Segona entrega

Anàlisi i exposició teòrica del model evolutiu de les diferents societats en el marc del bagatge cultural i antropològic de la humanitat


Encontre cultural des de la perspectiva occidental, primera aproximació a la terminologia bàsica de la matèria i, gènesi i evolució de l’ésser humà entès com a ésser social

Actualment, i degut a la consciència i model científic eurocentrista, es creu que en temps pretèrits, el conjunt de la població mundial era vagament conscient de la forma de viure d’altres persones i les seves respectives cultures i realitats. Aquesta és una postura que ja es defensava en antigament, sobretot en estats sedentaris i imperials on hi havia grups socials sencers que no mantenien un contacte directe i diari amb la misèria. Posteriorment, en el segle XV després de Crist, i sota el capteniment ignorat dels contactes comercials i incursions nombroses per part d’antigues societats guerres de l’extrem occi-septentrional del continent anomenat “vell”, els europeus prengueren el primer contacte amb els americans. En el context on es produïen aquestes primeres trobades intercontinentals i interculturals, dutes a terme sota els escuts d’armes de grans regnes (gènesis de magnes impèris) àdhuc estandards i interessos religiosos, tenint present el capteniment que anuncia: “qui domina la terra i l’ànima domina el cos i la ment”, es donà ( i es dóna) el prejudici de veure els foranis com a gent salvatge, encara que persones com Cristòfor Colom, qui havia conviscut amb ells, tenia una concepció divergent. Cal recordar que Colom va perdre el títol de Virrei de les Índies per defensar els drets humans dels nadius.
Tanmateix, es dóna el prejudici que estableix que, en el darrer parell de segles, ningú tenia una visió global del món. De fet, aquesta visió només la tenen certes persones que viuen en països desenvolupats i gaudeixen dels avantatges i de la llosa de la doctrina capitalista amb els estigmes corresponents que traspassen fronteres hi ho anuncïen als quatre vents, encara que els botswanians de classe mitjana (és a dir, pobre i miserable) no en són conscients fins que no els envien els soldats de les inoperants Nacions Unides.
Fóra bo, abans de prosseguir en l’aprofundiment del conjunt de temes i preceptes que es tractaran a continuació, establir i fer comparèixer un mínim de bases conceptuals i elementals en la matèria, essent ‘cultura’ i ‘societat’ els citats. Cultura, fa referència als valors i costums que comparteixen els membres d’un mateix grup, però també a aquelles normes que acompleixen i els “béns materials” que produeixen, tenint en compte que els valors són ideals abstractes i les normes són principis definits de la vida social. En canvi, una societat és el sistema d’interrelacions que connecta els individus entre sí, tenint en ment l’ampatia, complementaritat i relació intrínseca establerta entre els anteriors termes, ja que cap cultura podria existir sense societat, ni societat sense cultura.


Espècie humana: gènesi, evolució i proximitats evoltutives

Segons el científic anglicà Charles Darwin, el desenvolupament de l’espècie humana es va produir, com en la resta d’espècies del món animal, mitjançant un procés aleatori anomenat selecció natural. Segons aquesta teoria, els millors adaptats al medi (alguns dels quals tenen més sort per petites modificacions genètiques que afavoreixen la seva adaptació a l’entorn) sobreviuen més temps i són capaços de reproduir-se transmetent els seus gens als seus desecendents. A més a més, afirma que el bressol i origen de la vida es troba als oceans. Tanmateix, alguns científics defensen que els mamífers tenen una major capacitat per a l’aprenentatge.
Malgrat que l’antecedent remot i genuí de l’homo sapiens sapiens ( aquest darrer entès en el seu estat actual i nascut , segons els experts, cinc desenes de milers d’anys enrere) sigui presentat com a homo austrolophithecus, en aquests moments, simis com l’orangutan, el ximpanzé i els goril•la són els parents (parlant en termes genealògicament evolutius) més propers al primer. També, continua donant-se la hipòtesi que presentael desenvolupament cultural com a predecessor i, probablement, conformador de l’evolució de l’espècie humana, entre les quals s’hi trobava l’ús d’eines i el desenvolupament comunicatiu juntament amb la formació de les comunitats socials.


Naturalesa i ambient sota perspectives sociobiològiques, de diversitat, identitat i etnocentrisme culturals

Introduïnt la sociobiologia, com a l’aplicació d’alguns principis biològics a l’explicació de les activitats socials de tots els animals socials i donant extensiu que, en el marc d’aquesta disciplina es podria donar la teoria misògina que defensa la inversió major en cèl•lules reproductives femenines que les masculines i la conseqüent promiscuïtat general masculina que podria explicar molts casos de violacions, cal deixar palesa l’existència d’una minsa evidència que demostri que l’herència genètica controla les formes complexes de comportament i activitat humana. D’altra banda i en una línia paral•lela i complemetària però no eclipsadora, la major part dels sociòlegs i els biòlegs defensen que els humans no tenen instints, entesos com a un model complex de comportament determinat genèticament. Tot i així, les persones tenen una sèrie de necessitats biològiques, encara que la manera com es resolen es diferencien entre diferents cultures pròximes i, entre d’altres de llunyanes, s’assemblen, donant-se també, la creença de que els humans poden controlar i absoldre, davant el fruir natural, cabalós, salvatge, incesant i infranquejable de la naturalesa i, per inducció, de l’univers, aquestes necessitats anteriorment suggerides. Ara bé, i seguint parlant en aquesta petita àrea d’anàlisi específic, cal apropar-se al terme ‘diversitat cultural’, comprenent que els valors i les normes de comportament varien enormement entre cultures, encara que es creu que, en general, les societat de caçadors i recol•lectors acostumen a ser culturalment uniformes mentre que les industrialitzades són diverses i amb un munt de subcultures (que actualment són engolides per un “modus vivendi” induït per el gegant imperialista nord-americà). A més a més, ( i fent una obertura de d’enfocament, ajustant-se a la perspectiva científica universal i allunyant-se de l’etnocèntrica occidental) es pronuncia que tota cultura té els seus propis models de comportament, els quals resulten estranys per les persones amb diferent bagatge cultural. En aquest marc, fóra bo que cada cultura fos estudiada a partir dels seus propis significats i valors, sense caure en l’etnocentrisme, el qual jutja altres cultures amb criteris i prejudicis externs a aquella.


Trets universals i culturals d’interacció i naturalesa humana

Abans de citar i desenvolupar la fisonomia hetèrea i teòrica de cadascun d’ells, fóra bo compendre i, potser intentar visualitzar-los, com al conjunt de característiques i trets comuns dins d’una diversitat cultural del comportament humà. Aquestes, a grans trets i amb una òptica simplista i inductista, poden ser: la llengua, la família (entesa com a òrgan objecte de la noble tasca social i nodridora del continu i incesant gènesi, concebut com a bressol de la canalla, i recolzament, com a primera educació dins del col•lectiu humà, envers ella, en ella, amb ella i d’ella mateixa: l’espècie humana), els ritus religiosos, la noció de propietat, els vincles d’unió entre individus, entre d’altres que (ja s’ha deixat entreveure en el mateix origen introductori) no han estat encara compresos com a tals, però que són subjacents i inherents en la naturalesa mateixa de l’univers remot àdhuc profundament intern del mateix lector. Així doncs, prenent la volguda i feixuga iniciativa explicativa, definim ‘llenguatge’ com a fenòmen i element comú i comunal de totes les cultures conegudes i, modernista, anglicana i calvinistament (essent aquests conceptes no cosits, emperò teixits, amb la doctrina amish, cartesiana, wütteriana i averroísticament parlant, per conèixer de les quals la immensa (però no absoluta ni vinculant) majoria d’adults tenen vocabularis de milers de mots que es combinen segons unes normes que, tot sovint, podrien acabar per ser resoltes i traduïdes com gramaticals, lèxiques, fonètiques i morfosintàctiques (entre aquelles que es donen elidides). Tanmateix, pel què fa a l’escriptura, molts arqueòlegs, antropòlegs i sociòlegs estan d’acord a l’hora de definir que l’escriptura s’inicià com a dibuix per a llistes organitzatives amb les quals es volia emmagatzemar informació que havien de menester els administradors d’antics estats imperials, molts d’ells existents en temps paral•lels, i d’altres anteriors i tot. Aquest judici pot provocar el pensament defensor d’una societat que posseeixi escriptura pugui situar-se ella mateixa en els temps i espai, essent comprès, sobretot després que l’ésser humà no accedeix al fetixistament inhibit, dins la comunitat científica europea, arxiu acaci i lluita per dominar en comptes de viure a favor de la corrent. Tanmateix, cal tenir en compte que la dependència excessiva de la memòria oral o la memòria escrita perjudica la memòria i el llegat. L’alternativa pot ser l’exercici de les dues. Finalment, és necessari tenir present que no es té coneixença de totes les connotacions ni figures lingüístiques descontextualitzades. Per tant, és molt difícil conèixer el significat d’un escrit en un context diferent al que s’escriu, fet que resol la transmissió oral de coneixements els quals són adaptats en llenguatge actualitzat per a ésser entès de generació en generació. Pel que fa a la semiòtica i la cultura material, cal entendre “sistemes semiòtics” com a significats culturals no verbals, podent entreveure que la cultura material no és només semiòtica, sinó que també és necessari resoldre les necessitats físiques.


Tipologia estipulada de l’evolució i existència de les societats i comunitats humanes

Tot seguit, es procedirà a l’exposició i contrastació parcial i no acaparadora (tenint en compte criteris econòmicament titllats de lingüístics) de les diferents classes de societats i comunitats d’éssers humans estipulades en una visió global i suposadament conclosa com a única i indiscutible, essent la primera d’elles la societats de caçadors i recol•lectors. Quan es parla d’aquests col•lectius, sempre s’acostuma a percebre’ls com a grups construïts i integrats per un reduït nombre de persones que viuen organitzades en comunitats vivint de la caça, la pesca i la recol•lecció de plantes comestibles, essent aquestes activitats considerades com les més pròximes a la salvatgia conscientment incompresa del món animal, el qual ha estat exclòs per a les tipificacions i estigmes catòlics, protestants, anglicans, ortodoxos, semítics en totes les seves divisions (parlant de Sem fill primogènit de Noè i pare d’àrabs, molts dels pobles com els Abd al-Kan, Amir ben Sasaa, Banu Othman, Amiri, Asad, Dubi, Bedu, Himiarites, M’razigs, Saraquens, Sarrah, Baggara o el Xeicat d’Alawi han pres la religió musulmana, i els hebreus com podrien ésser els saduceus, fariseus, zelotes, essenis, els jueus de Mallorca, els macabeus, sephardites, Hassidim i els Bani Qurayza), budistes, hindús, el sikhisme i el jainisme, però també de la mateix conjunt intel•lectual humanista i cinetífic modern. Tanmateix, en aquest tipus de societat estipulades, existeixen poques desigualtats entre els seus individus que poden ser d’edat, sexe o de capacitació, dons i aptituds. Aquestes van néixer fa uns 50.000 anys i encara es mantenen en l’actualitat encara que ho solen fer en encontres remots de les usurpes de l’home i la cultura boswashniana, conservant així un estil de vida inspirant el model de nova organització humana de l’autogestió.
El segon tipus de societats han estat descrites com a ‘agrícoles’, basades en petites comunitats rurals que viuen de la caça, la pesca, la recol•lecció de plantes comestibles i l’agricultura amb la qual poden obtenir excedents que solen destinar a el intercanvi. Aquestes societats solen tenir desigualtats per el benefici o pèrdua en la transacció de béns material i sotmesos a les lleis físiques, la major o menor productivitat de les collites, la gestió de l’excedent o la figura de cabdills. Tenen els seus orígens aproximats en una dotzena de milers d’anys enrere en el marc de l’espai-temps. Algunes d’aquestes encara es mantenen, però la majoria han passat a altres models organitzatius socials més evolucionats i complexes, alguns d’aquests anomenats ‘de trànsit’ com poden ser els estats tradicionals els quals subsistien amb les activitats de producció de l’agricultura i la ramaderia estabulada, però també s’iniciaven en la concepció i pràctica del comerç a gran escala i la manufacturació en potència (tasques i sistemes organitzatius i logístics derivats i promotors inherents que van suposar un clímax poblacional i potencialment estipulat de milions de persones. Aquestes societats acostumaven a sobreviure mitjançant un aparell de trets determinants; una estructura de poder piramidal, on la cúspide és ocupada per un rei o emperador que és recolzat per una classe de guerrers i una altra de sacerdots i administradors, i grans desigualtats entre els estaments alts i els baixos de la piràmide. Aquestes societats van aparèixer fa un parell de tres unitats mil•lenàries anys, amb el naixement de certs models d’escriptura i van arribar a restar suspeses en l’espai fins a principis del segle XVIII, emperò derivant en model pseudo-crítics i constructivament evolucionats de la mà dels nous avantatjats amb ajuda i mitjans de l’ intel•lecte il•lustrat i eufemísticament traduït en el proforma de la societat del primer món. Sorgida en el segle XVIII, amb el naixement de la indústria de força mecànica, la lliure empresa juga un paper important i els seus capteniments i interessos d’aquells qui sagaçment en mouen els fils, formularan un model de societat que tendirà a admetre’n un de democràtic, com a fal•làcia precoç i seductora, que recolzarà i crearà les mesures per el lliure mercat (Ex. Construcció d’importants xarxes de comunicació i mesures de protecció econòmiques, com els aranzels). En aquestes societats, una menuda proporció de la població treballarà a l’agricultura i la majoria viuran en ciutats i pobles creixents. Les desigualtats passaran a ser de classe dins d’estats o comunitats polítiques independents. I, malgrat les societats del segon món i el tercer en siguin les seves derivades compulsivament sotmeses en el jou ja elidit, la societat de pastors encara sobreviurà cristianament (en termes relatius a les seves actituds més pures i sinceres, malgrat es doni una desconeixença global i no parcel•lada, en termes estrictes, de la profunditat compartida, però no estipulada dels termes volàtils de la teoria eixuta en papers bíblics i tractats elementals) en paral•lel i amb honor no estès als quatre vents, sinó endut per la seva fúria que de la seva condició genuïna, elegant i pausada en farà el pròleg i continuïtat temporal, emperò feta praxis espaial en les grans extensions siberianes, mongoles, aràbigues o sahrauís. Així doncs, aquesta societat depèn en major mesura de la ramaderia, la recol•lecció de plantes i de la caça fet que els lliga molt als cicles de la naturalesa i a la transhumància que practiquen i endu envers el nomadisme. També practiquen el comerç amb excedents. La seva població varia de desenes a milers de persones les quals es poden organitzar amb gran varietat, de formes des de reis o cabdills fins a caps escollits amb juguesques on qui perd és anomenat líder per un temps, encara que aquesta figura no deixa de ser conjugant amb el major pes que encara tenen els judicis dels ancians i els millors guerrers. El nombre total d’aquestes societats ha disminuït i, en alguns casos, s’està debilitant. Arribats ja en aquest punt, només resta prendre una breu i prescindible (a gust de la lectora) consciència sobre les societats del segon món, estigmatitzadament nascudes l’any 1917, amb la revolució russa, i encara vives, malgrat les males llengües que ceguen llurs mirades vers la realitat nord-coreana, veneçolana, cubana i “prostituïda ment” xinesa, les bases de les quals es troben marxistament estacades a una base industrial, amb una economia planificada i centralitzada on la majoria de la població viu en camps i ciutats. Hi ha fortes desigualtats socials entre els planificadors i els treballadors, però l’educació, el menjar, el vestir, l’habitatge i el treball estan garantits per a tothom i els seus estats o comunitats polítiques són independents i no acostumen a relacionar-se amb el primer món, només en cas de fer la guerra o de començar a ensorrar-lo cínicament (en el cas xinès) i amb el tercer món per intentar expandir-s’hi en termes ideològics, humans i materials (en aquest últim cas, com es dóna en la realitat congolenya en relació a la xinesa). Tanmateix, el tercer món neix suposadament en el segle XVIII, amb el inici de la descolonització europea, materialitzant-se en societats on un gran gruix de la població treballa en el sector agrícola i ramader i on les grans ciutats acostumen a rebre una immigració creixent que no poden absorbir, la qual acaba formant nuclis suburbans i marginals. La majoria d’aquest són països amb una gran riquesa natural, on la major part d’aquesta és explotada i exportada en benefici de països del primer i segon món i on les seves societats estan organitzades en estats polítics subjugats a interessos externs que engoleixen diferents nacions mutilades amb fronteres i polítiques diverses i divergents.