Primera entrega

Breu introducció als fonaments elementals de la teoria de la sociologia moderna


La sociologia és, a grans trets, l’estudi sistemàtic i analític de les societats i comunitats humanes tenint consideració dels sistemes socials avantguardistes fills del procés industrial i expansiu de l’era capitalista. En tant que disciplina que estudia els comportaments i actituds de l’ésser racional per excel•lència (egocèntrica) dins el regne animal, la sociologia és una ciència que, si bé totes les àrees del coneixement han de tenir això com a preàmbul elemental, en cap cas ha de caure en la baixesa de recórrer –conscient o insconscientment- a actituds i elucubracions basades en arguments que se sustenten en la formulació de judicis anteriors a la contrastació o estudi que requereix la seva acceptació (i denominació) en tant en quant és una manera de concebre l’entorn social, cultural, polític i econòmic (inclús artístic).
Té un objecte d’estudi que pot comportar un gran nombre de conseqüències pràctiques, doncs, certament, tot i comptar amb importants aportacions teòriques, la sociologia es basa especialment en el treball empíric, o almenys aquesta hauria d’ésser la seva màxima. Els tòpics comuns que acompanyen les definicions que la comprenen, no disten en absolut dels objectius que en principi aquesta es planteja, això és, adoptar postures i actituds crítiques amb el sistema i la societat. En aquest punt, haurem de tenir en compte certs capteniments per donar cos a la nostra aproximació teòrico-pràctica a la realitat no fictícia de l’esdeveniment concebut: s’ha de menester arribar a comprendre de manera lícita el conjunt de circumstàncies socials que envolten del seu entorn, com també intervenir en la conscienciació colpidora de la sensibilitat política i cultural. A més a més, ha de poder ésser (tant de manera teòrica com en la seva interpretació pràctica i el seu pragmatisme) una eina útil per l’autoconeixement d’individus i col•lectius i, a la vegada, oferir l’oportunitat per transformar (tenint present, malgrat tot, l’existència d’un seguit de limitacions derivades del convencionalisme social estipulat) les seves pròpies condicions de vida. Ara bé, això dependrà de la consciència –o bé la ignorància- de cadascú.
Totes aquestes característiques i condicions, fan possible la possibilitat de veure i entendre la sociologia com una ciència concreta l’objectiu de la qual és la comprensió, o intent de la mateixa, dels canvis que han sofert les societats humanes ens els últims temps, sobretot aquells successos més transcendentals i bàsics per la seva incidència en el propi ésser humà (com a concepte “substancial”). També cal tenir en compte que tots aquests canvis han afectat el nivell de vida dels individus i les famílies (fins a la seva porció d’espai, acció i revers més profunds) i, en aquest sentit, els enfrontaments teòrics ocorreguts en aquest camp resulten encara més complexos que determinats debats de caire científic i tècnic, ja que tenen unes dificultats més àmplies i menys precises sorgides d’un entramat dens el procés del qual és la resultant –final- que comporta el nostre objecte d’estudi.
Centrant-nos específicament en l’època contemporània, en especial després de la Segona Guerra Mundial (etapa clau que marca el rumb de la sociologia dels darrers temps), argüirem que la concepció de la ciència que aquí tractem es va centrar en un seguit d’enfocaments que fonamentaren el que podem considerar els seus axiomes primaris. Parlem del funcionalisme. Aquest, està basat en la concepció que defensa que la societat és un sistema complex d’interrelacions en el què les diverses parts funcionen conjuntament per generar estabilitat i solidaritat –enteses com a propostes ètico-pràctiques-. Segons aquest punt de vista la sociologia ha d’investigar la relació que existeix entre cada un dels elements que composen l’ordre civil, o dit d’una altra manera, aprofundir analíticament en els rerefons i els problemes en els que està immersa la societat. Els pares del funcionalisme foren August Comte i Émile Durkheim. El primer assenyalà que els esforços per comprendre el món (entendre formalment aquest mot com a genèric) han passat històricament per tres estadis: el teològic, el metafísic i “l’estat actual”, és a dir, la concepció positiva que intenta comprendre la societat de la mateixa manera que els científics intentaren estudiar la realitat amb proves empíriques i, evidentment, objectivitat. Durkheim, per la seva banda, veia la sociologia com una nova ciència (originària d’unes preseleccions determinades, i original) que havia de contestar a les tradicionals preguntes filosòfiques mitjançant un anàlisi empíric (ni distaria tant d’il•lustres pensadors com Kant o Hegel). Considerava que la base de la sociologia es trobava cimentada en l’estudi dels fets socials i la comprensió de la realitat que crea l’ambient social.
Una altra formulació que hem de citar és la que correspon a les denominades “teories del conflicte”, que, de manera similar als funcionalistes, els seus seguidors consideren hiperbòlicament viable i elemental la manera en què s’estructuren les societats. Però, al contrari que els primers, creuen que les diferències i divisions dins la mateixa societat tenen més importància que els grups ja cohesionats. La diferència entre grups provoca constantment la possibilitat de conflicte entre aquests i la possibilitat que alguns elements “x” es beneficiïn d’altres (o “els” altres) fins al punt que es produeixi –o es pugui arribar a produir- la contingència de poder controlar o explotar els grups més febles. Aquestes darreres explicacions ja ens condueixen inevitablement cap a raonaments que acabarien desembocant en una persona decisiva: Karl Marx; el pare de les teories del conflicte i, òbviament, del marxisme. Fou testimoni directe de la transcendència de la industrialització, en els seus moments més àlgids i decisius, i contemplà i assimilà com aquesta procurava una diferència de classes que construïa una estructura de classes dominants i classes sotmeses. Marx imposava que el capitalisme afavoria a aquells que tenien, és clar, el capital (o sia, el poder econòmic) per poder beneficiar-se i distanciar-se dels que no el tenien o no podien tenir-hi accés (contacte real, de fet): la classe obrera, que anomenaria proletariat. Tanmateix, Marx va desenvolupar la teoria de la concepció materialista de la història, que constatava que els principals conflictes i canvis (i els agents) que hi ha hagut a la història de la humanitat no han estat a causa d’uns interessos econòmics de les classes dominants (de manera total o específicament directa); degut a aquesta tendència històrica, va profetitzar que això explotaria un conflicte nou (en efectes, no pas en arrels) entre les classes dominants i el proletariat (amb el rerefons del capital i la desigualtat). Netament, parlava d’una verdadera revolució.
El interaccionisme simbòlic: aquest moviment sorgeix fruit de la preocupació al voltant de quina és la importància –autèntica- del llenguatge i el significat dels seus elements en la interacció social. La pedra angular d’aquest procés de comunicació és el símbol, quelcom que representa qualsevol element de la realitat encara que sigui abstracte. Per exemple, la paraula “amor” fa referència a inclinació o afecció profunda (gairebé desig) cap a una persona, de la mateixa manera que el mot “ganivet” correspon a un instrument que consisteix en una fulla llarga i afilada, generalment d’acer, amb un cantó punxegut i una vora tallant, proveït d’un mànec, la funció del qual és tallar qualsevol cosa que pugui tallar. Després d’aquests dos exemples quotidians i inofensius, solsament ens queda dir una darrera cosa: així com les paraules influeixen en la correcta comprensió d’un missatge, el llenguatge corporal i tota la comunicació no verbal actuen com a suports bàsics per fer que la correcta assimilació d’aquest sigui possible, ja que sense ells això no succeiria (aquest coneixement “total”), almenys cenyint-nos en vessants sagaces i en un anàlisi recte i correcte, rigorós estructurat amb un sentit d’identitat i funció. Els grans representants del interaccionisme simbòlic han estat Max Weber i George H. Mead. Weber fou qui s’encarregà, amb les seves elucubracions prèvies, d’influir de manera cabdal en el fundador declarat d’aquesta tendència: Mead, precisament, el qual argumentà que nosaltres, els humans, ens recolzem en uns signes i símbols que es donen en les nostres interaccions socials, i en una complicitat amb els altres individus. Com a éssers que vivim i ens reproduïm en un vast univers simbòlic, quasi totes les interaccions que tenen lloc comporten un intercanvi (inevitable i “volgut”) de símbols, car aquesta és sens dubte la seva principal essència. Ens endinsarem, en la següent entrega, en la cultura i la societat i abordarem les temàtiques i successions d’interconnexió que tenen lloc entre elles.