament de potències harmòniques i màximes culturals, acabarem afegint el següent enunciat: “Torres més altes han caigut” (noti’s certa sàtira de denúncia).
Finalment, per a Michael Hill, la sociologia del treball tradicional té un problema doble: de base i d’interpretació. En conseqüència, Verena Stolcke suggereix que racisme i sexisme són doctrines vinculades i constitutives de la desigualtat de classe en la societat burgesa. No hem d’oblidar l’avenç comunicacional i tecnològic, sobre aquest punt, perquè, així com antigament la propaganda revolucionària irrompia en escena per damunt del foc en artilleria en un atac d’infanteria, i s’erigia com a dominació efectiva, la societat burgesa determina les ociositats i les costums preestablertes que fan que tinguin lloc, i no pas de manera fortuïta, les capritxoses representacions de vexació temporal que ens brinda l’atzar.
Com a conclusió: hem intentat analitzar les desigualtats de gènere, ètnia i classe, edat i raça. Forma part d’un recull extens de les moltes investigacions i estudis. Malgrat això, no és una follia afirmar que encara falta investigar molt, amb novells mètodes i millorades tàctiques i alternatives. Com a exercici sociològic, des d’aquí recomanem eliminar prejudicis. Judicis de fet per damunt de judicis de valor. I el gènere, la classe i l’estructura social en general en sortiran beneficiats.
Post scriptum: Les deduccions a priori no queden exemptes de subjectivismes relatius.
Bo i considerant la classe social com a característica pròpia i específica del capitalisme avançat, en aquesta secció ens inserirem en els mecanismes i les pautes dels altres eixos d’estructuració social que resulten concrecions que hom pot concebre de manera aïllada, o bé interrelacionats, factor més abundant, àdhuc constant, en els darrers anys. Aquest eixos són els següents: gènere, edat i ètnia. Com a preàmbul –succedani d’una teòrica i relativa introducció- cal deixar palès que la complexitat imperant en tots aquests factors és la palanca de funcionament de les posteriors i necessàries elaboracions d’estructures per a l’anàlisi, això és, les investigacions qualitatives (i fins les quantitatives tindrem en compte, doncs en cap cas una investigació profunda i lícita amb tots els punts que tracta pot deixar de banda un aspecte tan important com aquest, si més no per equiparar-lo a l’alçada de l’altre element susdit). Dit això, afegirem que també cal tenir en consideració que la societat actual és, en sí mateixa, una contínua successió de canvis i moviments intercalats de manera ambigua i, al mateix temps, el resultat d’un procés evolutiu marcat per la progressió i l’amplificació de les normes socials, car són aquestes en definitiva les que il•lustraran amb major rigor i exactitud llurs característiques.
Aquest capítol, en efecte, pretén emfatitzar la globalitat dels processos d’estructuració a través d’una vessant determinada que relacioni les desigualtats de gènere, edat i ètnia, així com les desigualtats de classe i com aquestes s’insereixen amb les altres, i viceversa.
De les desigualtats per raó de gènere
“S’espera de nosaltres un comportament determinat en funció del sexe” (Faustino Miguélez). Aquesta sentència exemplifica de manera molt explícita una realitat estipulada com a veritat natural, que és condició sine qua non de la mateixa existència, o millor dit, de les pautes estàndards de compulsió social (i les seves normes aplicades). Abans de continuar, precís és constatar una diferència fonamental, si bé no pels instruïts en la matèria, almenys com a petit aclariment de caràcter conceptual per als que, sense no ésser considerats –menys- limitats en qüestions i temàtiques immerses en aquests camps, i com a possibles lectors d’aquestes línies (albirant a discernir, poc distant, la contingència esdevinguda), sols per posar de manifest que és un domini teòric amb una aplicació empírica global, que darrerament, dit a grosso modo, s’ha instal•lat lentament a la ment i a les retines del actors contemporanis de la sociologia moderna, entenent que els descriurem aquí, ara, com a difusors del missatge principal sobre aquest tema; la diferència entre gènere i sexe, que, si bé entesa abastament (o mínimament) a priori, no és interpretada igual de manera pràctica. Fal•laç seria firmar que les propietats pertanyents a la biologia passen a ser directament nominacions socials pel mer fet de no haver-hi una harmonia general, o sia, que les esmentades desigualtats de gènere, que han existit en totes les cultures conegudes, són el detonant de les diferències per raó de sexe, dictades i premeditades per l’emergència històrica de la propietat privada. L’opressió de la dona que critica Engels. Recolzats en principis equívocs i nefastos, aquests problemes deriven a inconvenients desastrosos per les relacions de classe, i són una de les formes més velles de desigualtat social. Independent és l’aparició del capitalisme a aquest respecte. El patriarcat, per tant, és anterior a aquest.
El contingut d’aquestes desigualtats ha anat canviant amb el pas del temps. Malgrat considerarem una història “objectiva” (però donat per entès que en cap cas ho ha estat, ni ha pogut ser-ho per les múltiples visions i interpretacions dels fets), en aquest punt afegirem que les ciències socials han aparegut, principalment, com un intent de lluita contra el reduccionisme biològic –en aquest sentit-. Per tant, es pretén demostrar com a partir de la diferència sexual es construeix la desigualtat de gènere. No fora estrictament necessària fer una breu pinzellada de l’atribució sexual respectiva feta a homes i dones, però no serà sobrera aquesta aportació, ja que, tot i que sigui primària i lineal, i fins i tot planera, exemplifica, tal vegada per dissort, les divagacions o prejudicis formals processats per una àmplia majoria de sers vius (humans, tanmateix): senzillament, als homes se’ls atribueix força, rudesa i agressivitat, i a les dones paciència, submissió i docilitat. Són afirmacions generalitzades a escala global, encara que, per altra part, ressaltarem que hi ha cultures on això no és del tot així (vegi’s els txambuli, per exemple), si bé són casos minoritaris i, sobretot, semi desconeguts. O pràcticament. O fins i tot ambdues coses.
El paper de l’antropologia és bàsic pel desenvolupament d’aquesta temàtica; sigui quin sigui el contingut del gènere, aquest sempre es recolza en els contrastos entre els sexes. Aquesta és la realitat. D’altra banda, el naixement i evolució del capitalisme, accentua aquesta divisió, i s’expandeix per generar dues esferes contrastades i definides: l’espai públic i l’espai privat. Deduïble és que l’essència d’aquest efecte rau en la noció de la desigualtat de gènere, i que l’espai públic és relacionat eminentment amb els homes, i el privat amb les dones, fins al punt que s’arribà a establir la confecció d’una sociologia “de la família”. Als anys setanta del segle XX, el moviment feminista denuncia aquesta situació (treball domèstic a la recambra) i la sociologia l’analitza des de l’experiència, a la vegada que idea la sociologia del treball –estructura social- a partir de l’esfera pública o del mercat de treball.
La formulació argumental defectuosa que és la separació de les esferes pública i privada (en tant que espais relacionats directament amb la diferenciació dels sexes) evidencia una condició imprescindible, això és, la impossibilitat d’entendre el treball productiu (esfera pública) sense tenir en compte el treball invisible de la llar. Per tant, no podem entendre quin és el comportament de les dones en el mercat de treball sense tenir en compte la seva situació familiar. Referent a aquesta regla, hem d’aportar que podria ésser possible l’abordatge de certs matisos, encara que, tanmateix, i això és una eloqüència de quotidianitat, les tasques domèstiques i la seva realització parlen per sí soles.
De la relació entre les desigualtats de gènere i classe
La principal dificultat és la complicació empírica d’assignació de posicions de classe a les dones. La concepció del treball de les dones l’entén com a “secundari”. Hi ha qui considera, d’entre alguns erudits, o pseudo erudits en la qüestió, que això ha estat raó per excloure les dones de l’anàlisi de l’estructura social, impregnades en el zel de la fatuïtat i l’oblit, que no està justificat de cap manera. El problema és poder establir relacions teòriques (òptimes) entre gènere i classe, sense caure a les aigües tèrboles de la puixança irracional absent de plantejaments deductius i exposicions que puguin o “hagin” d’admetre deliberacions legítimes. I arribats en aquesta part, de rigor és citar els conceptes d’interrelació i integració, i a la corresponent i congruent asserció/declaració, aportar-hi les vertebracions que amplien l’anàlisi d’aquesta situació: Destacarem tres estratègies d’anàlisi:
1- Perspectiva convencional: gènere i classe com a fenòmens diferents.
Gairebé no es té en compte a la dona. S’assumeix que la família és la unitat d’estratificació, la posició social d’aquesta és donada pel cap de família (l’home), la posició social de les dones es deriva de la del cap de família i per tant, també el seu status. Així mateix, s’obvien quantioses desigualtats entre homes i dones, per bé que reconegudes. Aquest fet el posa de manifest Sandra Acker (1973). A més, es considera que les dones entren i surten en el mercat de treball en funció de les necessitat familiars. Consegüentment, la unitat d’anàlisi de les classes són les famílies, que es defineixen per la posició de classe de l’espòs. Les ocupacions estan segregades sexualment, quan és això el que, en realitat, convé explicar. Una figura relacionada amb aquesta perspectiva és Goldthorpe , el qual parteix d’un mercat de treball sexualment “neutre” on curiosament hi ha poques dones. A partir d’aquí fa la construcció tot just esmentada, i per aquesta raó és un teòric que ha rebut moltes crítiques per aquesta teoria, en tant que teòric d’aquesta branca racional.
2- Perspectiva unionista: el gènere pot ser integrat en les teories d’estratificació (crítiques a la posició convencional).
Totes aquestes aportacions tenen en comú la defensa de la primacia de la classe social sobre el gènere. Moviments que han fet aportacions a aquest respecte: feminisme i marxisme (talment podem considerar una fusió de tots dos), especialment centrats en una ferotge crítica del sistema del patriarcat i del capitalisme com a agents nefastos i opressors per la situació de la dona. Hartmann creà un pont entre patriarcat i capitalisme: si bé el primer precedeix el segon, ambdós es relacionen, ans flueixen amb relativa harmonia a efectes físics. També assenyala que tots dos, són sistemes analíticament necessaris per a la comprensió de les relacions entre els gèneres. En definitiva, el control exercit per l’home acaba essent la remesa final. Dorothy Smith afegeix que cap sistema no és reduïble a l’altre: “Tot és un procés associat”. Un altre intent d’integrar el gènere a les teories de classe prové de l’estudi de les famílies de classe heterogènia. Finalment, el tercer gran tema de debat és si realment el comportament de les famílies de classe heterogènia és diferent al de les de classe homogènia, i si té lloc en menor o major mesura una possible modificació de la tendència política, en especial dins el cercle de les famílies heterogènies. Wright posa sobre la taula dos elements més: els vincles directes i els mediats entre les persones i el pes que tenen . Tot això pot canviar i metamorfosar-se en funció de cada societat.
3- Perspectiva de reconceptualització: aprofundiment i comprensió de les teories d’estructura social i enfocament de les desigualtats de classe i gènere.
Visió essencialista. Es posa de manifest la incompatibilitat de les altres teories; es considera un error intentar afegir el gènere a les teories de classe existents. Exemples en són el feminisme radical i les teories revisionistes (primacia de gènere). Es du a terme una dura crítica, de bell nou, al patriarcat i al treball domèstic entès de la manera que sovint i per defecte de generalització se sol entendre. L’error és seguir la lògica d’argumentació del mercat. Les dones s’arriben a considerar una pròpia classe que deriva de les estructures patriarcals. Condemnen igualment la separació d’esfera pública i privada i amonesten greument la subordinació, la submissió i la dependència existents, juntament amb un menyspreu que gairebé arriba a ser gratuït. Per aquest motiu separen dos sistemes d’ocupació: el pagat i el no pagat, cosa que mostra la perspectiva configurada de la producció/reproducció, en clara referència i al•lusió al contrast “sexual” (dit de manera ortodoxa) que hi ha, i que s’arriba a fonamentar en base a una socialització convencional concreta però estesa. Efectivament, per a nosaltres, la classe constitueix la principal font de desigualtat social, però de totes maneres no podem entendre l’estructura de classes sense el gènere. Ara bé, sense desviar-nos, podrem dir per enllestir l’argumentació, que, el gènere no s’ha de reduir a la classe, com a essència d’aquest apartat.
De la dificultat empírica d’assignació de posicions de classe a les dones o el problema de la unitat d’anàlisi
Què és més encertat agafar com a unitat d’anàlisi: individu o família (en la ressenya de la classificació dels membres familiars, generalment espòs i esposa)? Aquí sorgeix un intens debat, però a la pràctica, lògicament, el sistema més emprat ha estat el convencional. El model individual no resulta suficientment congruent, però el familiar és potser excessivament heterogeni i susceptible d’ambigüitats. Així, per deducció successiva i anàloga al mètode majèutic, el model combinat sembla el més coherent, i més tenint en compte la perspectiva de producció/reproducció. Permet una anàlisi més complexa d’actituds i comportaments dels membres familiars. Exemplificació: anàlisi del creuament entre identitat de classe dels entrevistats i el model combinat.
Altres desigualtats: per raó d’edat. Un error comú ens molts estudis sobre aquest tema és confondre edat amb generació i no tenir suficientment present el concepte de cicle familiar. Pel que fa a l’aglutinament entre classe, edat i gènere, els estudiosos s’han centrat en l’impacte de la classe en l’estratificació d’edat. Per això, menys atenció s’ha prestat a l’impacte de l’estratificació d’edat en el sistema de classe. Segons Foner, la classe és vista com a arrelada en l’esfera productiva; així, segons aquesta regla, joves i vells que no treballen estan fora del sistema de classe. Foner criticarà la present proposta. També hem de fer menció, com a “subsidi” objectiu de caracterització, de les càrregues familiars, i la competència directe experimentada per les dones, en funció i/o detriment de la posició masculina. Foner, a més, també diu que l’edat forma la base d’un sistema d’estratificació on els estrats d’edat tenen assajats un conjunt de rols que es relacionen amb ella. No és d’estranyar que la qüestió de la relació entre classe i edat s’hagi resolt de manera molt diferent a la de classe i gènere.
De l’ètnia i la classe
L’ètnia és el substitut nominal de raça (consulti’ls, si es creu oportú –i des d’aquí ho recomanem- les explicacions donades pertanyents a la “Navalla d’Ockam” per ampliar coneixements en relació a la filosofia del llenguatge). En el sentit d’identitat cultural. L’etnicitat, per altra part, es refereix a les pràctiques culturals que distingeixen una comunitat d’una altra. Stolcke dirà que “la raça, igual que certes característiques ètniques, és una construcció simbòlica que s’usa en certes circumstàncies sòcio-polítiques com a criteri de definició i delimitació de grups humans”.
Classe, ètnia i gènere: No ha de semblar un tòpic (no obstant això), però les desigualtats per a les dones blanques i les dones negres no és igual (Walby). Tristament, (nominalment) i realment la veritat és aquesta, pura i durament. Així doncs, com a magne i noble pensament de potències harmòniques i màximes culturals, acabarem afegint el següent enunciat: “Torres més altes han caigut” (noti’s certa sàtira de denúncia).
Finalment, per a Michael Hill, la sociologia del treball tradicional té un problema doble: de base i d’interpretació. En conseqüència, Verena Stolcke suggereix que racisme i sexisme són doctrines vinculades i constitutives de la desigualtat de classe en la societat burgesa. No hem d’oblidar l’avenç comunicacional i tecnològic, sobre aquest punt, perquè, així com antigament la propaganda revolucionària irrompia en escena per damunt del foc en artilleria en un atac d’infanteria, i s’erigia com a dominació efectiva, la societat burgesa determina les ociositats i les costums preestablertes que fan que tinguin lloc, i no pas de manera fortuïta, les capritxoses representacions de vexació temporal que ens brinda l’atzar.
Com a conclusió: hem intentat analitzar les desigualtats de gènere, ètnia i classe, edat i raça. Forma part d’un recull extens de les moltes investigacions i estudis. Malgrat això, no és una follia afirmar que encara falta investigar molt, amb novells mètodes i millorades tàctiques i alternatives. Com a exercici sociològic, des d’aquí recomanem eliminar prejudicis. Judicis de fet per damunt de judicis de valor. I el gènere, la classe i l’estructura social en general en sortiran beneficiats.
Post scriptum: Les deduccions a priori no queden exemptes de subjectivismes relatius.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)