Novena entrega

Imperialisme i mundialització; relacions i correlacions de decadència i dependència, immediatesa, control i dominació, en l’era de l’evolució comunicativa, tecnològica i “cerebral”


Mundialització de la vida social

Considerant els fluxos constants d’informació globals com a fenòmens “naturals” que ens envolten de manera omnipresent i ens afecten de manera diària, podem afirmar que la “mundialització” de la vida social és, simplement, el creixement d’una unitat a escala mundial, especialment simbòlic, regit per interaccions i immediatesa i governat pels efectes constants dels canvis geo estratègics, constants i autodefinits com a marques principals del funcionament del sistema. Però aquesta “mundialització” és més que tot això, ja que suposa una nova jerarquia social (preestablerta) i una nova concepció de les distàncies (sobretot les distàncies virtuals) en l’espai – temps. En altres termes, podríem afirmar que cada cop més, ens afecten aquells esdeveniments que succeeixen tan lluny de nosaltres com els que afecten a altres éssers que estan igual de lluny que nosaltres d’ells. Les repercussions exteriors que tenen lloc, per tant, són causa evident de representativitat. Tampoc es tracta d’un fenomen gaire immediat; fa temps que ha anat evolucionant, en paral•lel a l’evolució de l’espècie. Es considera, d’altra banda (a judici de cada u si és encertada o no tal opció), que el principi d’aquests procés és la “creació” del Tercer Món, fruit de les colonitzacions salvatges dutes a terme pels països europeus (Cristòfor Colom inicià aquests abordatges, amb el supòsit d’un èxit històric) a diferents indrets o països del planeta. Certament, avui en dia observem i coneixem les conseqüències que comportà, la majoria de les quals (en quant a negativisme) han estat explicades i desglossades en aquesta gaseta. Les causes principals que propiciaren la colonització foren moltes, però deduïbles en la seva essència, per la qual cosa aquí ressaltarem una síntesi de totes que es poden detallar en dos grans blocs: primerament, la realitat prescrita de l’ordre mundial, és a dir, que molts països del (futur) Tercer Món no constituïen societats delimitades, almenys fins la colonització, i això fou el gran focus “d’atac” de les potències amb més capacitat d’intervenció. L’altre gran aspecte a tenir en compte és aquell que fa referència a la conscienciació, defugint ambigüitats, que també molts països, fins i tot després de la seva independència (ja cenyits en un temps més proper) segueixen essent, malgrat hagi de semblar paradoxal, “dependents”, i en especial del capital de les gran metròpolis i centres de poder... per subsistir. N’hi ha que fins i tot tenen un deute extern amb les seves “antigues metròpolis” per poder subsistir. És la dominació de la bèstia; ella té la força i la mà d’obra, però és el domador (occident) qui l’explota amb fins propis. Avui dia, l’arribada emergent d’un jove aprenent de domador està irrompent, i calant, en la societat del nou segle. Aquest és, indubtablement, el gegant xinès. Sense oblidar-nos d’un animal que ara per ara no pot ésser domesticat: l’islamisme més radical. En una societat amb profundes esquerdes i perforacions d’odi, cinisme, crueltat i vilesa. La notícia estrella, és, evidentment, la presència d’individus ascetes o propers a aquets, que tenen el goig de no saber que “x” és el futbolista més ben pagat del món, ni tampoc que Britney Spears ha monopolitzat l’atenció social en els darrers anys per les seves banalitats, excentricitats i la seva bellesa corporal... i per la seva música? Bé, podem dir que també les dones amb atributs físics considerats avui “estètics i bons” tenen més acceptació social (d’entrada, i això són prejudicis terriblement condemnables) i, també (altra calamitat), més possibilitats de ser elegides o seleccionades per una feina al món laboral –i més encara si ha d’ésser de cara al públic- .
Transportats altra vegada als països menys afavorits, també hem de fer esment de una bona part d’aquests deixen, cedeixen, els seus recursos naturals (fons econòmic i fons econòmica brutal) per l’explotació duta a terme per part d’empreses estrangeres. Aquest és, nominal i fastuosament, el “neocolonialisme”; una vella successió coneguda, però progressiva, evolucionada, i amb nous mecanismes d’acció, control i persuasió (i domini) psicològics (i físics). Es tracta d’una dominació menys sensacionalista, però molt més coent (pels “cuits”, si se’ns permet el mot).
En aquest procés, destacable és la presència d’uns actors que juguen un paper molt determinant, i que sovint no es tenen prou en compte. L’acceleració del procés de mundialització (global, capitalista, excloent) de la vida social també ve condicionat per “el progrés” –en alguns casos rapidíssim- d’aquells països on ha tingut lloc (o té, encara) una recent i veloç industrialització; parlem de països com Mèxic, Brasil, Corea del Sud (el cas de Corea del Nord admetrà matisos), Hong Kong o Turquia, entre d’altres. En aquests països la riquesa està sent captada pels estrats “privilegiats” de la societat, enlloc de ser repartida amb equanimitat per totes les capes que hi ha esteses. Però entenent la dinàmica dels moviments globals –i “glocals”- no tenim la major sorpresa o “irritació”, perquè, amb fredor, ens assabentem d’una nova que no és cap nova, ni tan sols notícia, perquè sabem perfectament que existeix. En tenim un coneixement passiu.
Tenim doncs, tres actors principals en la funció planetària, històrica, però temporal en aquest cas (és l’acte que té a veure amb el món contemporani; boscos tapats –o tapiats- de ciment, ciutats cremades, etc; art contemporani en estat pur, i gestació folla “moderna” que, de moment, ningú ha dut a terme. Podríem apuntar, “sort”, però aquí no som jutges): el procés de mundialització de la vida social. Són aquests: els països del primer món, els del segon món (recentment industrialitzats) i els del tercer món. Des de la creació del concepte de “Tercer Món” aquests països han mantingut una llarga relació amb els països occidentals (el vell comerç d’esclaus n’és clar exemple, sota la cruel batuta dels anomenats “negrers”). Aquesta relació (gairebé extenuant) és una relació de dependència. Les conseqüències són moltes i variades, i tot seguit en farem un breu repàs (a l’ego resten les impressions a escala global del fenomen); totes elles (o quasi) sorgeixen de la citada relació “de dependència”.


Impacte de la mundialització de la vida social en la producció d’aliment; la fam al món

La OMS estima que entre cinc i deu milions de nens/es moriran de gana a les nacions tercermundistes. La ironia, cínica i mòrbida, és que al “primer món” i a la majoria de les nacions industrialitzades hi ha sobrats i coneguts excedents alimentaris. Bàrbar revers. I això, perquè països amb una gran extensió on hi ha fam estesa i massiva, són importants importadors d’aliment, destinat al consum en països desenvolupats. Parlar d’hipocresia és ser generosos verbalment. Malgrat tot, no podem oblidar que les grans empreses alimentàries tenen el capital estranger (concisos, en denominació) sota dominació, per la qual cosa, direm, és un fet comú amb la destrucció de l’excedent alimentari per conservar el seu preu en el mercat global (un exemple: la situació que experimentes el blat i els seus implicats als EEUU), desregulat i post poblat de lliures circulacions (el dret de propietat –i integritat- intel•lectual queda reservat sota prescripció en aquestes ratlles). Aquestes grans indústries alimentàries són conegudes com a “Agroindústries”, i dominen pràcticament tot el panorama alimentari i nodridor mundial. Per poder combatre aquestasituació, fora de rigor (i de necessitat) efectuar una transferència a gran escala, amb recursos (i de recursos) productius destinats als països que s’haurien o se sentirien, o hauria pogut ésser així, eludits (Tercer Món, infaust terme que detalla les explicacions), per a crear mètodes més efectius (afectius, també) “d’agricultura indígena”. Pel que fa a la producció d’aliments en relació a l’ecologia del medi ambient, notòria és la dada que palesa que, si bé en el cas que s’ha comentat de producció alimentària hi ha entrevist un problema greu (precisament aquest “delicat” equilibri mediambiental –sofert per la Terra des de temps immemorials), les mesures i postures resultatives esdevenen representacions d’escassetat de fluïdesa, i falsa contradictòria exposició equívoca de fal•laces paradoxes infundades per cauts judicis post estipulats consultativament, amb el pòsit i la confiança de reciprocitat que aquest suposa. Els nous sistemes de conreu i “recol•lecció” industrials permeten assegurar una gran productivitat amb un esforç i un temps menors, però tenen una baixa sostenibilitat a llarg termini. Això suposa i provoca una erosió de les capacitats nutricionals del sòl, que poden arribar a valdre unes quantitats astronòmiques per a la seva restauració. Aquest problema no tan sols afecta als països on ja es desenvolupa l’explotació agrícola pesant sinó que és una decisió molt important per aquells països que actualment es plantegen comprar mitjans de producció agrícola; aposten per una agricultura altament productiva, però amb unes conseqüències greus a consideració tardana, però tard o d’hora expiratòria, en ella mateixa. Aquí es posa entre línees la següent qüestió: apostar, o no, per una agricultura menys rendible però (lleument) (més) sostenible. La mentalitat d’hom opera enclotada en un sòtol tèrbol; el mecanicisme, baix però ondulant (talment com el curs de la vida) no cessa de resguardar-se, com la pròpia realitat que l’acarona dolçament, en la seva pallissa calenta i materna; un jou octògon, diví i retallat per fora amb una destresa fugaç i difuminada, la claror del paper gastat en la mirada ensucrada d’una cara mostrejada, diluïda per excés de sotragada, encaminada a la contraposada basarda basada en la comuna expressió d’antuvi, delimitada a camps especials, espirituals i prolífics, de dominis abadístics i cel•les verges daurades amb gravats monàstics, notoris i poc ficticis: la situació eclesiàstica de degustació excelsa; pomposa figura d’agradables aromes fresques: allò que la cultura –popular- anomenà Bocatta di Cardenale.


Companyies transnacionals

Denominades multinacionals o transnacionals són aquelles companyies que operen a través de diferents “fronteres nacionals”i no pas, simplement, dins de vàries, forces o moltes (pluralitat i relativitat és allò que hem de considerar) nacions. Aquestes corporacions han guanyat una gran importància en l’escena mundial, sobretot gràcies al seu gran potencial econòmic, ja que moltes d’elles són més poderoses que alguns estats dels “primer món”. Tot i així, aquestes poden arribar a ésser administradores de posicions laborals, doncs sempre solen buscar la mà d’obra més accessible, barata. Aquella més eficient per extreure’n el benefici màxim (rendibilitat). Per això no és d’estranyar que situïn les seves plantes de producció en països de recent industrialització, o també a països tercermundistes; i les seves oficines, “suspeses” en territoris primermundistes. Aquest procés és anomenat divisió internacional del treball, fent que totes les economies en què exerceixin influència aquestes companyies s’hagin convertit, progressivament, en independents; entre sí. No hem d’oblidar-nos de les denominades empreses “tradicionals”; vegem com es classifiquen els diferents tipus d’empreses nacionals, segons la seva estructura i els seus sistemes de producció (fins la productivitat “maquillaríem”...). Vegem-ne els casos:
- Etnocèntriques (companyies transnacionals on la seva política es determina en la mesura del possible, des de la seu central de l’empresa al seu país d’origen).
- Policèntriques (companyies que condicionen les subsidiàries estrangeres de tal manera que aquestes serveixen per les utilitats i els fins de les firmes locals de cada país; o sia, la seu de la companyia estableix directius àmplies dins les quals les filials poden organitzar i controlar els seus assumptes amb una certa llibretat).
- Geocèntriques (companyies integrades en una base global en què els gerents “superiors” i els directors de cada filial tenen una gran mobilitat d’actuació, fins i tot física, per desplaçar-se arreu per comprovar el bon funcionament de l’empresa en tots els països on es hi és present).


Mundialització dels mitjans de comunicació

Les noves tecnologies del segle XX aconseguiren que el món desenvolupat estigués interconnectat, creant grans empreses de la comunicació que, a la llarga, hauran aconseguit esdevenir grans multinacionals. Aquestes grans companyies del mercat de la informació han aconseguit desenvolupar un ordre mundial “informatiu” (informacionalment): un sistema mundial de producció, distribució i consum de la mateixa. Com en la resta d’aspectes de la societat compresa a nivell global, el nou ordre informatiu s’ha desenvolupat, i es desenvolupa, de diferent manera a tots els indrets del planeta, amb la molt àmplia separació en territoris segons els seus recursos (especialment econòmics); això és, primer món, segon món i tercer món (dit a grans trets). El nou ordre informatiu possibilita que augmentin encara més les diferències culturals i socials entre ells (les econòmiques, sobradament, es donen per suposades). Vegem llavors les nacions i empreses dominants en cada camp de la gestió informativa:
- Agències de notícies (el flux de caire internacional actual és dominat per France Press, Reuters, Asociated Press i United Press International, de França, UK i USA respectivament).
- Cinema (el seu domini rau en les grans productores de Hollywood, que governen aquesta indústria de l’oci de manera absoluta, tot i que la majoria de països desenvolupats intenten potenciar-la, particularment, amb certs ajuts econòmics; tanmateix, la situació del cinema avui dia requereix atenció en la seva inestabilitat en determinats aspectes de logística i costos de producció en funció de l’acceptació ciutadana).
- TV (la venda de produccions per la petita pantalla està repartida entre les grans televisions d’informació d’UK, això és, la BBC, i les grans corporacions americanes, o sia, la Century FOX International).
- Publicitat (9/10 d’empreses publicitàries més importants dels món són americanes, les quals tenen un ressò mediàtic i una influència mundial sense pal•liatius. Tenen una estreta relació amb les grans corporacions comercials, ja que normalment són aquestes empreses de publicitat les que planegen i estructuren les campanyes (afines, en aquest cas) a escala global.
- Comunicació electrònica (el seu flux és determinant per l’ús privat i essencial pel bon funcionament de la banca mundial, les transaccions internacionals i alguns sistemes de comunicació de ràdio i televisió. Les principals empreses d’aquest rang són les americanes, pocs ho dubtaven: International Busines Machines –IMB- i Times-Warner).


Imperialisme dels mitjans de comunicació... de masses

Control i gestió de la informació: com bé sabem, recauen en mans d’uns pocs “elegits” (o situats a). És per això que parlem d’imperialisme dels mitjans de comunicació –de masses-. Això fou definit per estudiosos molt introduïts en la matèria, que han pogut investigar i desenvolupar el i sobre el poder que tenen les grans corporacions de la informació, ja que poden decidir quines informacions es poden fer públiques als mitjans internacionals i des de quina perspectiva es ven o es pot vendre la informació. L’impacte en la creació de la realitat per part dels individus és tan gran que molts dels estudiosos opten per afirmar que els mitjans de comunicació (ja) s’han convertit en part fonamental de l’engranatge polític (tot i que portaven anys en “l’obscuritat” que aquests amaguen i guarden) de tots els països democràtics, i que també s’han convertit en un dels principals objectius a controlar per part dels estats dictatorials.


De les perspectives teòriques a concebre, des de la seva delimitació estratègica en la distribució física dels elements

Ens centrarem en el darrer apartat d’aquesta entrega en les enormes diferències de riquesa –i/o de subsistència- entre els països industrialitzats i els tercermundistes. Com han sorgit, com s’han desenvolupat. Formalment, amb visió occidentalista i formulació teòrico reduccionista, s’han proposat tres enfocaments (teòrics) per –intentar- contar perquè s’han desenvolupat unes desigualtats tan marcades (no errem, i no rellisquem aquí: aquesta és, de manera indubtable, la més “important” comesa de la sociologia... avantguardista –fal•laç seria buscar interpretacions pròximes a elucubracions pentagonals en relació a la titulació del present-). Les teories són aquestes:
- Neoimperialisme: els nous imperis comercials i econòmics han sorgit fruit de la necessitat d’albirar, cercant-la i trobant-la ensems, enmig d’una ferotge lluita d’interessos i alts beneficis, una veritat rotunda, aquella que fa referència a la identificació dels punts estratègics –a nivell mundial- on hi hagi la possibilitat, no forçada, de creació de novells mercats de venda, així com la oportunitat de trobar mètodes per abaratir la producció, com la comentada mà d’obra barata, les fonts de matèries primes a baix cost, etc. Aquest principi, heretat del vell imperialisme del segle XIX, encara segueix vigent (amb les modificacions espacials necessàries, o millor dit, esdevingudes per defecte d’efecte de transcurs) ja que molts estats industrialitzats encara mantenen el control sobre els seus antics territoris mitjançant la seva fora posició i presència, influència, econòmica (com a essència, el concepte transcriuria bé la resultant que hom vol palesar).
- Teoria de la dependència: proclama que la societat mundial s’ha desenvolupat de manera desigual, per la qual cosa el centre principal del món industrialitzat (des de totes bandes: economia, política, militarisme, coerció, societat, etc), això és, la regent del poder capitalista actual (USA i el Japó, que el secunda), té un paper dominant, en la mesura de la seva gran força, i les nacions tercermundistes són dependents semi totals d’aquests centres. Els orígens de la subordinació són llargament remots, i a cada territori i cultura se l’hi aplica la situació temporal i social, política i econòmica de l’època concreta en què els esdeveniments propiciaren volguts i marcats xocs de forces i tendències en la marc de la dependència i el poder, sempre condicionats per les seves relacions amb els centres d’aquests, prou coneguts d’antuvi.
- Teoria del sistema mundial: proposada per Immanuel Wallerstein, exposa i teoritza que a partir del segle XVI es va desenvolupar un sistema mundial precís i diferent, aleshores nou, una sèrie de connexions polítiques i econòmiques que s’estenien i s’estenen a través del planeta basades en la pròpia expansió i creixement d’una economia capitalista mundial fonamentada en els països dominants i “conqueridors”; sotmeses Àfrica i Amèrica; aquelles foren l’avantguarda en el procés d’industrialització i en el desenvolupament de les seves economies. En la jerarquia que proposa Wallerstein s’hi troben els països de la semi perifèria, que són aquells països que encara que fossin mínima o mitjanament desenvolupats tecnològica i econòmicament, tenien, i tenen, una certa dependència amb els països del nucli (les grans potències). Després de la semi perifèria, descendint en l’escala, trobem la perifèria pròpiament dita, és a dir, el que avui anomenaríem “segon món” (i en especial aquells països soferts i condicionats per la Unió Soviètica, sorgits gradualment després de la seva dissolució i control autoritari). Finalment, trobem els països que pertanyen a l’escenari més extrem d’aquesta disglòssia: els que són totalment dependents dels “estats del nucli” i que tenen una economia molt dèbil, principalment nacions de l’Àfrica, l’Àsia i en menor mesura d’Amèrica llatina.
El funcionament d’aquests models “del sistema” és el que els països del nucli han aprofitat arran de la seva privilegiada posició per organitzar el comerç mundial, tant pels seus beneficis com per la seva explotació a escala. Manipulen en el camp econòmic, des de polítiques fins a serveis públics i socials, passant per la indústria de l’oci i l’entreteniment, la inversió monopolista i el poder sectorial... pròpies totes aquestes característiques condicionades, que són les dels “països inferiors”. Els estats dominants utilitzen tots els mitjans que tenen a l’abast (delirant llista que podríem elaborar, en tant), amb la possibilitat de poder provocar guerres –per interessos- pel control dels territoris –guerra d’Irak- i “poder” assegurar el benestar del seu sistema econòmic, allò que consideren el Gran Pilar.
Fineix aquí la penúltima entrega. En la següent, podran gaudir de les darreres exposicions i explicacions teòriques, precedents d’un darrer apartat conceptual, deductiu i concloent, llustrat per voluntat d’homenatges nobles, per l’avantguardisme estàtic de la lliga del mot, albirat no pas per mentit error buit, amb bons mots incrustats al pelatge de les interconnexions literàries, sociològiques i crítiques, amb la finalitat de dotar de rigor quàntic a les nominalitzacions existents en els paràgrafs que han donat essència a l’estil assagístic que ha regit la pauta encefàlica del present, gestat i gasejat per reminiscències protuberants de pròxims i estimables efectes periodístics, en l’esfera dominada per la necessitat comunicativa de la lliga pràctica, zelosa en o de la quantitat d’argumentacions vàlides, en la mixtura del “nostre” vel espiritual: la no censura d’aquelles sentències amb un significat tan apropiat.