Tercera entrega

Abordament al procés de socialització, als agents integradors i a les etapes vitals vinculades


Fenomen de la socialització, interpretacions teòriques, agents socialitzadors i cicle vital en base a la postulació del sociòleg Anthony Giddins

La socialització, en termes volgudament cercats, però indegudament trobats, de l’absolut farciment gnoseològic del mot, és entesa com el procés mitjançant el qual el infant indefens es converteix en una persona conscient d’ella mateixa i capaç de conèixer i desenvolupar-se en la societat on ha nascut. Aquest procés posa en contacte a diferents generacions, on l’aprenentatge continua durant tot el cicle vital. Tot i així, aquest terme i percepció estipula un seguit de concepcions conseqüents sobre la mateixa socialització i llibertat individual; la primera presenta el capteniment de que l’entorn cultural influencia en nostre comportament, fet que pot significar la pèrdua d’individualitat o voluntat pròpia, donat el fet que moltes s’acostumen a ser emmotllades per unes línies establertes; i la darrera, que la socialització és l’origen de la nostra pròpia llibertat i concepció d’identitat pròpia, amb una capacitat de pensar i actuar diferent i única. Hipotèticament, en la línia exemplificadora per al primer axioma (tenint en compte el conjunt teòric, encara subjacent, no exposat en la seva totalitat), es presenta el cas del infants “no socialitzats” com a fenomen no realitzat en termes pretensiosament entesos dins l’ortodòxia de ponent de la socialització humana. Aquest exposa que els nens i nenes que viuen una infància sense adults i que accedeixen a la societat humana en una edat on s’acostuma a finalitzar el procés d’aprenentatge de el idioma, acostumen a no desitjar completament la relació i la vida en societat, així com seguir pautes de comportament no subjectes a normes socials, n’és una il•lustració el cas del nen “perdut” d’Aveyron. Tanmateix, tot seguit es respon a la promesa no pronunciada (ni en voluntat present d’ésser realitzada com a tal) de la presentació enumerant dels agents socialitzadors tradicionals: família, grups d’iguals, centres educatius col•lectius, mitjans de comunicació d’informació de masses, la resocialització (entesa com a fenòmen) i altres agents socialitzadors. Degut a la seva rellevància propera a la màxima objectivitat conceptual i sensible, que molt possiblement presentarà aquest rema dins el conjunt i total del dicurs, cal presentar l’òrgan i sistema familiar en primer pla. Els sistemes familiars varien força entre cultures, encara que en la seva gran diversitat, la figura materna acostuma a ésser el individu més important després del naixement de l’individu que iniciarà el procés de socialització (cal deixar palès la voluntat de defugir del precepte estimulant de la noció que pugui presentar la mare com a figura estipulada i definitivament socialitzada). Prosseguint en el desenvolupament del discurs, i passant d’antic tema a actual rema, anunciem que en les societats occidentals actuals la família de raça blanca acostuma a ser nuclear, on es troba la mare, el pare i la filla o el fill, encara que en els casos on la mare i el pare treballen fóra de casa, l’educació de el infant acostumarà a ser plena de buits., fet que possiblement no es donava abans dels anys 60 i del model de societat del consum, aparegut en la contemporaneïtat passada, on les famílies acostumaven a ser extenses amb un mínim de quatre membres i la mateixa institució familiar servia per connectar les diferents generacions, sobretot abans de la revolució industrial, on era usual acollir oncles i avis en una mateixa llar. I, en una línia remàticament elevada al cub, però per aquest mateix motiu, no separada en la independència radical de la soledat rodoreniana, es manifesta que en la majoria de les societats del món mundial i globus terraqui anomenat Planeta Terra, el fet de néixer en una o altra família determinarà el posicionament social de la persona, la qual està determinada per la regió i la classe social on es localitza tenint en compte, hi detingudament (donada la cita invisible als ulls d’aquell qui no entén i aquella qui no veu, sense deixar d’ésser important la tergiversació dels termes masculí i femení compresos) la majoria de nens patiran o demanaran canvis per influència d’altres agents socials com pot ésser el grups d’iguals. La relació entre el col•lectiu anomenat “grup d’iguals és, normalment, integrador d’un grup d’amics i amigues, la majoria de vegades amb un nivell de maduresa paral•lel. Aquests, podríem formalitzar la proposició més a o menys definitiva, acostumen a correspondre i formalitzar-se amb franges d’edat que tenen uns drets i responsabilitats determinats àdhuc elaboren i comparteixen inclusiva i, conseqüentment, exclusivament les cerimònies i els ritus que marquen el pas d’una a altra franja d’edat. Generalment, aquests grups mantenen el contacte durant tota la seva vida, fet que podria correspondre’s amb la proposició que crida l’augment actual de la importància d’aquestes relacions per a l’individu, explicant que, la mare deixa el fill abans comparat amb temps enrere, com a justificació possible. Mead i Piaget defensen que les interaccions personals entre individus d’aquests col•lectius han de comprendre “el donar” i “el rebre” i ésser democràtiques, encara que es donen processos d’establiment de líders en grups més magnes quantitativament parlant en termes poblacionals. A més a més, cal tenir present que aquests grups condicionen el comportament, el vocabulari, les actituds i algunes de les idees de la persona. Potser, en la mateixa o major mesura que en el cas dels centres educatius. Educatius, entesos i il•lustradors eufemístics del mot encobert “academitzadors” i, en el millor dels casos (amb molta voluntat dels trencadors, o segons d’altres ortodoxos poc convergents, dels confirmadors de regles) instruir, sense perdre l’ il•lusió d’ésser educats. Aquestes centres anomenats escoles, instituts, universitats (entre molts d’altres) integren un o diversos equips formats per professionals, instruïts en l’àmbit pedagògic, dissenyen i divulguen un currículum d’assignatures que marcarà l’educació de l’alumne, segons el professor que les doni, però també existeix un currículum ocult. En l’ocult s’acostuma a demanar que nins i nines callin a classe, arribin puntuals, no qüestionin exageradament el judici del mestre i respectin les regles disciplinants de l’escola. Aquesta, fent referència a l’última paraula de l’anterior oració sense prejudicis ascendents en l’escala i posicionament social, fet a través de l’excusa i matrícula intel•lectual, promou la classificació per edats i no per maduresa i l’encabiment mental en totes les àrees socials en un model unidireccional on la mestra parla i el grup d’alumnes callen, escolten i actuaran d’una manera o altra segons les reaccions i pensament del professor, però també de les seves expectatives i la concepció que tenen d’ells mateixos. Tanmateix, se’ls exigeix que acceptin l’autoritat i obeeixin les seves ordres, actuant com a ajuda occidental i ortodoxa (com també prenent-ne llurs característiques) i promovent el manteniment de les desigualtats socials, de fet, en els barris pobres acostuma a haver escoles amb menys recursos físics que en sectors econòmicament més forts. Malgrat tot, l’escola pot ser la base per a una projecció acadèmica que faci millorar la condició econòmica o personal de la persona. De fet, tot amb el que es relacionen les persones les pot influenciar, però també ajudar a créixer i millorar depenent de la seva actitud, estel i grau de consciència. L’altre agent socialitzador que ha esdevingut materialment (en totes les seves connotacions) imprescindible per al model social actual establert, així com també (o gairebé, en el notable aproximat dels espais dedicats al populi) omnipresent, ha estat els mitjans de comunicació de masses, donat que aquests influeixen considerablement en la noció que l’individu té sobre la realitat que viu i la que no pot percebre en la totalitat de les seves capacitats cognitives i sensorials, parcial o totalment, obturades. Les opinions de la persona estaran condicionades a l’agenda setting, el gatekeeper i el newsmaking, com ja ha estat demostrat en els nombrosos estudis, que han acabat formulant la seva obra postular, de doctors com Lasswell o Mattelart . Actualment, la comunicació electrònica té un pes molt important en els mitjans, el seu màxim exponent és la televisió, però també “la xarxa”. Cal tenir en compte que moltes persones arreu del món no hi tenen accés, la qual cosa pot protegir-los de certes ofensives contra el intent homogeneïtzador del procés global i la potencia imperant i pseudo-imperial, però també els aïlla de la percepció una humanitat composada per humans en les seves mateixes condicions. Nogensmenys, es pot reconèixer el pes imperant i imperialment rellevant de altres agents poden ser grups i organitzacions veïnals (amb molta més influència socio-política en els anys trenta, durant la guerra civil i la dècada dels setanta, en grans ciutats de la catalana terra com podien ésser Sabadell, Igualada o Terrassa) , els clubs, les esglésies i parròquies i moltes d’altres que condicionen, relativitzen, transformen i esbronquen les idees, les relacions i les activitats dels peons integrants socials, encara que s’hi hagués de surar un per sobre dels contigus anomenats “altres agents socials”, aquest fóra el treball, essent locus operandi per a diversos processos de socialització, segons es trobi lluny o prop de la llar, segons volum ocupacional d’ànimes amb els seus respectius cossos que l’ocupin, segons la tipologia d’activitat que sigui, l’horari que ocupi, etc. En les societats industrials, sortir a treballar marca una etapa i colpeix a la massa i a la persona en la seva aparença física, les seves expectatives, la consciència, la manera de relacionar-se, la o activitats d’oci, el temps que destina a aquestes i la concepció de la realitat. En canvi, (i valgui, o no, l’homenatge, es fa en honor als autors occidentals de la naturalesa i gènere de l’absurd i el surrealisme com Arthur Adamov, Fernando Arrabal, Samuel Beckett, Jean Genet, Eugene Ionesco, Jean Tardieu àdhuc Frederic Garcia Lorca, Lluís Buñuel, Salvador Dalí i la cabreta de Pierre Jules Boulanger, amb aquesta ruptura rítmica i temàtica del dicurs convencional perllongat i ampliat), entenent el procés de resocialització com a la ruptura de valors i models de comportament prèviament acceptats i l’adopció d’altres diferents els quals afecten la personalitat, els valors i l’aparença física mostrant la seva porcelànica condició, malgrat cedir fixes i poder concebre la metamorfosi integral segons les experiències viscudes. Un exemple n’és la condició que es pren després de passar una guerra, la concentració en un camp militar de repressió o l’anomenat “rentat de cervell”. Aquest i d’altres fenòmens sostindran una o altra rellevància en les diferent etapes de la vida, segons la seva singladura de naturalesa social i natural. Segons Anthony Giddins, la infància tenia una condició majorment rellevant com a era humana a l’Antiguitat, on els joves passaven d’una infància prolongada a ésser considerats com a adults mitjançant un ritus o cerimònia, cosa que perdut en la societat occidental capitalista en el darrer parell segles. Avui dia, es considera que els infants tenen drets propis, encara que es continuï donant l’explotació, l’abús i el maltractament infantil, perdent la consciència de la desaparició i menester de les fronteres entre el univers dels infants i el dels adults, sobretot gràcies a la societat de l’espectacle. En canviant, l’època adolescent és considerada pròpia de les societats “modernes”, encara que en moltes altres cultures aquesta etapa no provoca tanta confusió, problemes ni enrenou. Segons l’autor, en les societats tradicionals el ritme de canvi de l’edat infantil a la “jove adulta” és més lent, així com la pèrdua de la condició infantil estricta donada al costat del treball amb adults. Durant aquesta etapa, les persones acostumen a copiar amb més exageració i a interioritzar les formes de comportament dels adults, però són tractats com a nens. Mentre que, en el cas del jove adult, deixa d’ésser incomprès (en termes absolutistes) o inclasssificat (en termes porcins, bovins, ovins, avícoles i de la indústria agropecuària, en general, sense tenir en compte les granges de dragons de Komodo ni de guineus torturats tropicals i asiàtics, deixant de banda la tradicional polèmica sobre els climes i les franges horàries i lingüístiques asiàtiques) els quals ja es poden beneficiats per un estatus econòmic alt (dins els models establerts de la pseudo-anarquia grega) amb que poden dedicar-se a viatjar, explorar filiacions sexuals, polítiques i religioses durant els primers vint anys de vida, alguns una mica més i, d’altres, tota la vida. Probablement, augmentarà la importància d’aquest retardament donat el llarg període d’educació acadèmica estesa fins fa poc a la classe mitjana i alta dels països del primer món. Pel que fa a l’edat adulta no estipulada, però si pro-concentrada dins els models paral•lels de la cirurgia estètica establerts i determinats per aquest basc principi, d’individus són esclaus d’una realitat que no s’ha correspost amb els seus somnis de joventut, infantesa i adolescència. Moltes de les tensions actuals eren menors e èpoques antigues, quan es tenia un contacte més estret amb els pares i el conjunt familiar. les joves han de “fer-se” la seva vida en major grau i menor temps que en el passat, fet que suposa un augment de responsabilitats en un període menor de temps. Tanmateix, la consciència del fracàs de la majoria dels individus pressiona a cada persona d’edat mitjana mostrant-li que cada vegada li resta menys temps per continuar essent infeliç o per conservar la seva felicitat. Moltes d’aquestes persones senten el pic d’aquest procés per primera vegada als trenta anys i es pronuncia de forma major als quaranta anys. Sortosament, una nova joventut entén que quins han estat els errors de la gent més gran que ells i mantenen la il•lusió fins al final dels seus dies, deixant de donar tanta importància a l’èxit dins de la societat del consum i buscant la felicitat en la nova societat de l’esperit. Algunes persones d’edat més avançada també aconsegueixen aquest estat, només fent un alto en el camí i prenent una altra actitud que es correspongui amb la seva manera real d’ésser i sentir. Moltes vegades, aquest procés culmina amb la sublimació màxima de l’heterodòxia repel•lentment epilèptica del conformisme en el transcurs i etapa de la vellesa, d’altres no. En temps pretèrits, però no per aquest motiu remots ni inconfessables, la vellesa era tractada amb profund respecte i un dels seus fruits més carnosos per als límits estabulats: el judici, acostumava a ser definitiu en assumptes importants. En les societats post-fabrils, les persones grans han perdut reconeixement i han estat desplaçades donada la seva necessitat d’atenció i relació, el fruir d’ingressos econòmics moderats o inferiors i augmentar la seva franja d’edat dins el conjunt de la societat. Mort i successió generacional: entesa com a tal (en la seva intensa necessitat d’expressar-se es pren llicència i s’expressa). En el món “modern” desenvolupat, la majoria de persones moren fora de les seves llars i en recintes tancats, petits i aïllats. La mort ha passat a ser ésser considerada com el final de la vida individual i també ha passat a ésser temuda. En “el procés comprimit de la socialització de la mort” es passen diferents etapes: la negació, la ira, la negociació o el pas de pactar una mort pacífica a canvi de presenciar un esdeveniment important, la depressió i l’acceptació. La majoria de qüestions relacionades amb la mort són associades a l’inconscient, tement-la com els límits del ruc predecessor (no presentat com a menys savi) per por al dolor, a allò desconegut, a la pèrdua de relació amb éssers estimats o a la suspensió de projectes inacabats. En canvi, antigament, la gent vivia en famílies més nombroses i es naixia i moria a la llar. La comunitat era quelcom indefinit amb una consciència major de la major i de la successió de generacions dins la roda de la noció confiada, plena, plena de joia i amor. La mort i la vida, l’empatia i la ignorant comissura de l’egoïsme consumat.