Setena entrega

Reconceptualització de la noció de feminisme dins el sistema de gènere contemporani i exposició de la disgregació gradual de les normes compulsives subjacents en el procés teòric


Conegudes abastament són les teories sorgies arrel de la discriminació de la dona, en el context de la societat moderna i contemporània. La que aquí considerarem més rellevant i socioconeguda públicament (també pels seus efectes i conseqüències en el domini públic) és la teoria del Patriarcat, que afirma que les societes són patriarcals en la mesura en què els homes tenen poder sobre les dones, cosa que es tradueix en una relació de jerarquia entre masculí i femení o, en altres termes més exactes, la posició d’inferioritat de la dona respecte el mascle. Aquesta articulació és, indubtablement, la seva causa més punyent de la discriminació rebuda, i, per la mateixa regla, de la seva inferioritat política, social i econòmica. Però la gravetat augmenta –a ser possible- quan s’exacerba la següent qüestió (prescrites i acceptades com a proposicions vàlides i articulades totes les seves conseqüències): la família fou identificada com la institució patriarcal per excel•lència (matís de relleu, comprensible abastament sense necessitat de recòrrer a massives mesures de reconceptualització, i ans amb arbitrarietat formal) i, per això mateix, la base social del patriarcat. També direm, per a tant, que les desigualtats entre homes i dones no tenen un origen “natural” sinó social. Per aquest motiu sorgirà el concepte de gènere que hom ha tractat, per ésser distingit del sexe. Fent una breu esquematització –no aliena als profans més purs-, consideraríem aquests dos blocs:
Gènere  Societat / Sexe  Biologia
El patriarcat, evidentment, era –i és- una variant del sistema de gènere, tot i que per la seva llarga vigència històrica (la implantació i normalització de la qual ha estat imprescindible per donar contingut a la correlació esdevinguda a partir d’ella mateixa) quasi es confon amb aquest, que va ser la teoria central més precisa per poder definir quins eren els aspectes de la discriminació de la dona que havien de ser eliminats i quines eren les polítiques públiques que calia implementar per aconseguir-ho. La formulació teòrica crítica del sistema de gènere aboga contra el control, la persuasió i la manipulació, ja que afecten i accentuen totes les diferències (exposades en altres capítols) fins al punt que acaben suposant un fre per tal que puguin superar-se. El sistema de gènere social, sobretot, és la doctrina més específica que s’encarrega més detalladament d’aquestes comeses.
Tornant a les diferències biològiques, hem de remarcar que, com a base de desigualtat infundada en la seva incorrecta interpretació, passen a ser la base que justifica la divisió sexual del treball i el sistema de gènere, que s’expressa a quatre nivells:

1- Característiques biològiques secundàries (dimorfisme sexual).
2- Identitat personal (trets psicològics i trets físics entesos com a no dicotòmics; formen un continu. En aquest sentit, el terme que millor explica aquesta “identitat” és el d’estereotips, creats i massificats com a icones modernes en les societats actuals).
3- Rols socials (divisió sexual del treball, com a constant al llarg de la història. El gènere, per tant, no s’assigna només a les persones sinó a les activitats mateixes. D’aquesta manera, a cada societat hi ha els introduïts rols –femenins, masculins-).
4- Àmbits socials (institucions creades per les societats humanes, que deriven als estereotips i a diverses formes de desigualtat generalment conegudes).

El impacte de la incorporació de perspectiva de “sistema de gènere” a les ciències socials ha estat molt important a la darrera dècada del segle XX, i això també ha fet possible posar sobre la taula l’inqüestionable significat d’androcentrisme, puix que els mètodes i tècniques d’investigació han marcat la pauta analítica d’estudi, actuant com a referents de la redefinició dels conceptes teòrics (amb la inclusió de la noció de gènere). Aquest sistema de gènere va ser així la Tª central per poder definir quins eren els aspectes de la discriminació de les dones que havien de ser eliminats i quines eren les polítiques públiques que s’havien d’implementar per aconseguir-ho.
Però la realitat és prescriptiva, autoritària, instal•lada en el seu jaç particular, l’èter sideral (i hipotèticament sidralític) de l’estètica del cosmos volàtil, i mena austerament sobre el devenir animal, extirpant les voluntats de la consciència humana i representant-les secament, encara que aquestes, vilment seductores i dotades de mecanismes de distorsió, es redefineixen i devenen la raó de ser prolífica de l’ésser humà, que, induït i dominat per una voluntat de suficiència caòtica, prefereix consumar els seus actes en maniobres quotidianes segmentades a diferents nivells, les quals, sense deixar de gestar un deix de jactància efímera (però autosuficient en el sí de l’autovexació), conflueixen harmònicament en la parsimònia mental d’hom, contemplant i mostrejant la realitat espacial, però vençut per nul•litat a mans d’una post-metafísica materialment morta, racionalment “ferida” i astralment santificada.
El sistema de gènere qüestiona l’ordre social acceptat per estandardització; persegueix impedir que es produeixin desviacions (no corresposes ni lliurement) en les conductes individuals. Aquí hauríem de fer un petit incís, doncs creiem interessant parlar del concepte de llibertat, en concret de la “llibertat extrema”, defensada especialment per un personatge “obscur” i diferent: el Marquès de Sade, que defensava aquesta teoria sense el fre de la moral, la religió o les lleis, amb la recerca del plaer personal com a principi més elevat. A interpretació de cada u deixem si l’ús del sadisme podria aplicar-se (amb tots els matisos “obligats”) en aquests plantejaments al voltant del sistema de gènere i la demanda de llibertats, per bé que, de totes maneres, l’excés de llibertat sempre du un perill afegit: una extensió perillosa a subjectes que en facin un ús invertit. La transmutació dels valors segurament no seria productiva, però com a mínim, d’això no en dubtem, generaria debat.
Amb sistema de gènere i societat moderna parlem de monopoli industrial i societat urbana. I tornem a recuperar la separació entre l’espai públic i l’espai privat; Perquè el cas és que l’organització del sistema de gènere s’ha expressat a través d’una forma de divisió sexual del treball que accentuà la visió genuïna (per bé que inconcebible) d’aquests espais. Per això es relaciona àmbit públic amb valor econòmic i àmbit privat amb valor simbòlic. Les ciutats, per la seva banda, acabaren de consolidar aquesta separació; entre el lloc de treball, de la política, la cultura... i l’espai de la família. Però avui en dia, tot i que seria difícil contrarestar aquest argument, hauríem d’introduir alguns matisos. D’altra banda, continuant amb la mateixa línea informativa, parlarem del terme “ciutats dormitori”, que defineix la situació que simbolitza i representa la postura i el paper de l’home, que només es deixa veure per casa a l’hora de dormir o de fer fills (sempre defugint de les generalitzacions, tot i que destacant el seu paper representatiu cap a una majoria). No es tracta tampoc de postures pseudo feministes les que afirmen tals sentències, però, no gens menys, sempre cal saber destriar el gra de la palla.
Judith Astelarra afirma amb gran encert que “el món públic no podria existir sense el privat” perquè aquest darrer exerceix un paper cabdal pel primer i, en realitat, és qui té la força “vertadera”, però està sotmès i privat, valgui la redundància, pel seu equivalent en l’esfera civil i pública i, per què enganyar-nos, per l’home (llargament en molt de temps). Hi ha dues armes letals, a més: la publicitat (atroç fenomen) i la burocratització actuals: organitzacions formals que, combinades amb l’estandardització de les actituds (engolida està la consciència), els rols i les especialitzacions supèrflues, representen el sumatori sociològic que diagnostica un resultat preocupant: el perill de restar com a ramat de bens, rucs, cínics i covards, regits per un pastor implacable que ens ven la moto constantment, i l’oci (o l’opi) del poble ens mata lentament les neurones: és el treball del gos de tura (la publicitat). L’apogeu dels tòpics, altrament, és el menú diari del ciutadà “corrent” (dins la visió narcisista i occidental del món).

Tornant al model dicotòmic de feminitat i masculinitat, el que hem de dir és que actualment és un model que està en crisi. Això vol dir que es va produint una certa obertura i les dones també formen part de l’espai públic i els homes del privat. És exemplificatiu el cas del pare que també cuina i dóna menjar als seus fills, i el cas de la dona que és la primera ministra alemanya, Angela Merkel. En aquest aspecte s’ha millorat molt, però hem hagut de suar anys, i, malauradament, encara queden esferes i reductes molt puritanistes i conservadors que no fan cap bé a tots aquests esforços. Però això ni sociòlegs ni científics ni tan sols filòsofs ho poden evitar. Cal ésser caut, tanmateix: hem de recordar que la nostra societat està en procés de transformació (com anell al dit ens serveixen casos com el canvi climàtic, la crisi econòmica i el problema educatiu) i que encara hi ha una dimensió de gènere que afecta a totes les activitats, siguin econòmiques, culturals, polítiques o socials.
Certa és l’existència de polítiques públiques que s’ocupen d’aquestes qüestions, però a la vagada també és molt important saber – identificar com es manifesta la desigualtat (inclús avui en dia). Astelarra parla de principis (aquí afegirem “problemes”, també) ideològics, de les democràcies i la seva veracitat (teòrica i prou), de la discriminació que en determinades esferes o cultures segueix sent molt present –i persistent- (vegi’s sense anar més lluny casos com islamisme o hinduisme), de la distribució de béns (de serveis i/o equipament), prestigi i poder, de fer una bona i clara definició del terme discriminació i aprendre a distingir correctament quan la freda pràctica desmenteix la teoria, i actuar en conseqüència. Cal l’existència d’estudis i anàlisis descriptius, però també, per descomptat, comparatius. Múltiples i variats. D’aquesta manera direm que aquest és un reclam que persegueix fruir d’equànimes i legítims mètodes d’investigació que siguin, per un costat, quantitatius, i per l’altre, és clar, qualitatius. En resum, és molt necessària una treballada cultura de la investigació empírica fonamentada. I la pertinent avaluació (o valoració), a banda d’actuar amb racionalitat tenint interioritzat un concepte bàsic (li donarem una denominació arcaica, i magna): el mètode majèutic (deduccions a posteriori constructives i amb contingut, alabant la magnificència de l’ego), o mètode socràtic, possible antecedent remot d’una hipotètica socio-filosofia classista. Això ho tindríem solucionat prèviament. I tot plegat, emperò, per poder avaluar l’eficàcia de les polítiques socials, o, en la mateixa mesura, de les actituds ciutadanes.

Parlem a continuació d’indicadors i estadístiques: la diferència entre un indicador i les estadístiques socials consisteix en què les estadístiques reflecteixen un conjunt de fets numerals recopilats de manera sistemàtica, mentre que per obtenir un indicador és necessari condensar la informació continguda en les estadístiques existents. És un aclariment imprescindible a l’hora de centrar-nos en temes socials, humans, i gairebé ens atreviríem a dir que fregant la línea que separa la moralitat objectiva del ressentiment subjectivista.
Altres consideracions sobre aspectes relatius: hem parlat del treball domèstic no remunerat ni reconegut (fins fa poc) de l’àmbit privat. Hi ha quelcom igualment preocupant; l’absència de dades. Aquest “oblit” conscient que fa que manqui més informació rigorosa sobre el seu volum i el seu valor. Només recentment (soms en aquest punt cautelosos) s’han començat a fer estudis d’aquest tipus. I acabarem aquest paràgraf descobrint una metàfora plausible i recorrent, que diu que “Occident s’avorreix, balbuceja no pas parla, i hauria de parar... fabricar les seves tenebres”.


Sistema de gènere i política

La política està eminentment destinada a actuar en resposta a les demandes dels moviments més crítics o els factors més desafavorits o afectats per un conjunt de regles socials. Un exemple és el cas del moviment feminista i les seves exigències en favor de polítiques contra la discriminació i que representessin una crida a l’autèntica democràcia -... democràticament democràtica. En termes absoluts- i que ho sigui arreu i a la pràctica. Les demandes de les dones s’han convertit en polítiques públiques, així com també altres demandes que denuncien desigualtats o discriminació, sobradament (per desgràcia) conegudes en els nostres dies. Des dels seus inicis, la política s’ha definit en oposició al que és privat (o s’hi considera), entès com allò domèstic (política i família es desenvoluparen com dues institucions contraposades que mai havien, en principi, d’intercanviar-se). Prou és sabut que antigament (i també si s’hagués de confeccionar un rànquing negatiu) les dones i els esclaus han sigut els més perjudicats, humiliats i despreciats... “utilitzats”, en un aflorament delirant del sentiment humà més deshumanitzat. És la història, i la coneixem massa bé, perquè aquestes, eren persones, però a elles, les coses, simplement, els “succeïen” (sona terrible; era aterrador. Aquí no soms jutges ni ho volem ser, però aquests qualificatius no s’escapen de la subjectivitat, senzillament constaten uns fets que solament podem definir d’aquesta manera).
Hi ha per tant, dos mons diferents: el de la cultura i el de la naturalesa, o sia, el de l’activitat política i el de la satisfacció de les necessitats. Hi ha una frase que llueix per si mateixa i plasma de manera bàrbara aquesta veritat: “L’existència de veus públiques i del silenci privat”; una eloqüència.


De la ciutadania i el gènere

Com bé sabem, la categoria de ciutadà no fou universal en els seus inicis. A part d’això, que s’aconseguí al llarg del temps (hem d’afegir també aquestes dades, que podrien ser prescindibles pel coneixement que la majoria de criatures lectores d’aquest escrit, enteses en aquest tipus de temàtiques –a més tan generals- en tenen, però les inserirem, posats dins el vestit i la pell de tots els homes que mai serem, o, si hom ho prefereix, “per si les mosques”), tampoc és cert que la teoria no sigui desmentida per la freda realitat (en determinats indrets on la gèlida indiferència impera sense ser vista). O sigui que, tot i la consecució d’aquests drets formals (i elementals), en especial del sufragi, no implica necessàriament que tots els ciutadans tinguin la mateixa possibilitat a la pràctica, de poder-los exercir –amb tota llibertat-. I hauria de ser un deure lluitar perquè això fos possible. Més aspectes relacionats que no oblidem: l’Estat del Benestar (qui en dubtava), la dicotomia entre públic – privat i les ambivalències i les contradiccions que flueixen i es repeteixen i es camuflen enmig de les solucions que no generen comunes acceptacions. Individualisme i solidaritat, sense anar més lluny. Sovint es cau en l’error de fer una concepció pública de la ciutadania. Es diu que l’Estat del Benestar va canviar, si no en un principi, almenys a la pràctica, el divorci entre públic i privat. Perquè, la majoria dels serveis que ofereix, es comparteixen entre Estat i família, i perquè els seus destinataris finals són, justament, les famílies. L’existència de drets socials incorpora la vida privada a l’àmbit de la política i per tant, de la vida pública. Després d’aquesta part, parlarem de nou d’aquells més necessitats (eliminem eufemismes, emperò); els pobres, que enlloc de ser considerats ciutadans, són aquells sers –humans!- necessitats de “generositat” (s’entreveu un xic de vanitat, però no argumentin raonaments fal•laços). La política social fa referència a tot això, bé, aquesta deu d’ésser ben bé, la seva missió.


“Sant Marc, Santa Creu, qui l’ha vist i qui la veu; Santa Bàrbara no en deixeu”

La participació política de les dones: Astelarra explica, basada en la historicitat com la seva major referència i “objecte de coneixement empíric”, com ha estat la participació política de les dones (recordant la gran implicació del feminisme). La lluita pels seus drets al llarg dels anys, l’evolució del rol polític de la dona, i per tant, també socio-cultural. O sia, que també es comprenen aquí les intervencions de dones en altres organitzacions no polítiques (com ONG, associacions de dones, apolítiques, militants de sindicats femenins, etc). Hi ha moltes dones treballant en aquestos àmbits, i es deu això, precisament, a la marginació política històrica que hem explicat. Malauradament, s’han vist obligades a buscar noves formes d’unitat i aprofundiment cultural i artístic, degut a aquestes condicions adverses que han marcat el seu devenir. La lluita i l’esforç han obtingut resultats; però encara podem i hem de ser més ambiciosos, i en aquest cas, ambicioses (amb l’ajut de tothom). Com a sentència notificadora, i de tancament, exposarem aquestes paraules: la participació política de les dones ha estat històricament limitada per la dimensió de gènere... de la pròpia política! És gairebé una ironia. I és la trista veritat. Els autors hem preferit no deixar-nos subliminar en excés (ben poc, o tan poc com hem pogut, a ser sincers) pel convencionalisme literari, sociològic i expositiu. És a dir (i tal com deixem clar en la introducció), que hem cregut més necessari deixar fluir les informacions menys ortodoxes, servint-nos d’un estil literari inspirat en les antigues gasetes, a la vegada infundat pels trets propis de caire barroc i argumental. Dit això, és la raó qui ens mena a tals conductes, forçant la vesant crítica dels nostres pensaments.

Tornant al fil conductor que particularitza el present fascicle, introduirem altres dades que aporten diferents magnituds de rellevància a tot el que hem dit; el llegat històric i evolutiu del feminisme (que va ser molt important a segle XIX i a principis de segle XX) i del feminisme contemporani (altra cosa és la feminitat, que també ha estat burlada i ultratjada, i en molts altres casos “glorificada”), bo i considerant la radicalitat que ambdós han tingut en determinades i respectives etapes. Les feministes contemporànies es proposaren fites més ambicioses, però tot i que sembli paradoxal, més “possibles” d’aconseguir, doncs el fet d’estar al segle XX (més encara al XXI) ja parla per si sol, davant de la comparativa d’estar vivint al segle XIX, on encara quedava un llarg camí per aplanar (i aquí es magnifica tot el que les feministes de finals d’aquets segle i de principis del XX van aconseguir). A més, és plenament positiu ser ambiciós en aquest sentit. És a la vegada una actitud (lloable i admirable) i una aptitud (recurrent i de reconeixement).
Les feministes (totes, per suposat) critiquen molt durament el sistema patriarcal i també diuen que el que és personal és igualment polític, o no té pas perquè no ésser-ho. En post de comprendre aquesta afirmació, es pot destacar quelcom: ambdós moviments feministes ho critiquen, però les contemporànies s’organitzen millor que les seves predecessores (encara que també disposen de més mitjans i oportunitats). Per aquest motiu, entenem que avui en dia hi hagi una permissivitat flonja i estesa, però ubiqua a les societats menys desafavories i entesa com una realitat, moltes vegades, “inofensiva” o minoritària, lamentablement (que es consideri així... i que ho sigui). Si bé el feminisme és un moviment polític perquè pretén transformar la societat, aquest també actua com a moviment cultural, ja que aborda objectius que responen totalment a aquest àmbit. Pel que fa als drets sexuals i reproductius, el que s’ha de dir és que ha estat el paral•lelisme de la lluita, entre els drets civils i polítics, i els drets de casta, classe i condició. Finalment, farem la darrera distinció (recuperant el desglossament superior) dels dos tipus marcats i definits de feminisme: en primer lloc, aquell que actuà durant el segle XIX fins als anys trenta del segle XX, i en segon lloc, aquell que actuà i actua, des dels anys trenta del segle passat fins avui en dia, admetent que el d’avui en dia està tocat i pinzellat per un conjunt de característiques i capacitats que el distancien lleugerament del seu antecessor. Les gran fites que totes elles han aconseguit resten han de restar sempre a la memòria de la humanitat: la lluita pel dret de vot femení, per la condició, la incursió i interrelació social i política a la vida pública, el reconeixement de les tasques domèstiques i la condemna de les actituds masclistes i expiatòries, la crida a la democràcia verdadera, el sofriment i la humanitat, la humilitat i l’inconformisme... Humanisme humanitari en estar pur.
Aquest feminisme contemporani del que parlem, sorgeix arrel dels moviments dels anys seixanta. Fins i tot podríem dir que és l’època de la seva consolidació. Encara que normalment vinculat a postures d’esquerres, això no eximí que també tingués relacions conflictives amb aquestes, ja que tampoc s’escapaven de ser discriminades. Sense remuntar-nos massa en el temps i l’espai, podem parlar i posar d’exemple el cas espanyol, en concret la segona República. És il•legítim i no acceptable que les esquerres votessin en contra del dret de vot per la dona, per temor a perdre el poder en favor de la dreta, que, aquest cop sí, recolzà aquesta proposta. La societat de la hipocresia i els interessos. Egoisme i rivalitat política, i els més dèbils, els que més en surten perjudicats. Aquí ens preguntem si les esquerres de debò han existit mai... esquerres de debò, i no sorgides o estipulades així per la necessitat o la temporalitat. Sufragisme i liberalisme, representen dos significats aleatoris però amb continuïtat, i es donen la mà en el transcurs evolutiu de la lluita de la dona en l’era global capitalista. Tornant a les discrepàncies amb les polítiques d’esquerres, hem de dir que les feministes discreparan d’aquestes en tres grans temes: la manera de teoritzar, la manera d’organitzar-se i els canvis i manera de realitzar-los (interpretació) que es propugna. Les dones han estat sempre les víctimes de l’estructuració jeràrquica. Per aquest motiu l’autoconsciència és transcendental i, els grups que en surten (d’autoconsciència) intenten respondre a aquest fet i també per flexibilitzar la pràctica feminista. L’altra gran influència d’aquest moviment (feminisme contemporani) ha estat el psicoanàlisi (l’estimable Sigmund Freud ha d’ésser citat), aspecte relacionat lògicament amb l’autoconsciència.
Per altra part, les experiències vitals de les pròpies dones són testimonis prou remarcables per aconseguir un major reconeixement i acceptació mútua. Els problemes comuns... en comunitat, tanmateix. Recordarem per últim la diferència necessària entre sexe i gènere, que sempre hem considerat capital en la nostra gaseta. Els factors de poder que condicionen la dona i que no tan sols es refereixen al poder polític tal com s’entén en el seu sentit clàssic; referència es fa a la concreció històrica de la divisió sexual del treball; la relació entre la història i el desenvolupament de la subjectivitat. En una paraula: així nasqué la Tª sobre el patriarcat i el sistema de gènere.
Per finalitzar de manera concloent aquest entrega (bloc temàtic d’estudi comparat) recordarem que es feminisme contemporani es plantejà humanitzar les organitzacions, deixar espai per a les persones en elles i fer front, sense subterfugis, a la qüestió del poder, tant formal com interpersonal. Aquest feminisme ha contemplat dos objectius polítics principals:

1- Fer que s’acompleixin a la pràctica els drets que les donen tenen i estendre’ls al camp on encara no existeixen.
2- Transformar la concepció mateixa de la política, de manera que no existeixi una separació tan dràstica entre el que és privat i el que és públic, considerant a la política sols en l’esfera del que és públic. Això implica reconceptualitzar la noció del poder per aplicar-lo també al poder interpersonal.

Acabarem, doncs, reconeixent una trajectòria i una mèrits dignes d’elogi, i amb la intenció d’haver transmès les informacions que es requereixen sobre aquesta qüestió, en l’esfera d’una gaseta especialitzada.