Darrera entrega

Les polítiques socials des de les perspectives delineants i corpòries pròpies, les formulants ideològiques i les semàntiques neo-contingentals de la Europa ocupada i ocupant


En l’anàlisi crític de la matèria objectiva, on els prejudicis inerts i inherents no deixen de fer-la subjectiva, el teoritzant defineix “política social” com a recurs capa d’intentar avantatjar i guardar el benestar humà de la persona en societat, mitjançant l’acció comuna i col•lectivitzant o atomitzant de la potència social, essent tanmateix objecte de crítica i estudi segons les pràctiques i proposicions que desenvolupi, considerant com a màximes d’aquesta política l’interès pel bé comú, l’observació analítica dels resultats de l’aplicació empírica a la població en el seu context social, així com també la formulació constant de mesures i institucions novelles destinades a la complementació del procés.
Entenent benestar social com a conjunt d’acords socials sorgits de la necessitat de posar fronteres entre les necessitats dels individus i del grup al qual pertanyen, mantenint els seus drets fonamentals i oferint les eines elementals demanades prèvia o anteriorment per a l’obtenció de la felicitat així com assegurar, per part d’aquell o aquells qui sostinguin la responsabilitat social, els mateixos drets, serveis, beneficis i participació al sistema independentment de la seva ètnia, religió, entre d'altres condicionants; entenent les necessitats socials com aquells vertebraments i processos incisius a les condicions i estat, de manera directa, al modus vivendi de conjunts humans; copsant els problemes socials com a dificultats i entrebancs que pateix el conjunt d’una societat, fent difícil el desenvolupament d’una vida harmoniosa, satisfactòria i eurítmica; mostrant el concepte d’igualtat com la condició insotmesa i capaç de formular de judicis i desenvolupar actes sense cap tipus de censura, coerció ni cohibició; captenint els drets com a legitimitats compreses dins d’una llei que respongui a les necessitats socials de les persones; copsant la justícia social com a la realització de l’equilibri comú després de fer reclam dels drets o la igualtat desitjada; es prossegueix a l’avanç conceptual de l’explicació de les línies d’anàlisi del benestar social definides segons la seva metodologia i els seus objectes d’estudi, tot corresponent-se amb les línies macroanalítiques i les línies microanalítiques. Les línies macroanalítiques de les polítiques socials centren el seu estudi en sistemes sencers, compresos dins un conjunt mundial, i intersocials amb la finalitat d’obtenir la psique organitzativa del sistema i del mode de respondre als clams socials, mentre que les microanalítiques busquen la veritat, interessada o desinteressadament altruïsta, en el mode de respondre als menesters individuals i de gestionar-els. Via ests camins alquímics, beatificats dins la investigació social, el reconegut (dins l’àmbit miscel•lani d’actuació recíproca del mateix) sociòleg danès, nascut l’any mil nou-cents quaranta-set del calendari gregorià, i professor a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, Gøsta Esping-Andersen teoritzà sobre l’Estat del Benestar dins l’economia capitalista, determinat per ésser lliberal (sobretot en els països anglosaxons), conservador i corporatiu (típic dels països europeus centre i meridiocontinentals) i socialdemòcrata (propi dels països escandinaus).

Malgrat tot, la ment etèria i volàtil de l’home (i qui sap si de la dona) europeu formula i contagia els deliris maratonians i pseudodirigents de les estigmatitzades i viciades polítiques redactants del mateix safareig polític social i armats en blocs formigonals de fronts estandàrtics d’enfrontament ideològic aferrissat en la lluita dialèctica i interessadament hipòcrita vehiculant en la plataforma de la naturalesa, la validesa i la legitimitat de la redundant política social des de l’anomenada “Esquerra” i la “Dreta” suposadament incondescendents. Hipotèticament (anunciant i relacionant en el primer terme aclaridor de l’enunciat enunciant) segons Gøsta Esping-Andersen, la “Esquerra” política ha congregat (des d’una òptica simplificant), històricament, marxistes, socialdemòcrates i anarquistes. Per una banda, els socialdemòcrates eren i són caracteritzats, amb ingenuïtat teoritzant, per defensar un Estat neutral sense ésser lligat a cap classe social, sense posicionar-se ni pública ni en l’òptica introspectiva durant l’exercici de l’administració del govern comú, i actuant com a plaguicida per a les diferències públiques ab vehicle democràtic i representatiu, institutiu i promotor de l’idíl•lic benestar, assegurant seguretat econòmica, sanitària i educativa en pro del bé comú i a la recerca de la felicitat, l’harmonia i la complertarietat personal. En el cas de la mentalitat expressada ortodoxament com a “marxista” i clarament expressada en el món de la veritat com a germà semàntic de l’Anarquia, l’Estat ha d’ésser, en últim i desitjat terme, absolt per garantitzat la llibertat total dels individus, en un context on els valors morals encapçalats pel respecte, la reciprocitat i l’empatia seran les vies de la bona convivència humana. Malgrat tot, comprenen que l’aplicació directe, efectiva, determinant, coetània i final no serà possible sense passar prèviament per una circumstància on l’Estat sigui l’únic responsable del benestar i el progrés comú. Així doncs, resta establerta la concepció de què l’estat de benestar no ha de concebre l’explotació dels proletaris, la qual ha significat, en forma d’estat lliberal, un instrument (conjuntament amb el cúmul de mesures socialdemòcrates criticades pels neomarxistes) per mantenir a curt i llarg termini el benefici sobre l’obtenció de la plusvàlua a mans dels burgesos, modelant mesures col•lectivitzants de reminiscències russes, prussianes, martinianes, bolivarianes i zapatistes. Definitivament, ses dretes, per manca d’espai i amb la transparència d’un taló de ceba vers la mirada d’una princesa somnolent i capritxosa, es defineixen amb versions distintes en neolliberals i conservadors, defensant l’economia lliure de mercat i oposant-se a qualsevulla intervenció estatal reduint-la a l’àrea defensiva, justiciera i urbanística en l’espai moral i el comportament públic, per part dels primers, i oposant-se a l’ individualisme en pro de la jerarquització a tots els graons de l’escala social assimilada al model popal, tentacular i estatal, perfectament entès per l’organització franquista castellana, i condecorat amb la il•lusió de la perpetuïtat de l’ordre estructural i abstracte, i de la transmissió encadenada dels valors morals tradicionals, per part dels segons. La seva mare església, la família i el veïnat seran únicament els responsables de l’almoina als desgraciats. Totes aquestes doctrines xoquen en camps diversos com són els afers de producció de bens, la responsabilitat i la distribució del benestar, l’existència, l’organització i la morfologia de les institucions encarregades del subministrament del benestar (en la seva vessant metamòrfica, abstracte, teòrica, administrativa, política i territorial), sempre tenint en compte l’eterna disputa (fins al moment no resolta en la praxis de la totalitat democràtica mundial, així resten disculpats els autors de l’errata en cas d’ésser es conflicte solucionat) envers la distribució dels recursos materials, impropis del món dels sentits, a cavall d’ambdós móns i d’altres de qualitats metamòrfiques.