Sisena entrega

Desigualtats i formes de consideració de la realitat social del sistema de gènere i altres variables en la seva estructura teòrica i el seu abast pràctic des de múltiples enfocaments


Bo i considerant la classe social com a característica pròpia i específica del capitalisme avançat, en aquesta secció ens inserirem en els mecanismes i les pautes dels altres eixos d’estructuració social que resulten concrecions que hom pot concebre de manera aïllada, o bé interrelacionats, factor més abundant, àdhuc constant, en els darrers anys. Aquest eixos són els següents: gènere, edat i ètnia. Com a preàmbul –succedani d’una teòrica i relativa introducció- cal deixar palès que la complexitat imperant en tots aquests factors és la palanca de funcionament de les posteriors i necessàries elaboracions d’estructures per a l’anàlisi, això és, les investigacions qualitatives (i fins les quantitatives tindrem en compte, doncs en cap cas una investigació profunda i lícita amb tots els punts que tracta pot deixar de banda un aspecte tan important com aquest, si més no per equiparar-lo a l’alçada de l’altre element susdit). Dit això, afegirem que també cal tenir en consideració que la societat actual és, en sí mateixa, una contínua successió de canvis i moviments intercalats de manera ambigua i, al mateix temps, el resultat d’un procés evolutiu marcat per la progressió i l’amplificació de les normes socials, car són aquestes en definitiva les que il•lustraran amb major rigor i exactitud llurs característiques.
Aquest capítol, en efecte, pretén emfatitzar la globalitat dels processos d’estructuració a través d’una vessant determinada que relacioni les desigualtats de gènere, edat i ètnia, així com les desigualtats de classe i com aquestes s’insereixen amb les altres, i viceversa.


De les desigualtats per raó de gènere

“S’espera de nosaltres un comportament determinat en funció del sexe” (Faustino Miguélez). Aquesta sentència exemplifica de manera molt explícita una realitat estipulada com a veritat natural, que és condició sine qua non de la mateixa existència, o millor dit, de les pautes estàndards de compulsió social (i les seves normes aplicades). Abans de continuar, precís és constatar una diferència fonamental, si bé no pels instruïts en la matèria, almenys com a petit aclariment de caràcter conceptual per als que, sense no ésser considerats –menys- limitats en qüestions i temàtiques immerses en aquests camps, i com a possibles lectors d’aquestes línies (albirant a discernir, poc distant, la contingència esdevinguda), sols per posar de manifest que és un domini teòric amb una aplicació empírica global, que darrerament, dit a grosso modo, s’ha instal•lat lentament a la ment i a les retines del actors contemporanis de la sociologia moderna, entenent que els descriurem aquí, ara, com a difusors del missatge principal sobre aquest tema; la diferència entre gènere i sexe, que, si bé entesa abastament (o mínimament) a priori, no és interpretada igual de manera pràctica. Fal•laç seria firmar que les propietats pertanyents a la biologia passen a ser directament nominacions socials pel mer fet de no haver-hi una harmonia general, o sia, que les esmentades desigualtats de gènere, que han existit en totes les cultures conegudes, són el detonant de les diferències per raó de sexe, dictades i premeditades per l’emergència històrica de la propietat privada. L’opressió de la dona que critica Engels. Recolzats en principis equívocs i nefastos, aquests problemes deriven a inconvenients desastrosos per les relacions de classe, i són una de les formes més velles de desigualtat social. Independent és l’aparició del capitalisme a aquest respecte. El patriarcat, per tant, és anterior a aquest.

El contingut d’aquestes desigualtats ha anat canviant amb el pas del temps. Malgrat considerarem una història “objectiva” (però donat per entès que en cap cas ho ha estat, ni ha pogut ser-ho per les múltiples visions i interpretacions dels fets), en aquest punt afegirem que les ciències socials han aparegut, principalment, com un intent de lluita contra el reduccionisme biològic –en aquest sentit-. Per tant, es pretén demostrar com a partir de la diferència sexual es construeix la desigualtat de gènere. No fora estrictament necessària fer una breu pinzellada de l’atribució sexual respectiva feta a homes i dones, però no serà sobrera aquesta aportació, ja que, tot i que sigui primària i lineal, i fins i tot planera, exemplifica, tal vegada per dissort, les divagacions o prejudicis formals processats per una àmplia majoria de sers vius (humans, tanmateix): senzillament, als homes se’ls atribueix força, rudesa i agressivitat, i a les dones paciència, submissió i docilitat. Són afirmacions generalitzades a escala global, encara que, per altra part, ressaltarem que hi ha cultures on això no és del tot així (vegi’s els txambuli, per exemple), si bé són casos minoritaris i, sobretot, semi desconeguts. O pràcticament. O fins i tot ambdues coses.
El paper de l’antropologia és bàsic pel desenvolupament d’aquesta temàtica; sigui quin sigui el contingut del gènere, aquest sempre es recolza en els contrastos entre els sexes. Aquesta és la realitat. D’altra banda, el naixement i evolució del capitalisme, accentua aquesta divisió, i s’expandeix per generar dues esferes contrastades i definides: l’espai públic i l’espai privat. Deduïble és que l’essència d’aquest efecte rau en la noció de la desigualtat de gènere, i que l’espai públic és relacionat eminentment amb els homes, i el privat amb les dones, fins al punt que s’arribà a establir la confecció d’una sociologia “de la família”. Als anys setanta del segle XX, el moviment feminista denuncia aquesta situació (treball domèstic a la recambra) i la sociologia l’analitza des de l’experiència, a la vegada que idea la sociologia del treball –estructura social- a partir de l’esfera pública o del mercat de treball.
La formulació argumental defectuosa que és la separació de les esferes pública i privada (en tant que espais relacionats directament amb la diferenciació dels sexes) evidencia una condició imprescindible, això és, la impossibilitat d’entendre el treball productiu (esfera pública) sense tenir en compte el treball invisible de la llar. Per tant, no podem entendre quin és el comportament de les dones en el mercat de treball sense tenir en compte la seva situació familiar. Referent a aquesta regla, hem d’aportar que podria ésser possible l’abordatge de certs matisos, encara que, tanmateix, i això és una eloqüència de quotidianitat, les tasques domèstiques i la seva realització parlen per sí soles.


De la relació entre les desigualtats de gènere i classe

La principal dificultat és la complicació empírica d’assignació de posicions de classe a les dones. La concepció del treball de les dones l’entén com a “secundari”. Hi ha qui considera, d’entre alguns erudits, o pseudo erudits en la qüestió, que això ha estat raó per excloure les dones de l’anàlisi de l’estructura social, impregnades en el zel de la fatuïtat i l’oblit, que no està justificat de cap manera. El problema és poder establir relacions teòriques (òptimes) entre gènere i classe, sense caure a les aigües tèrboles de la puixança irracional absent de plantejaments deductius i exposicions que puguin o “hagin” d’admetre deliberacions legítimes. I arribats en aquesta part, de rigor és citar els conceptes d’interrelació i integració, i a la corresponent i congruent asserció/declaració, aportar-hi les vertebracions que amplien l’anàlisi d’aquesta situació: Destacarem tres estratègies d’anàlisi:

1- Perspectiva convencional: gènere i classe com a fenòmens diferents.
Gairebé no es té en compte a la dona. S’assumeix que la família és la unitat d’estratificació, la posició social d’aquesta és donada pel cap de família (l’home), la posició social de les dones es deriva de la del cap de família i per tant, també el seu status. Així mateix, s’obvien quantioses desigualtats entre homes i dones, per bé que reconegudes. Aquest fet el posa de manifest Sandra Acker (1973). A més, es considera que les dones entren i surten en el mercat de treball en funció de les necessitat familiars. Consegüentment, la unitat d’anàlisi de les classes són les famílies, que es defineixen per la posició de classe de l’espòs. Les ocupacions estan segregades sexualment, quan és això el que, en realitat, convé explicar. Una figura relacionada amb aquesta perspectiva és Goldthorpe , el qual parteix d’un mercat de treball sexualment “neutre” on curiosament hi ha poques dones. A partir d’aquí fa la construcció tot just esmentada, i per aquesta raó és un teòric que ha rebut moltes crítiques per aquesta teoria, en tant que teòric d’aquesta branca racional.

2- Perspectiva unionista: el gènere pot ser integrat en les teories d’estratificació (crítiques a la posició convencional).
Totes aquestes aportacions tenen en comú la defensa de la primacia de la classe social sobre el gènere. Moviments que han fet aportacions a aquest respecte: feminisme i marxisme (talment podem considerar una fusió de tots dos), especialment centrats en una ferotge crítica del sistema del patriarcat i del capitalisme com a agents nefastos i opressors per la situació de la dona. Hartmann creà un pont entre patriarcat i capitalisme: si bé el primer precedeix el segon, ambdós es relacionen, ans flueixen amb relativa harmonia a efectes físics. També assenyala que tots dos, són sistemes analíticament necessaris per a la comprensió de les relacions entre els gèneres. En definitiva, el control exercit per l’home acaba essent la remesa final. Dorothy Smith afegeix que cap sistema no és reduïble a l’altre: “Tot és un procés associat”. Un altre intent d’integrar el gènere a les teories de classe prové de l’estudi de les famílies de classe heterogènia. Finalment, el tercer gran tema de debat és si realment el comportament de les famílies de classe heterogènia és diferent al de les de classe homogènia, i si té lloc en menor o major mesura una possible modificació de la tendència política, en especial dins el cercle de les famílies heterogènies. Wright posa sobre la taula dos elements més: els vincles directes i els mediats entre les persones i el pes que tenen . Tot això pot canviar i metamorfosar-se en funció de cada societat.

3- Perspectiva de reconceptualització: aprofundiment i comprensió de les teories d’estructura social i enfocament de les desigualtats de classe i gènere.
Visió essencialista. Es posa de manifest la incompatibilitat de les altres teories; es considera un error intentar afegir el gènere a les teories de classe existents. Exemples en són el feminisme radical i les teories revisionistes (primacia de gènere). Es du a terme una dura crítica, de bell nou, al patriarcat i al treball domèstic entès de la manera que sovint i per defecte de generalització se sol entendre. L’error és seguir la lògica d’argumentació del mercat. Les dones s’arriben a considerar una pròpia classe que deriva de les estructures patriarcals. Condemnen igualment la separació d’esfera pública i privada i amonesten greument la subordinació, la submissió i la dependència existents, juntament amb un menyspreu que gairebé arriba a ser gratuït. Per aquest motiu separen dos sistemes d’ocupació: el pagat i el no pagat, cosa que mostra la perspectiva configurada de la producció/reproducció, en clara referència i al•lusió al contrast “sexual” (dit de manera ortodoxa) que hi ha, i que s’arriba a fonamentar en base a una socialització convencional concreta però estesa. Efectivament, per a nosaltres, la classe constitueix la principal font de desigualtat social, però de totes maneres no podem entendre l’estructura de classes sense el gènere. Ara bé, sense desviar-nos, podrem dir per enllestir l’argumentació, que, el gènere no s’ha de reduir a la classe, com a essència d’aquest apartat.


De la dificultat empírica d’assignació de posicions de classe a les dones o el problema de la unitat d’anàlisi

Què és més encertat agafar com a unitat d’anàlisi: individu o família (en la ressenya de la classificació dels membres familiars, generalment espòs i esposa)? Aquí sorgeix un intens debat, però a la pràctica, lògicament, el sistema més emprat ha estat el convencional. El model individual no resulta suficientment congruent, però el familiar és potser excessivament heterogeni i susceptible d’ambigüitats. Així, per deducció successiva i anàloga al mètode majèutic, el model combinat sembla el més coherent, i més tenint en compte la perspectiva de producció/reproducció. Permet una anàlisi més complexa d’actituds i comportaments dels membres familiars. Exemplificació: anàlisi del creuament entre identitat de classe dels entrevistats i el model combinat.

Altres desigualtats: per raó d’edat. Un error comú ens molts estudis sobre aquest tema és confondre edat amb generació i no tenir suficientment present el concepte de cicle familiar. Pel que fa a l’aglutinament entre classe, edat i gènere, els estudiosos s’han centrat en l’impacte de la classe en l’estratificació d’edat. Per això, menys atenció s’ha prestat a l’impacte de l’estratificació d’edat en el sistema de classe. Segons Foner, la classe és vista com a arrelada en l’esfera productiva; així, segons aquesta regla, joves i vells que no treballen estan fora del sistema de classe. Foner criticarà la present proposta. També hem de fer menció, com a “subsidi” objectiu de caracterització, de les càrregues familiars, i la competència directe experimentada per les dones, en funció i/o detriment de la posició masculina. Foner, a més, també diu que l’edat forma la base d’un sistema d’estratificació on els estrats d’edat tenen assajats un conjunt de rols que es relacionen amb ella. No és d’estranyar que la qüestió de la relació entre classe i edat s’hagi resolt de manera molt diferent a la de classe i gènere.


De l’ètnia i la classe

L’ètnia és el substitut nominal de raça (consulti’ls, si es creu oportú –i des d’aquí ho recomanem- les explicacions donades pertanyents a la “Navalla d’Ockam” per ampliar coneixements en relació a la filosofia del llenguatge). En el sentit d’identitat cultural. L’etnicitat, per altra part, es refereix a les pràctiques culturals que distingeixen una comunitat d’una altra. Stolcke dirà que “la raça, igual que certes característiques ètniques, és una construcció simbòlica que s’usa en certes circumstàncies sòcio-polítiques com a criteri de definició i delimitació de grups humans”.
Classe, ètnia i gènere: No ha de semblar un tòpic (no obstant això), però les desigualtats per a les dones blanques i les dones negres no és igual (Walby). Tristament, (nominalment) i realment la veritat és aquesta, pura i durament. Així doncs, com a magne i noble pensament de potències harmòniques i màximes culturals, acabarem afegint el següent enunciat: “Torres més altes han caigut” (noti’s certa sàtira de denúncia).
Finalment, per a Michael Hill, la sociologia del treball tradicional té un problema doble: de base i d’interpretació. En conseqüència, Verena Stolcke suggereix que racisme i sexisme són doctrines vinculades i constitutives de la desigualtat de classe en la societat burgesa. No hem d’oblidar l’avenç comunicacional i tecnològic, sobre aquest punt, perquè, així com antigament la propaganda revolucionària irrompia en escena per damunt del foc en artilleria en un atac d’infanteria, i s’erigia com a dominació efectiva, la societat burgesa determina les ociositats i les costums preestablertes que fan que tinguin lloc, i no pas de manera fortuïta, les capritxoses representacions de vexació temporal que ens brinda l’atzar.

Com a conclusió: hem intentat analitzar les desigualtats de gènere, ètnia i classe, edat i raça. Forma part d’un recull extens de les moltes investigacions i estudis. Malgrat això, no és una follia afirmar que encara falta investigar molt, amb novells mètodes i millorades tàctiques i alternatives. Com a exercici sociològic, des d’aquí recomanem eliminar prejudicis. Judicis de fet per damunt de judicis de valor. I el gènere, la classe i l’estructura social en general en sortiran beneficiats.

Post scriptum: Les deduccions a priori no queden exemptes de subjectivismes relatius.