Quartera entrega

Concepcions distintes i distintives de la realitat familiar des de la perspectiva pública i l’òptica privada en la línia temporal


Tenint en compte el sentit genuí revolucionari expressat per Salvador Felip Jacint Dalí i Domènech com a “Rrebolhució” i anomenant els drets naturals de la persona pronunciats el quatre de juliol de 1776 pel Congrés dels Estats Units d’Amèrica en la Declaració unànime dels tretze Estats units d’Amèrica, essent aquests el dret a la Vida, la Llibertat i la Cerca de la Felicitat, com a precedents es procedeix a l’exposició de les concepcions distintes i distintives de la família, el matrimoni, la vida privada amb notables consideracions de José Félix Tezanos, essent aquest considerat com a respectat sociòleg (fet que no vincula cap tipus de sentiment prescrit per part dels autors d’aquest article de divulgació humanista amb consideracions preses i expressades per part d’altres ésser aparentment rumiants). Així es considera, per part de l’anomenat teòric, actualment, i sobretot durant les darreres tres dècades, la vida personal i emocional està vivint un canvi sense precedents, obrint-se i banalitzant-se com mai ho havia fet en el marc primermundista. En aquest context actual, es considera necessari per a la resolució de la tercera gran proclamació de l’anterior declaració ja citada amb anterioritat, mantenir la intimitat, la confiança i el compromís a la vida privada per gaudir d’un estat d’equilibri sospès a l’èter de l’imaginari reflexiu. A més a més, per observar amb plenitud les següents proposicions cal tenir en compte diversos conceptes com són la família, entenent-la com a un grup de persones lligades per nexes de parentesc (lligams que s’estableixen mitjançant el matrimoni i les línies genealògiques) i el matrimoni com a unió civil, religiosa i, fins i tot sexual, que s’estableix entre individus adults de manera convingudament confirmada. Tanmateix, hi ha una varietat cromàtica en termes familiar força complexa que acompanya a tot ciutadà occidental en el seus dia a dia en el context contemporani on escrivim. El primer d’ells és la família nuclear composta per un parell d’adults que viuen amb els seus fills en una llar comuna, mentre que la família extensa la conformen els anteriors individus i altres parents. Observem que la tradició europea dicta el model familiar monògam (unió entre dos individus mitjançant el matrimoni), mentre que la poligàmia, ja sigui la poliàndria (on es casa una femella amb diversos mascles)o la poligínia (on es casa un mascle amb més d’una femella a la vegada, no ha estat ben admesa, encara que s’hagi practicat sovint l’adulteri entès com a infidelitat en el marc matrimonial. En les societats anteriors a la revolució industrial, el model familiar natural era el de família extensa, com encara es veu a pagès i en la majoria de les societats asiàtiques i de l’Europa oriental. Aquesta donava seguretat econòmica als seus membres i també podia remeiar situacions com l’orfandat donada per la gran quantitat de dones mortes durant el part o la pèrdua dels fills (ja que a finals del segle XVIII, un de cada quatre nens moria abans de complir el primer any d’edat). En el cas de posar el punt sobre la “i” del desenvolupament familiar comprès entre els segles XVI i el XIX, el sociòleg Lawrence Stone, defensaria que, en la primera fase, la família nuclear vivia en una llar de dimensions pesils (certament reduïdes), estava integrada en les relacions de la comunitat on no hi havia una separació entre ambdues i les persones no experimentaven ni buscaven la intimitat emocional que s’associa a la vida familiar. El sexe no es considerava una font de plaer luxuriós, sinó la via per engendrar fills, assegurar el futur econòmic i el llinatge. A més a més, la llibertat d’elecció per contraure matrimoni estava subordinada als interessos superiors com el dels pares, altres parents familiars de la comunitat, relatius als béns físics o polítics, fet que concorda amb la naturalesa inicial de l’aliança feta mitjançant un contracte de propietat. La segona etapa del matrimoni seguia amb la concepció, criança i educació dels fills i, finalment, es consumava amb l’amor. En el segon cas, i des de principis del segle XVII fins a principis del segle XVIII, els estrats superiors de la piràmide de classes van generar actituds divergents, pròpies del romanticisme i admeses avui com a universals per el mateix hereu de la revolució burgesa, l’amor a les idees, com e finalitat primera i última de l’existència (no per aquest motiu, víctima de la fogosa acidesa corrosiva de la crítica d’aquesta ploma àdhuc amitjanada en el seu esperit). Després de l’anomenada consumació dels fruits revolucionaris burgesos, el sistema familiar nuclear va passar a ser una entitat independent on creixia la importància de l’amor conjugal amb un augment del poder autoritari de la figura masculina. En la seva tercera fase, que es va mantenir fins als anys seixanta del segle XX, la família manté estrets llaços emocionals i gaudeix de certa intimitat dins de la llar (fins amb la popularització de la ràdio, durant els anys vint i trenta del segle anteriorment anomenat), formant-se per atracció sexual, d’amor romàntic i d’elecció personal, però s’orienta cap al consum i aquest moda l’educació d’un o un parell de fills. Ara ja mirant en la llunyania de la llibertat hipocratitzada amb màscares, més enllà de les mans, el fum dels munts de neurones cremades i els peus que la fan caminar i d’aquelles a qui realment pertany, s’entreveu la metamorfosi d’aquest model i en àrees senceres s’ensuma com els sistemes tradicionals es mantenen intactes mentre que en altres s’estan produint grans canvis provocats per l’expansió dels tòtems vomitats per l’occidentalisme masclista i consumista, l’augment de governs centralitzats que s’esforcen per arribar a totes les llars i consciències canviant les formes de comportament tradicional i el creixement del pes dels mitjans de comunicació de masses conjuntament amb l’expansió d’empreses fetitxistes multinacionals i explotadores. Arrel d’això, el món familiar es reformula amb una disminució de la influència de la família extensa, una tendència cap a la lliure elecció del cònjuge, augment del reconeixement i ignorància dels drets de les dones i dels infants, banalització del sexe insubstancial, expansió del model monògam successiu (format per diversos matrimonis arreglats després de successives separacions i divorcis), augment del nombre de dones que tiren endavant soles a una família, herència patrilineal (qüestionable en molts nous casos). Tot i així s’està vivint una contra-tendència cap al model familiar extens degut a la seguretat que ofereix en situacions de crisi.


Atomització obsessiva i compulsiva dins l’edifici segon de la persona en la seva totalitat entesa com a universal i personal

L’augment dels divorcis en un context estipulat i ja descrit com a residu primermundista no només és una realitat actual, sinó que fins fa poc, el matrimoni era directament associat al desig de perpetuar la propietat i la posició social de generació en generació, com es pot observar en el sistema d’herència de la propietat catalana liderada per l’hereu i la pubilla mono, ultra i supra per davant d’un segon germà engrescat a fer la seva vida o a dur a terme els seus vots dins l’Església, mentre que el tercer era empès a desenvolupar les seves destreses i mancances físiques, intel•lectuals i espirituals en l’àmbit militar, encara que tots ells tinguessin dret i legitimitat a mantenir hostes vinculats a la casa mare, la llar familiar del llinatge patrimonial. Durant molts segles, el matrimoni es va considerar una pràctica indissoluble, tret d’alguns casos com la no consumació del matrimoni on el sistema d’enfrontament, consistent en la presentació de càrrecs, com la crueltat, l’abandonament o l’adulteri, per part d’un cònjuge contra l’altre, acostumava a utilitzar-se com a mitjà per arribar al divorci, emperò les primeres lleis europees de divorci sense culpables, enteses com a primeres formulacions de la cultura del dionisme, es van aprovar a mitjans de la dècada dels setanta del segle XX. Tot i així, la tendència general interna a moltes persones és la d’avaluar el matrimoni segons el grau de satisfacció i felicitat que ofereix, encara que el procés disjuntiu dels cònjuges, considerat com a la ruptura matrimonial per a l’obtenció de una major felicitat, també acostuma a produir tensions o pacificacions emocionals, pot crear dificultats econòmiques o ostracisme social (allunyament forçat d'algú, ocasionat per un trastorn polític, per haver caigut en desgràcia, etc), en els casos menys tolerants. Malgrat tot, davant el decreixement de la prosperitat exponencial virtualment assaborida ha fet que torni a ser de menester el replantejament de les postures en pro de la separació i el divorci per no caure en la misèria absoluta, fet que ha significat el renaixement, estipulat dins el conjunt de la massa humana dominant, del desacoblament, entès com a la ruptura de relacions íntimes perllongades, la qual pot precedir a una separació o un divorci. En la majoria de casos, aquest es dóna perquè un dels membres de la parella està menys satisfet que l’altre amb la seva relació i comença a mostrar-se distant i a crear més espais independents a la parella. Posteriorment, es passa a contrastar la seva situació amb una persona externa a la parella, sospesant els costos i beneficis d’una possible separació. D’altra banda, aquesta situació també crea malestar a l’altra part de la parella i es planteja obertament aquesta situació replantejant postures i fent balanç de si es pot seguir amb la relació o no, fet que també suggereix i porta intrínsec (hipòcritament fent cas a la raó pura i menystenint el sentiments) una transformació de l’actitud de l’individu davant el seu complex contemporani interrrelacionat i interconnectat exemplificant-se en la proposició de la hipòtesi que postula la diferenciació entre classes socials a l’hora d’afrontar el caràcter canviant de la vida familiar i del creixement nombre de divorcis, contrastat amb l’exemple empíric proposat per Lilian Rubin que nomena les famílies de classe obrera com a pals de paller del fenomen tradicional en comparació amb les de classe mitjana en la faceta evolutiva familiar, malgrat un major conflicte generacional “intra-llar” fet praxis amb les actituds dels joves envers el comportament sexual, el matrimoni i les diferències de gènere enfront els seu progenitors. Aquesta gent, conscient de la imperfecció de l’ésser humà, intenta viure la vida més obertament i de manera intensa, sobretot des de la perspectiva femenina força nodrida a occident durant els anys seixanta en sorgir el llibertinatge femení reivindicatiu del dret a treballar en el món laboral fabricant productes i serveis a mercè de la jerarquia i la voluntat subjacentment teledirigida per òrgans, institucions i figures amb grans quotes de poder, reclamant l’obtenció d’expectatives paral•leles a les dels mascles i compartir responsabilitats de la llar amb el cònjuge. El contrapunt contemporani àdhuc futurista que crea la alteració aleatòria del funcionament caòtic intern de la realitat social, aparentment subjecte a la lògica artificial (però no artística ni original, sense considerar ni tolerar el fenomen del plagi) es dóna una nova corrent que defensa el manteniment de la llibertat per ambdós individus, la distribució de responsabilitats i el retorn d’un dels membres de la parella a la llar per donar una millor educació als fills i formar-los com a persones madures i, com a postularment que representa la seva formulació de reivindicacions abstractes i empíriques, així com de judicis, sembla substituir el individualisme egoista i rebel posterior a l’autodestructiu fenomen dionisíac induït a l’esquellam badoc babós i remugant en prat humitejat per la rosada vestida en sedes d’ignorància severa i perversa, al•legoria a la mòrbida bellesa que, segons Pere Navalles Villar (professor de Publicitat i Relacions Públiques a la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona), pren l’ànima i l’arrossega a les entranyes de el infern dantesc àdhuc seductor. Pel que fa a la relació conceptual establerta entre el fenomen del divorci i l’estatus de fill o filla hi ha diverses consideracions conceptuals al respecte. En molts casos, els fills poden veure’s afectats per la tensió i ansietat resultant d’un matrimoni infeliç, una separació o un divorci el qual hagi suposat un fort sotrac sentimental, estructural i de valors dins la composició mental de el infant. . Durant l’època preescolar, molts nins es troben confosos i porucs davant la situació de separació dels seus pares i, fins i tot, arriben a culpar-se d’aquest succés, mentre que en una edat més avançada, comencen a entendre les causes del distanciament, separació o divorci, encara que segueixin preocupant-se per les conseqüències resultants i mantinguin una accentuat i notoriament comú sentiment d’ira. Segons els estudis de Judith Wallerstein i Joan Kelly, un terç dels fills de matrimonis divorciats conservaven una buidor emocional vers la seva vida, tenien una baixa autoestima i queien sovint en depressions, tenien tendència a viure en solitud o continuaven tenint sentiments d’insatisfacció vers la seva parella. Les sensacions de frustració també es feien extensives a l’àmbit escolar i, fins i tot, era entesa com a l’origen primer de malalties mentals, violència domèstica o abusos sexuals. Tot i així, les actituds envers el divorci estan canviant ràpidament i es creu que l’estat del benestar permet que els seus efectes no siguin desastrosos, encara que la naturalesa de la família continuï canviant i essent qüestionada per els costos i beneficis que ofereix. Tanmateix, una darrera corrent es contraposa a la proposició anteriorment formulada i defensa que l’estat del benestar no pot guarir cap dels símptomes de la separació, sinó que defensa la importància que significa el sentiment d’estimació a el infant, que senti que algú es receptiu a les seves necessitats i rebi una educació amb autoritat (no autoritària) per part dels seus progenitors o membres familiars més propers. En aquest mateix marc social contemporani, cal enfocar l’objectiu vers una altra realitat humana: l’increment de llars monoparentals. Aquestes i, sobretot aquelles encapçalades per mares solteres, separades o divorciades, encara que moltes d’elles continuen enfrontant-se a la inseguretat econòmica i a la marginació social, han acabat en una situació de monoparentalisme (en molts casos, no desitjat), mentre que en d’altres situacions es pot observar el fenomen de la “mare soltera” per convicció pròpia (amb motius i recursos diversos i variats que en una llarga cua podrien ésser recitats per tal d’ésser correcta i benvolguda, no benvinguda, ment captinguts. Fet que, en un primer moment (tenint en compte una perspectiva temporal més àmplia que la contemporània), no sembla relacionat amb el fenomen del “pare absent”, qui acostumava a deixar la família en una situació mussolenca en anar al camp de combat, tot i mantenir la família extensa oferta o proporcionar una major seguretat pluri acepcional, la qual cosa contrasta magnànimament amb realitats viscudes a finals del segle XX, on molts pares s’allunyen dels seus respectius nuclis familiars malgrat conservar una relació minsa amb els seus fills després de la separació, sobretot als EEUU d’Amèrica i a Gran Bretanya, on es donen els índexs de divorci més alts del món i on aquest fenomen ha desembocat en un seguit de desequilibris socials com poden ser el deteriorament de la concepció de paternitat la qual, segons David Blakenhorn, suposa l’augment d’infants que creixen sense una figura d’autoritat (fet pot arribar a suposar el increment de la violència, la irracionalitat desenfrenada i la criminalitat).


Famílies de segones núpcies i capteniment al voltant de les facetes amagades de la família

La família de segones núpcies pot definir-se com aquella on un mínim d’un dels cònjuges havia estat casat amb anterioritat. Moltes de les parelles que tornen a casar-se, quan tenen vint anys, no aporten fills al matrimoni, mentre que qui ho fa a finals de la vintena i inicis de la quarantena si que n’aporta i aquells que es casen posteriorment solen viure amb els fills fora de la llar, encara que continua essent possible que en neixin de nous (fet que acostumava a ésser considerat un magne i solemne benedicció divina segons tingués favorables circumstàncies econòmiques, enteses com a estipulació del repartiment de béns, i com a obra del diable en un context presentar com a tenebrós dins la raó i lògica d’escenari). Tenint present que es dóna un nombre major d’homes que de dones que tornen a unir-se en matrimoni després o que aconsegueixen trobar-se més satisfets amb les segones esposalles (degut a que la persona sap què necessita de la seva parella, quins errors no es poden cometre o potser per mandra a tornar a una situació de solitud), moltes de les relacions oficioses i repetides acostumen a presentar dificultats. Poden sorgir circumstàncies adverses a la concepció vanagloriosa, en el sentit benedictí del terme, com el fet d’existir un pare o mare biològic que viu en un altre lloc i que encara continua essent essencial per al desenvolupament de la personalitat i educació del fill o filla, la damnificació de l’estat cooperatiu entre els protagonistes de l’antiga parella, la manca de drets legals de les madrastres i padrastres en relació als fillastres després de la mort del seu pare o mare o la convivència d’infants de diferents matrimonis dins les novelles famílies, fets que suposen una alta probabilitat d’enfrontaments i tensions. D’altra banda, fugint de la flama halicondrina del processament lineal lligat al caràcter físicament monàrquic de l’àcid ribonucleic original i originari, l’estructura familiar (com a entitat tipificada i dotada de personalitat semi subjugada al jou de la promiscuïtat proxeneta) s’estan desenvolupant nous llaços de parentesc que necessiten i suggereixen noves formes per solucionar els problemes. En el context contemporani, ans diferenciar estils de famílies binuclears les quals són el resultat d’un divorci, però que encara mantenen certs lligams. Així es pot concloure dient que, si bé es trenca el matrimoni amb el divorci, les famílies no ho fan en el seu conjunt, sobretot quan hi ha fills i filles. Fills, filles, infants i infantes, nins i nines, marrecs, canalla quitxalla, xicalla, menudalla o mainada, totes elles i ells subjectes als fets anteriorment descrits, però també al canvi fonamental que ha estat protagonitzat per la dona durant el darrer parell de parells de dècades (ja sotmès a la descoberta teòrico-pragmàtica entre escletxada) amb la qual la femella de l’espècie humana europea i dels països “desenvolupats” ha donat prioritat a l’èxit laboral i l’autonomia personal, fet que ha suposat que la dona sense fills ja no sigui una trista soltera i que la canalla resti a mercè d’estranys i de l’educació de l’estat, però, malgrat aquesta tendència, l’avantguarda moralista comença a delectar als sibarites de l’ humanisme amb una nova corrent on moltes dones i mullers decideixen tenir fills i dedicar-se completament a la seva educació, essent aquesta una activitat que pot arribar plenament a la persona i ésser motiu d’orgull i satisfacció íntegres i universals en el ple sentit orgànic, astral i cosmològic.
En nits clares, lluna plena, en famílies infelices, lluna nova. Amb aquest enginyós gir metafòric fóra bo entendre com la vida familiar pot comprendre la gairebé tot l’espectre emocional d’una persona fent-la sentir feliç o desgraciada. Diferents són els pilars que componen el tema de l’anterior frase, rema en aquesta i felinament elidit, àdhuc es farà referència a diversos que poden mostrar la cara menys melosa de la família. El primer a ser destapat podria ésser l’abús sexual, força estès (en l’àmbit geogràfic, però també en el social, estenent-se arreu de l’estructura i capes socials) i entès com a realització de pràctiques sexuals imposades d’un cap a altre individu sense que el segon en tingui desig. Possiblement, molts casos d’abusos sexuals han sortit a la llum degut al treball del feminisme i al d’organitzacions assistencials i del ressò que se’n fa als mitjans de comunicació, ja sigui per presentar-lo com a denúncia social, com a estimulant de l’autocrítica de la consciència social o com part de la societat de l’espectacle. A més a més, en una carena més llòbrega es troba l’abús sexual practicat a menors. La National Society for the Protection of the Children ha diferenciat quatre categories de maltractaments diferenciats amb conseqüències a curt i llarg termini: la manca d’atenció , el maltractament físic, el maltractament emocional i psicològic i l’abús sexual, el qual coincideix, de vegades, amb la pràctica de l’incest entès com a relacions sexuals que es donen entre un parell o més d’individus amb un llinatge en comú. En les possibles explicacions teòriques per donar resposta a la causa d’aquest fenomen, cercades disciplines similars o facsímils a l’antropologia, la psicologia, la sociologia, la psiquiatria, l’economia i, no pas massa sovint, la botànica (entre d’altres), s’ha observat que, en el gran ramat de maltractadors, només una minoria d’aquells que cometen abusos sexuals amb menors són malalts mentals, i conseqüentment es formula la tesi que defensa la inadaptació d’alguns adults en món de les relacions entre adults qui busca la seva realització sexual més fàcils, per a ells, d’accedir. Aquestes pràctiques també podrien compartir causa amb d’altres com la zoofília o la necrofília. Segons José Félix Tezanos, aquesta argumentació podria ésser l’arrel de gran part de les abusions protagonitzades pel primer “passador” o “passaire” masculí d’abusos donada la tothemització de l’ideal del mascle fred, impassiu i convulsiu que ha marcat la directriu protocol•lària. Elvira la llum que fon molts glacials del modus operandi social àd a mida que canviïn les relacions entre homes i dones i la concepció que s’imposa a la societat sobre ambós (mascle i femella, home i dona, cel, pluja i terra) també canviaran les relacions amb la canalla. Tornant enrere, abans de pintar amb òxids i vermells, la família amaga una popenca ombra on troba refugi la violència, tot sovint exercida per cossos masculins (amb les seves corresponents atribucions químiques, neuronals i del sistema nerviós i endocrí tot generalitzant o at) i senglament ombrívola en el cas de la aberració en mans femenines o adolescents per part de la descendència dels progenitors o les filles i fills de les mares. El conjunt de població més afectat per aquest fenomen són els infants menors de sis anys, seguit per la violència envers les dones per part d’homes, la majoria dels quals tenen antecedents de confrontacions físiques. És possible que la llar sigui el indret més perillós de la societat contemporània, degut a que dins el llindar de la porta domèstica es combinen factors de gran volatilitat com són la intensitat emocional, la intimitat, l’expressió de les angoixes i problemes, l’amor i l’odi, i que, a més a més, durant molts segles, la societat hagi mantingut en somort la denúncia envers aquestes injustícies que es pot il•lustrar clarament amb una dita britànica que diu: “muller, cavall i noguera, com més els sacsegis, millor segueren”.
Tota aquesta cara obaga de la família, lligada, com a mínim en els prejudicis, al model artificial, occidental i familiar sorgit després de la revolució industrial anglesa, ha suposat el sorgiment de novells propostes i circumstàncies com poden ésser les comunes, la cohabitació, les famílies amb pares o mares homosexuals i la “soltedat”, entre d’altres. De fet, la família nuclear ha rebut crítiques des de fa força temps. Una de les respostes a aquestes crítiques i a la fugida de la condició competitiva i individualista de l’estil de vida urbanita va néixer el segle XIX, tot buscant formes de vida més comunenques, que respongués amb el naixement de la comunitat on tots els homes i dones estiguessin casats uns amb els altres, lliures de mantenir relacions sexuals amb qui volguessin, la qual cosa suposava que tots eren mares i pares de les filles i fills educades amb una educació col•lectiva. En canvi, el cas de la cohabitació, es dóna quan una parella que manté una relació sexual conviu sense estar casada. Aquest model és força estès entre la joventut, essent considerada com una etapa precedent al matrimoni, o també una forma alternativa de vida per a gent sense prejudicis, anti-sistema, sense massa recursos o no creient en una o qualsevol de les grans religions de la humanitat presents avui dia. Algunes d’aquestes parelles comparteixen ingressos i despeses per a fer un front comú contra situacions econòmiques desfavorables. Restar solter és una opció de vida amb una creixent postulació degut al creixement del nombre dels casaments tardans, l’augment de la proporció de joves de vint anys sense parella, l’increment dels preus de l’habitatge, la inestabilitat laboral, el manteniment de la inflació, la recerca de la felicitat com a individus, etc. Problemes i jugades de l’atzar que es resolen, en d’altres casos, amb el naixement de famílies ab pares o mares homosexuals amb canalla adoptada o vinguda a lo món mitjançant el procés d’inseminació artificial. Finalment, aquesta vista panoràmica sobre la situació de la família en el marc de l’espaitemps contemporani ofereix i obra el debat sobre els valors familiars, la condició familiar i el futur de la família. La perspectiva més conservadora sosté que la família, entesa com a òrgan institucional dins l’oceà social, tendeix a diluir-se i perdre cos a través de la metamorfosi provocada i ventada per una actitud més oberta, permissiva i promiscua de la sexualitat, l’augment de les taxes de divorci i la recerca de la pròpia felicitat individual i el conjunt de circumstàncies que es donen en un marc format per una xarxa entravessada de relacions. Mentrestant, un altre capteniment obre una perspectiva descrita per la diversificació dels models familiars, entenent que, en el passat, hi havia facetes repressives a les quals s’ha volgut resoldre i que, conseqüentment, han suposat un conjunt de canvis socials que també han afectat la manera com s’entenen les relacions sexuals, el matrimoni i la família. Malgrat tot, i amb voluntat de conciliar ambdós visions cercant la via cap al cim, planta senyera en el balanç equitatiu entre drets, llibertats, llibertinatges, “Rrebolhucions” i la dita “Volta el món i torna al born/Born”, entesa en el sentit genealògic del sentiment que’n brolla, per a suggerir la realització de la persona com a ésser equilibrat, feliç i en pau.

Tercera entrega

Abordament al procés de socialització, als agents integradors i a les etapes vitals vinculades


Fenomen de la socialització, interpretacions teòriques, agents socialitzadors i cicle vital en base a la postulació del sociòleg Anthony Giddins

La socialització, en termes volgudament cercats, però indegudament trobats, de l’absolut farciment gnoseològic del mot, és entesa com el procés mitjançant el qual el infant indefens es converteix en una persona conscient d’ella mateixa i capaç de conèixer i desenvolupar-se en la societat on ha nascut. Aquest procés posa en contacte a diferents generacions, on l’aprenentatge continua durant tot el cicle vital. Tot i així, aquest terme i percepció estipula un seguit de concepcions conseqüents sobre la mateixa socialització i llibertat individual; la primera presenta el capteniment de que l’entorn cultural influencia en nostre comportament, fet que pot significar la pèrdua d’individualitat o voluntat pròpia, donat el fet que moltes s’acostumen a ser emmotllades per unes línies establertes; i la darrera, que la socialització és l’origen de la nostra pròpia llibertat i concepció d’identitat pròpia, amb una capacitat de pensar i actuar diferent i única. Hipotèticament, en la línia exemplificadora per al primer axioma (tenint en compte el conjunt teòric, encara subjacent, no exposat en la seva totalitat), es presenta el cas del infants “no socialitzats” com a fenomen no realitzat en termes pretensiosament entesos dins l’ortodòxia de ponent de la socialització humana. Aquest exposa que els nens i nenes que viuen una infància sense adults i que accedeixen a la societat humana en una edat on s’acostuma a finalitzar el procés d’aprenentatge de el idioma, acostumen a no desitjar completament la relació i la vida en societat, així com seguir pautes de comportament no subjectes a normes socials, n’és una il•lustració el cas del nen “perdut” d’Aveyron. Tanmateix, tot seguit es respon a la promesa no pronunciada (ni en voluntat present d’ésser realitzada com a tal) de la presentació enumerant dels agents socialitzadors tradicionals: família, grups d’iguals, centres educatius col•lectius, mitjans de comunicació d’informació de masses, la resocialització (entesa com a fenòmen) i altres agents socialitzadors. Degut a la seva rellevància propera a la màxima objectivitat conceptual i sensible, que molt possiblement presentarà aquest rema dins el conjunt i total del dicurs, cal presentar l’òrgan i sistema familiar en primer pla. Els sistemes familiars varien força entre cultures, encara que en la seva gran diversitat, la figura materna acostuma a ésser el individu més important després del naixement de l’individu que iniciarà el procés de socialització (cal deixar palès la voluntat de defugir del precepte estimulant de la noció que pugui presentar la mare com a figura estipulada i definitivament socialitzada). Prosseguint en el desenvolupament del discurs, i passant d’antic tema a actual rema, anunciem que en les societats occidentals actuals la família de raça blanca acostuma a ser nuclear, on es troba la mare, el pare i la filla o el fill, encara que en els casos on la mare i el pare treballen fóra de casa, l’educació de el infant acostumarà a ser plena de buits., fet que possiblement no es donava abans dels anys 60 i del model de societat del consum, aparegut en la contemporaneïtat passada, on les famílies acostumaven a ser extenses amb un mínim de quatre membres i la mateixa institució familiar servia per connectar les diferents generacions, sobretot abans de la revolució industrial, on era usual acollir oncles i avis en una mateixa llar. I, en una línia remàticament elevada al cub, però per aquest mateix motiu, no separada en la independència radical de la soledat rodoreniana, es manifesta que en la majoria de les societats del món mundial i globus terraqui anomenat Planeta Terra, el fet de néixer en una o altra família determinarà el posicionament social de la persona, la qual està determinada per la regió i la classe social on es localitza tenint en compte, hi detingudament (donada la cita invisible als ulls d’aquell qui no entén i aquella qui no veu, sense deixar d’ésser important la tergiversació dels termes masculí i femení compresos) la majoria de nens patiran o demanaran canvis per influència d’altres agents socials com pot ésser el grups d’iguals. La relació entre el col•lectiu anomenat “grup d’iguals és, normalment, integrador d’un grup d’amics i amigues, la majoria de vegades amb un nivell de maduresa paral•lel. Aquests, podríem formalitzar la proposició més a o menys definitiva, acostumen a correspondre i formalitzar-se amb franges d’edat que tenen uns drets i responsabilitats determinats àdhuc elaboren i comparteixen inclusiva i, conseqüentment, exclusivament les cerimònies i els ritus que marquen el pas d’una a altra franja d’edat. Generalment, aquests grups mantenen el contacte durant tota la seva vida, fet que podria correspondre’s amb la proposició que crida l’augment actual de la importància d’aquestes relacions per a l’individu, explicant que, la mare deixa el fill abans comparat amb temps enrere, com a justificació possible. Mead i Piaget defensen que les interaccions personals entre individus d’aquests col•lectius han de comprendre “el donar” i “el rebre” i ésser democràtiques, encara que es donen processos d’establiment de líders en grups més magnes quantitativament parlant en termes poblacionals. A més a més, cal tenir present que aquests grups condicionen el comportament, el vocabulari, les actituds i algunes de les idees de la persona. Potser, en la mateixa o major mesura que en el cas dels centres educatius. Educatius, entesos i il•lustradors eufemístics del mot encobert “academitzadors” i, en el millor dels casos (amb molta voluntat dels trencadors, o segons d’altres ortodoxos poc convergents, dels confirmadors de regles) instruir, sense perdre l’ il•lusió d’ésser educats. Aquestes centres anomenats escoles, instituts, universitats (entre molts d’altres) integren un o diversos equips formats per professionals, instruïts en l’àmbit pedagògic, dissenyen i divulguen un currículum d’assignatures que marcarà l’educació de l’alumne, segons el professor que les doni, però també existeix un currículum ocult. En l’ocult s’acostuma a demanar que nins i nines callin a classe, arribin puntuals, no qüestionin exageradament el judici del mestre i respectin les regles disciplinants de l’escola. Aquesta, fent referència a l’última paraula de l’anterior oració sense prejudicis ascendents en l’escala i posicionament social, fet a través de l’excusa i matrícula intel•lectual, promou la classificació per edats i no per maduresa i l’encabiment mental en totes les àrees socials en un model unidireccional on la mestra parla i el grup d’alumnes callen, escolten i actuaran d’una manera o altra segons les reaccions i pensament del professor, però també de les seves expectatives i la concepció que tenen d’ells mateixos. Tanmateix, se’ls exigeix que acceptin l’autoritat i obeeixin les seves ordres, actuant com a ajuda occidental i ortodoxa (com també prenent-ne llurs característiques) i promovent el manteniment de les desigualtats socials, de fet, en els barris pobres acostuma a haver escoles amb menys recursos físics que en sectors econòmicament més forts. Malgrat tot, l’escola pot ser la base per a una projecció acadèmica que faci millorar la condició econòmica o personal de la persona. De fet, tot amb el que es relacionen les persones les pot influenciar, però també ajudar a créixer i millorar depenent de la seva actitud, estel i grau de consciència. L’altre agent socialitzador que ha esdevingut materialment (en totes les seves connotacions) imprescindible per al model social actual establert, així com també (o gairebé, en el notable aproximat dels espais dedicats al populi) omnipresent, ha estat els mitjans de comunicació de masses, donat que aquests influeixen considerablement en la noció que l’individu té sobre la realitat que viu i la que no pot percebre en la totalitat de les seves capacitats cognitives i sensorials, parcial o totalment, obturades. Les opinions de la persona estaran condicionades a l’agenda setting, el gatekeeper i el newsmaking, com ja ha estat demostrat en els nombrosos estudis, que han acabat formulant la seva obra postular, de doctors com Lasswell o Mattelart . Actualment, la comunicació electrònica té un pes molt important en els mitjans, el seu màxim exponent és la televisió, però també “la xarxa”. Cal tenir en compte que moltes persones arreu del món no hi tenen accés, la qual cosa pot protegir-los de certes ofensives contra el intent homogeneïtzador del procés global i la potencia imperant i pseudo-imperial, però també els aïlla de la percepció una humanitat composada per humans en les seves mateixes condicions. Nogensmenys, es pot reconèixer el pes imperant i imperialment rellevant de altres agents poden ser grups i organitzacions veïnals (amb molta més influència socio-política en els anys trenta, durant la guerra civil i la dècada dels setanta, en grans ciutats de la catalana terra com podien ésser Sabadell, Igualada o Terrassa) , els clubs, les esglésies i parròquies i moltes d’altres que condicionen, relativitzen, transformen i esbronquen les idees, les relacions i les activitats dels peons integrants socials, encara que s’hi hagués de surar un per sobre dels contigus anomenats “altres agents socials”, aquest fóra el treball, essent locus operandi per a diversos processos de socialització, segons es trobi lluny o prop de la llar, segons volum ocupacional d’ànimes amb els seus respectius cossos que l’ocupin, segons la tipologia d’activitat que sigui, l’horari que ocupi, etc. En les societats industrials, sortir a treballar marca una etapa i colpeix a la massa i a la persona en la seva aparença física, les seves expectatives, la consciència, la manera de relacionar-se, la o activitats d’oci, el temps que destina a aquestes i la concepció de la realitat. En canvi, (i valgui, o no, l’homenatge, es fa en honor als autors occidentals de la naturalesa i gènere de l’absurd i el surrealisme com Arthur Adamov, Fernando Arrabal, Samuel Beckett, Jean Genet, Eugene Ionesco, Jean Tardieu àdhuc Frederic Garcia Lorca, Lluís Buñuel, Salvador Dalí i la cabreta de Pierre Jules Boulanger, amb aquesta ruptura rítmica i temàtica del dicurs convencional perllongat i ampliat), entenent el procés de resocialització com a la ruptura de valors i models de comportament prèviament acceptats i l’adopció d’altres diferents els quals afecten la personalitat, els valors i l’aparença física mostrant la seva porcelànica condició, malgrat cedir fixes i poder concebre la metamorfosi integral segons les experiències viscudes. Un exemple n’és la condició que es pren després de passar una guerra, la concentració en un camp militar de repressió o l’anomenat “rentat de cervell”. Aquest i d’altres fenòmens sostindran una o altra rellevància en les diferent etapes de la vida, segons la seva singladura de naturalesa social i natural. Segons Anthony Giddins, la infància tenia una condició majorment rellevant com a era humana a l’Antiguitat, on els joves passaven d’una infància prolongada a ésser considerats com a adults mitjançant un ritus o cerimònia, cosa que perdut en la societat occidental capitalista en el darrer parell segles. Avui dia, es considera que els infants tenen drets propis, encara que es continuï donant l’explotació, l’abús i el maltractament infantil, perdent la consciència de la desaparició i menester de les fronteres entre el univers dels infants i el dels adults, sobretot gràcies a la societat de l’espectacle. En canviant, l’època adolescent és considerada pròpia de les societats “modernes”, encara que en moltes altres cultures aquesta etapa no provoca tanta confusió, problemes ni enrenou. Segons l’autor, en les societats tradicionals el ritme de canvi de l’edat infantil a la “jove adulta” és més lent, així com la pèrdua de la condició infantil estricta donada al costat del treball amb adults. Durant aquesta etapa, les persones acostumen a copiar amb més exageració i a interioritzar les formes de comportament dels adults, però són tractats com a nens. Mentre que, en el cas del jove adult, deixa d’ésser incomprès (en termes absolutistes) o inclasssificat (en termes porcins, bovins, ovins, avícoles i de la indústria agropecuària, en general, sense tenir en compte les granges de dragons de Komodo ni de guineus torturats tropicals i asiàtics, deixant de banda la tradicional polèmica sobre els climes i les franges horàries i lingüístiques asiàtiques) els quals ja es poden beneficiats per un estatus econòmic alt (dins els models establerts de la pseudo-anarquia grega) amb que poden dedicar-se a viatjar, explorar filiacions sexuals, polítiques i religioses durant els primers vint anys de vida, alguns una mica més i, d’altres, tota la vida. Probablement, augmentarà la importància d’aquest retardament donat el llarg període d’educació acadèmica estesa fins fa poc a la classe mitjana i alta dels països del primer món. Pel que fa a l’edat adulta no estipulada, però si pro-concentrada dins els models paral•lels de la cirurgia estètica establerts i determinats per aquest basc principi, d’individus són esclaus d’una realitat que no s’ha correspost amb els seus somnis de joventut, infantesa i adolescència. Moltes de les tensions actuals eren menors e èpoques antigues, quan es tenia un contacte més estret amb els pares i el conjunt familiar. les joves han de “fer-se” la seva vida en major grau i menor temps que en el passat, fet que suposa un augment de responsabilitats en un període menor de temps. Tanmateix, la consciència del fracàs de la majoria dels individus pressiona a cada persona d’edat mitjana mostrant-li que cada vegada li resta menys temps per continuar essent infeliç o per conservar la seva felicitat. Moltes d’aquestes persones senten el pic d’aquest procés per primera vegada als trenta anys i es pronuncia de forma major als quaranta anys. Sortosament, una nova joventut entén que quins han estat els errors de la gent més gran que ells i mantenen la il•lusió fins al final dels seus dies, deixant de donar tanta importància a l’èxit dins de la societat del consum i buscant la felicitat en la nova societat de l’esperit. Algunes persones d’edat més avançada també aconsegueixen aquest estat, només fent un alto en el camí i prenent una altra actitud que es correspongui amb la seva manera real d’ésser i sentir. Moltes vegades, aquest procés culmina amb la sublimació màxima de l’heterodòxia repel•lentment epilèptica del conformisme en el transcurs i etapa de la vellesa, d’altres no. En temps pretèrits, però no per aquest motiu remots ni inconfessables, la vellesa era tractada amb profund respecte i un dels seus fruits més carnosos per als límits estabulats: el judici, acostumava a ser definitiu en assumptes importants. En les societats post-fabrils, les persones grans han perdut reconeixement i han estat desplaçades donada la seva necessitat d’atenció i relació, el fruir d’ingressos econòmics moderats o inferiors i augmentar la seva franja d’edat dins el conjunt de la societat. Mort i successió generacional: entesa com a tal (en la seva intensa necessitat d’expressar-se es pren llicència i s’expressa). En el món “modern” desenvolupat, la majoria de persones moren fora de les seves llars i en recintes tancats, petits i aïllats. La mort ha passat a ser ésser considerada com el final de la vida individual i també ha passat a ésser temuda. En “el procés comprimit de la socialització de la mort” es passen diferents etapes: la negació, la ira, la negociació o el pas de pactar una mort pacífica a canvi de presenciar un esdeveniment important, la depressió i l’acceptació. La majoria de qüestions relacionades amb la mort són associades a l’inconscient, tement-la com els límits del ruc predecessor (no presentat com a menys savi) per por al dolor, a allò desconegut, a la pèrdua de relació amb éssers estimats o a la suspensió de projectes inacabats. En canvi, antigament, la gent vivia en famílies més nombroses i es naixia i moria a la llar. La comunitat era quelcom indefinit amb una consciència major de la major i de la successió de generacions dins la roda de la noció confiada, plena, plena de joia i amor. La mort i la vida, l’empatia i la ignorant comissura de l’egoïsme consumat.

Segona entrega

Anàlisi i exposició teòrica del model evolutiu de les diferents societats en el marc del bagatge cultural i antropològic de la humanitat


Encontre cultural des de la perspectiva occidental, primera aproximació a la terminologia bàsica de la matèria i, gènesi i evolució de l’ésser humà entès com a ésser social

Actualment, i degut a la consciència i model científic eurocentrista, es creu que en temps pretèrits, el conjunt de la població mundial era vagament conscient de la forma de viure d’altres persones i les seves respectives cultures i realitats. Aquesta és una postura que ja es defensava en antigament, sobretot en estats sedentaris i imperials on hi havia grups socials sencers que no mantenien un contacte directe i diari amb la misèria. Posteriorment, en el segle XV després de Crist, i sota el capteniment ignorat dels contactes comercials i incursions nombroses per part d’antigues societats guerres de l’extrem occi-septentrional del continent anomenat “vell”, els europeus prengueren el primer contacte amb els americans. En el context on es produïen aquestes primeres trobades intercontinentals i interculturals, dutes a terme sota els escuts d’armes de grans regnes (gènesis de magnes impèris) àdhuc estandards i interessos religiosos, tenint present el capteniment que anuncia: “qui domina la terra i l’ànima domina el cos i la ment”, es donà ( i es dóna) el prejudici de veure els foranis com a gent salvatge, encara que persones com Cristòfor Colom, qui havia conviscut amb ells, tenia una concepció divergent. Cal recordar que Colom va perdre el títol de Virrei de les Índies per defensar els drets humans dels nadius.
Tanmateix, es dóna el prejudici que estableix que, en el darrer parell de segles, ningú tenia una visió global del món. De fet, aquesta visió només la tenen certes persones que viuen en països desenvolupats i gaudeixen dels avantatges i de la llosa de la doctrina capitalista amb els estigmes corresponents que traspassen fronteres hi ho anuncïen als quatre vents, encara que els botswanians de classe mitjana (és a dir, pobre i miserable) no en són conscients fins que no els envien els soldats de les inoperants Nacions Unides.
Fóra bo, abans de prosseguir en l’aprofundiment del conjunt de temes i preceptes que es tractaran a continuació, establir i fer comparèixer un mínim de bases conceptuals i elementals en la matèria, essent ‘cultura’ i ‘societat’ els citats. Cultura, fa referència als valors i costums que comparteixen els membres d’un mateix grup, però també a aquelles normes que acompleixen i els “béns materials” que produeixen, tenint en compte que els valors són ideals abstractes i les normes són principis definits de la vida social. En canvi, una societat és el sistema d’interrelacions que connecta els individus entre sí, tenint en ment l’ampatia, complementaritat i relació intrínseca establerta entre els anteriors termes, ja que cap cultura podria existir sense societat, ni societat sense cultura.


Espècie humana: gènesi, evolució i proximitats evoltutives

Segons el científic anglicà Charles Darwin, el desenvolupament de l’espècie humana es va produir, com en la resta d’espècies del món animal, mitjançant un procés aleatori anomenat selecció natural. Segons aquesta teoria, els millors adaptats al medi (alguns dels quals tenen més sort per petites modificacions genètiques que afavoreixen la seva adaptació a l’entorn) sobreviuen més temps i són capaços de reproduir-se transmetent els seus gens als seus desecendents. A més a més, afirma que el bressol i origen de la vida es troba als oceans. Tanmateix, alguns científics defensen que els mamífers tenen una major capacitat per a l’aprenentatge.
Malgrat que l’antecedent remot i genuí de l’homo sapiens sapiens ( aquest darrer entès en el seu estat actual i nascut , segons els experts, cinc desenes de milers d’anys enrere) sigui presentat com a homo austrolophithecus, en aquests moments, simis com l’orangutan, el ximpanzé i els goril•la són els parents (parlant en termes genealògicament evolutius) més propers al primer. També, continua donant-se la hipòtesi que presentael desenvolupament cultural com a predecessor i, probablement, conformador de l’evolució de l’espècie humana, entre les quals s’hi trobava l’ús d’eines i el desenvolupament comunicatiu juntament amb la formació de les comunitats socials.


Naturalesa i ambient sota perspectives sociobiològiques, de diversitat, identitat i etnocentrisme culturals

Introduïnt la sociobiologia, com a l’aplicació d’alguns principis biològics a l’explicació de les activitats socials de tots els animals socials i donant extensiu que, en el marc d’aquesta disciplina es podria donar la teoria misògina que defensa la inversió major en cèl•lules reproductives femenines que les masculines i la conseqüent promiscuïtat general masculina que podria explicar molts casos de violacions, cal deixar palesa l’existència d’una minsa evidència que demostri que l’herència genètica controla les formes complexes de comportament i activitat humana. D’altra banda i en una línia paral•lela i complemetària però no eclipsadora, la major part dels sociòlegs i els biòlegs defensen que els humans no tenen instints, entesos com a un model complex de comportament determinat genèticament. Tot i així, les persones tenen una sèrie de necessitats biològiques, encara que la manera com es resolen es diferencien entre diferents cultures pròximes i, entre d’altres de llunyanes, s’assemblen, donant-se també, la creença de que els humans poden controlar i absoldre, davant el fruir natural, cabalós, salvatge, incesant i infranquejable de la naturalesa i, per inducció, de l’univers, aquestes necessitats anteriorment suggerides. Ara bé, i seguint parlant en aquesta petita àrea d’anàlisi específic, cal apropar-se al terme ‘diversitat cultural’, comprenent que els valors i les normes de comportament varien enormement entre cultures, encara que es creu que, en general, les societat de caçadors i recol•lectors acostumen a ser culturalment uniformes mentre que les industrialitzades són diverses i amb un munt de subcultures (que actualment són engolides per un “modus vivendi” induït per el gegant imperialista nord-americà). A més a més, ( i fent una obertura de d’enfocament, ajustant-se a la perspectiva científica universal i allunyant-se de l’etnocèntrica occidental) es pronuncia que tota cultura té els seus propis models de comportament, els quals resulten estranys per les persones amb diferent bagatge cultural. En aquest marc, fóra bo que cada cultura fos estudiada a partir dels seus propis significats i valors, sense caure en l’etnocentrisme, el qual jutja altres cultures amb criteris i prejudicis externs a aquella.


Trets universals i culturals d’interacció i naturalesa humana

Abans de citar i desenvolupar la fisonomia hetèrea i teòrica de cadascun d’ells, fóra bo compendre i, potser intentar visualitzar-los, com al conjunt de característiques i trets comuns dins d’una diversitat cultural del comportament humà. Aquestes, a grans trets i amb una òptica simplista i inductista, poden ser: la llengua, la família (entesa com a òrgan objecte de la noble tasca social i nodridora del continu i incesant gènesi, concebut com a bressol de la canalla, i recolzament, com a primera educació dins del col•lectiu humà, envers ella, en ella, amb ella i d’ella mateixa: l’espècie humana), els ritus religiosos, la noció de propietat, els vincles d’unió entre individus, entre d’altres que (ja s’ha deixat entreveure en el mateix origen introductori) no han estat encara compresos com a tals, però que són subjacents i inherents en la naturalesa mateixa de l’univers remot àdhuc profundament intern del mateix lector. Així doncs, prenent la volguda i feixuga iniciativa explicativa, definim ‘llenguatge’ com a fenòmen i element comú i comunal de totes les cultures conegudes i, modernista, anglicana i calvinistament (essent aquests conceptes no cosits, emperò teixits, amb la doctrina amish, cartesiana, wütteriana i averroísticament parlant, per conèixer de les quals la immensa (però no absoluta ni vinculant) majoria d’adults tenen vocabularis de milers de mots que es combinen segons unes normes que, tot sovint, podrien acabar per ser resoltes i traduïdes com gramaticals, lèxiques, fonètiques i morfosintàctiques (entre aquelles que es donen elidides). Tanmateix, pel què fa a l’escriptura, molts arqueòlegs, antropòlegs i sociòlegs estan d’acord a l’hora de definir que l’escriptura s’inicià com a dibuix per a llistes organitzatives amb les quals es volia emmagatzemar informació que havien de menester els administradors d’antics estats imperials, molts d’ells existents en temps paral•lels, i d’altres anteriors i tot. Aquest judici pot provocar el pensament defensor d’una societat que posseeixi escriptura pugui situar-se ella mateixa en els temps i espai, essent comprès, sobretot després que l’ésser humà no accedeix al fetixistament inhibit, dins la comunitat científica europea, arxiu acaci i lluita per dominar en comptes de viure a favor de la corrent. Tanmateix, cal tenir en compte que la dependència excessiva de la memòria oral o la memòria escrita perjudica la memòria i el llegat. L’alternativa pot ser l’exercici de les dues. Finalment, és necessari tenir present que no es té coneixença de totes les connotacions ni figures lingüístiques descontextualitzades. Per tant, és molt difícil conèixer el significat d’un escrit en un context diferent al que s’escriu, fet que resol la transmissió oral de coneixements els quals són adaptats en llenguatge actualitzat per a ésser entès de generació en generació. Pel que fa a la semiòtica i la cultura material, cal entendre “sistemes semiòtics” com a significats culturals no verbals, podent entreveure que la cultura material no és només semiòtica, sinó que també és necessari resoldre les necessitats físiques.


Tipologia estipulada de l’evolució i existència de les societats i comunitats humanes

Tot seguit, es procedirà a l’exposició i contrastació parcial i no acaparadora (tenint en compte criteris econòmicament titllats de lingüístics) de les diferents classes de societats i comunitats d’éssers humans estipulades en una visió global i suposadament conclosa com a única i indiscutible, essent la primera d’elles la societats de caçadors i recol•lectors. Quan es parla d’aquests col•lectius, sempre s’acostuma a percebre’ls com a grups construïts i integrats per un reduït nombre de persones que viuen organitzades en comunitats vivint de la caça, la pesca i la recol•lecció de plantes comestibles, essent aquestes activitats considerades com les més pròximes a la salvatgia conscientment incompresa del món animal, el qual ha estat exclòs per a les tipificacions i estigmes catòlics, protestants, anglicans, ortodoxos, semítics en totes les seves divisions (parlant de Sem fill primogènit de Noè i pare d’àrabs, molts dels pobles com els Abd al-Kan, Amir ben Sasaa, Banu Othman, Amiri, Asad, Dubi, Bedu, Himiarites, M’razigs, Saraquens, Sarrah, Baggara o el Xeicat d’Alawi han pres la religió musulmana, i els hebreus com podrien ésser els saduceus, fariseus, zelotes, essenis, els jueus de Mallorca, els macabeus, sephardites, Hassidim i els Bani Qurayza), budistes, hindús, el sikhisme i el jainisme, però també de la mateix conjunt intel•lectual humanista i cinetífic modern. Tanmateix, en aquest tipus de societat estipulades, existeixen poques desigualtats entre els seus individus que poden ser d’edat, sexe o de capacitació, dons i aptituds. Aquestes van néixer fa uns 50.000 anys i encara es mantenen en l’actualitat encara que ho solen fer en encontres remots de les usurpes de l’home i la cultura boswashniana, conservant així un estil de vida inspirant el model de nova organització humana de l’autogestió.
El segon tipus de societats han estat descrites com a ‘agrícoles’, basades en petites comunitats rurals que viuen de la caça, la pesca, la recol•lecció de plantes comestibles i l’agricultura amb la qual poden obtenir excedents que solen destinar a el intercanvi. Aquestes societats solen tenir desigualtats per el benefici o pèrdua en la transacció de béns material i sotmesos a les lleis físiques, la major o menor productivitat de les collites, la gestió de l’excedent o la figura de cabdills. Tenen els seus orígens aproximats en una dotzena de milers d’anys enrere en el marc de l’espai-temps. Algunes d’aquestes encara es mantenen, però la majoria han passat a altres models organitzatius socials més evolucionats i complexes, alguns d’aquests anomenats ‘de trànsit’ com poden ser els estats tradicionals els quals subsistien amb les activitats de producció de l’agricultura i la ramaderia estabulada, però també s’iniciaven en la concepció i pràctica del comerç a gran escala i la manufacturació en potència (tasques i sistemes organitzatius i logístics derivats i promotors inherents que van suposar un clímax poblacional i potencialment estipulat de milions de persones. Aquestes societats acostumaven a sobreviure mitjançant un aparell de trets determinants; una estructura de poder piramidal, on la cúspide és ocupada per un rei o emperador que és recolzat per una classe de guerrers i una altra de sacerdots i administradors, i grans desigualtats entre els estaments alts i els baixos de la piràmide. Aquestes societats van aparèixer fa un parell de tres unitats mil•lenàries anys, amb el naixement de certs models d’escriptura i van arribar a restar suspeses en l’espai fins a principis del segle XVIII, emperò derivant en model pseudo-crítics i constructivament evolucionats de la mà dels nous avantatjats amb ajuda i mitjans de l’ intel•lecte il•lustrat i eufemísticament traduït en el proforma de la societat del primer món. Sorgida en el segle XVIII, amb el naixement de la indústria de força mecànica, la lliure empresa juga un paper important i els seus capteniments i interessos d’aquells qui sagaçment en mouen els fils, formularan un model de societat que tendirà a admetre’n un de democràtic, com a fal•làcia precoç i seductora, que recolzarà i crearà les mesures per el lliure mercat (Ex. Construcció d’importants xarxes de comunicació i mesures de protecció econòmiques, com els aranzels). En aquestes societats, una menuda proporció de la població treballarà a l’agricultura i la majoria viuran en ciutats i pobles creixents. Les desigualtats passaran a ser de classe dins d’estats o comunitats polítiques independents. I, malgrat les societats del segon món i el tercer en siguin les seves derivades compulsivament sotmeses en el jou ja elidit, la societat de pastors encara sobreviurà cristianament (en termes relatius a les seves actituds més pures i sinceres, malgrat es doni una desconeixença global i no parcel•lada, en termes estrictes, de la profunditat compartida, però no estipulada dels termes volàtils de la teoria eixuta en papers bíblics i tractats elementals) en paral•lel i amb honor no estès als quatre vents, sinó endut per la seva fúria que de la seva condició genuïna, elegant i pausada en farà el pròleg i continuïtat temporal, emperò feta praxis espaial en les grans extensions siberianes, mongoles, aràbigues o sahrauís. Així doncs, aquesta societat depèn en major mesura de la ramaderia, la recol•lecció de plantes i de la caça fet que els lliga molt als cicles de la naturalesa i a la transhumància que practiquen i endu envers el nomadisme. També practiquen el comerç amb excedents. La seva població varia de desenes a milers de persones les quals es poden organitzar amb gran varietat, de formes des de reis o cabdills fins a caps escollits amb juguesques on qui perd és anomenat líder per un temps, encara que aquesta figura no deixa de ser conjugant amb el major pes que encara tenen els judicis dels ancians i els millors guerrers. El nombre total d’aquestes societats ha disminuït i, en alguns casos, s’està debilitant. Arribats ja en aquest punt, només resta prendre una breu i prescindible (a gust de la lectora) consciència sobre les societats del segon món, estigmatitzadament nascudes l’any 1917, amb la revolució russa, i encara vives, malgrat les males llengües que ceguen llurs mirades vers la realitat nord-coreana, veneçolana, cubana i “prostituïda ment” xinesa, les bases de les quals es troben marxistament estacades a una base industrial, amb una economia planificada i centralitzada on la majoria de la població viu en camps i ciutats. Hi ha fortes desigualtats socials entre els planificadors i els treballadors, però l’educació, el menjar, el vestir, l’habitatge i el treball estan garantits per a tothom i els seus estats o comunitats polítiques són independents i no acostumen a relacionar-se amb el primer món, només en cas de fer la guerra o de començar a ensorrar-lo cínicament (en el cas xinès) i amb el tercer món per intentar expandir-s’hi en termes ideològics, humans i materials (en aquest últim cas, com es dóna en la realitat congolenya en relació a la xinesa). Tanmateix, el tercer món neix suposadament en el segle XVIII, amb el inici de la descolonització europea, materialitzant-se en societats on un gran gruix de la població treballa en el sector agrícola i ramader i on les grans ciutats acostumen a rebre una immigració creixent que no poden absorbir, la qual acaba formant nuclis suburbans i marginals. La majoria d’aquest són països amb una gran riquesa natural, on la major part d’aquesta és explotada i exportada en benefici de països del primer i segon món i on les seves societats estan organitzades en estats polítics subjugats a interessos externs que engoleixen diferents nacions mutilades amb fronteres i polítiques diverses i divergents.

Primera entrega

Breu introducció als fonaments elementals de la teoria de la sociologia moderna


La sociologia és, a grans trets, l’estudi sistemàtic i analític de les societats i comunitats humanes tenint consideració dels sistemes socials avantguardistes fills del procés industrial i expansiu de l’era capitalista. En tant que disciplina que estudia els comportaments i actituds de l’ésser racional per excel•lència (egocèntrica) dins el regne animal, la sociologia és una ciència que, si bé totes les àrees del coneixement han de tenir això com a preàmbul elemental, en cap cas ha de caure en la baixesa de recórrer –conscient o insconscientment- a actituds i elucubracions basades en arguments que se sustenten en la formulació de judicis anteriors a la contrastació o estudi que requereix la seva acceptació (i denominació) en tant en quant és una manera de concebre l’entorn social, cultural, polític i econòmic (inclús artístic).
Té un objecte d’estudi que pot comportar un gran nombre de conseqüències pràctiques, doncs, certament, tot i comptar amb importants aportacions teòriques, la sociologia es basa especialment en el treball empíric, o almenys aquesta hauria d’ésser la seva màxima. Els tòpics comuns que acompanyen les definicions que la comprenen, no disten en absolut dels objectius que en principi aquesta es planteja, això és, adoptar postures i actituds crítiques amb el sistema i la societat. En aquest punt, haurem de tenir en compte certs capteniments per donar cos a la nostra aproximació teòrico-pràctica a la realitat no fictícia de l’esdeveniment concebut: s’ha de menester arribar a comprendre de manera lícita el conjunt de circumstàncies socials que envolten del seu entorn, com també intervenir en la conscienciació colpidora de la sensibilitat política i cultural. A més a més, ha de poder ésser (tant de manera teòrica com en la seva interpretació pràctica i el seu pragmatisme) una eina útil per l’autoconeixement d’individus i col•lectius i, a la vegada, oferir l’oportunitat per transformar (tenint present, malgrat tot, l’existència d’un seguit de limitacions derivades del convencionalisme social estipulat) les seves pròpies condicions de vida. Ara bé, això dependrà de la consciència –o bé la ignorància- de cadascú.
Totes aquestes característiques i condicions, fan possible la possibilitat de veure i entendre la sociologia com una ciència concreta l’objectiu de la qual és la comprensió, o intent de la mateixa, dels canvis que han sofert les societats humanes ens els últims temps, sobretot aquells successos més transcendentals i bàsics per la seva incidència en el propi ésser humà (com a concepte “substancial”). També cal tenir en compte que tots aquests canvis han afectat el nivell de vida dels individus i les famílies (fins a la seva porció d’espai, acció i revers més profunds) i, en aquest sentit, els enfrontaments teòrics ocorreguts en aquest camp resulten encara més complexos que determinats debats de caire científic i tècnic, ja que tenen unes dificultats més àmplies i menys precises sorgides d’un entramat dens el procés del qual és la resultant –final- que comporta el nostre objecte d’estudi.
Centrant-nos específicament en l’època contemporània, en especial després de la Segona Guerra Mundial (etapa clau que marca el rumb de la sociologia dels darrers temps), argüirem que la concepció de la ciència que aquí tractem es va centrar en un seguit d’enfocaments que fonamentaren el que podem considerar els seus axiomes primaris. Parlem del funcionalisme. Aquest, està basat en la concepció que defensa que la societat és un sistema complex d’interrelacions en el què les diverses parts funcionen conjuntament per generar estabilitat i solidaritat –enteses com a propostes ètico-pràctiques-. Segons aquest punt de vista la sociologia ha d’investigar la relació que existeix entre cada un dels elements que composen l’ordre civil, o dit d’una altra manera, aprofundir analíticament en els rerefons i els problemes en els que està immersa la societat. Els pares del funcionalisme foren August Comte i Émile Durkheim. El primer assenyalà que els esforços per comprendre el món (entendre formalment aquest mot com a genèric) han passat històricament per tres estadis: el teològic, el metafísic i “l’estat actual”, és a dir, la concepció positiva que intenta comprendre la societat de la mateixa manera que els científics intentaren estudiar la realitat amb proves empíriques i, evidentment, objectivitat. Durkheim, per la seva banda, veia la sociologia com una nova ciència (originària d’unes preseleccions determinades, i original) que havia de contestar a les tradicionals preguntes filosòfiques mitjançant un anàlisi empíric (ni distaria tant d’il•lustres pensadors com Kant o Hegel). Considerava que la base de la sociologia es trobava cimentada en l’estudi dels fets socials i la comprensió de la realitat que crea l’ambient social.
Una altra formulació que hem de citar és la que correspon a les denominades “teories del conflicte”, que, de manera similar als funcionalistes, els seus seguidors consideren hiperbòlicament viable i elemental la manera en què s’estructuren les societats. Però, al contrari que els primers, creuen que les diferències i divisions dins la mateixa societat tenen més importància que els grups ja cohesionats. La diferència entre grups provoca constantment la possibilitat de conflicte entre aquests i la possibilitat que alguns elements “x” es beneficiïn d’altres (o “els” altres) fins al punt que es produeixi –o es pugui arribar a produir- la contingència de poder controlar o explotar els grups més febles. Aquestes darreres explicacions ja ens condueixen inevitablement cap a raonaments que acabarien desembocant en una persona decisiva: Karl Marx; el pare de les teories del conflicte i, òbviament, del marxisme. Fou testimoni directe de la transcendència de la industrialització, en els seus moments més àlgids i decisius, i contemplà i assimilà com aquesta procurava una diferència de classes que construïa una estructura de classes dominants i classes sotmeses. Marx imposava que el capitalisme afavoria a aquells que tenien, és clar, el capital (o sia, el poder econòmic) per poder beneficiar-se i distanciar-se dels que no el tenien o no podien tenir-hi accés (contacte real, de fet): la classe obrera, que anomenaria proletariat. Tanmateix, Marx va desenvolupar la teoria de la concepció materialista de la història, que constatava que els principals conflictes i canvis (i els agents) que hi ha hagut a la història de la humanitat no han estat a causa d’uns interessos econòmics de les classes dominants (de manera total o específicament directa); degut a aquesta tendència històrica, va profetitzar que això explotaria un conflicte nou (en efectes, no pas en arrels) entre les classes dominants i el proletariat (amb el rerefons del capital i la desigualtat). Netament, parlava d’una verdadera revolució.
El interaccionisme simbòlic: aquest moviment sorgeix fruit de la preocupació al voltant de quina és la importància –autèntica- del llenguatge i el significat dels seus elements en la interacció social. La pedra angular d’aquest procés de comunicació és el símbol, quelcom que representa qualsevol element de la realitat encara que sigui abstracte. Per exemple, la paraula “amor” fa referència a inclinació o afecció profunda (gairebé desig) cap a una persona, de la mateixa manera que el mot “ganivet” correspon a un instrument que consisteix en una fulla llarga i afilada, generalment d’acer, amb un cantó punxegut i una vora tallant, proveït d’un mànec, la funció del qual és tallar qualsevol cosa que pugui tallar. Després d’aquests dos exemples quotidians i inofensius, solsament ens queda dir una darrera cosa: així com les paraules influeixen en la correcta comprensió d’un missatge, el llenguatge corporal i tota la comunicació no verbal actuen com a suports bàsics per fer que la correcta assimilació d’aquest sigui possible, ja que sense ells això no succeiria (aquest coneixement “total”), almenys cenyint-nos en vessants sagaces i en un anàlisi recte i correcte, rigorós estructurat amb un sentit d’identitat i funció. Els grans representants del interaccionisme simbòlic han estat Max Weber i George H. Mead. Weber fou qui s’encarregà, amb les seves elucubracions prèvies, d’influir de manera cabdal en el fundador declarat d’aquesta tendència: Mead, precisament, el qual argumentà que nosaltres, els humans, ens recolzem en uns signes i símbols que es donen en les nostres interaccions socials, i en una complicitat amb els altres individus. Com a éssers que vivim i ens reproduïm en un vast univers simbòlic, quasi totes les interaccions que tenen lloc comporten un intercanvi (inevitable i “volgut”) de símbols, car aquesta és sens dubte la seva principal essència. Ens endinsarem, en la següent entrega, en la cultura i la societat i abordarem les temàtiques i successions d’interconnexió que tenen lloc entre elles.

GASETA SETMANAL DE SOCIOLOGIA APLICADA A LES TRANSFORMACIONS DE L’AVANTGUARDA CONTEMPORÀNIA

Preàmbul pre-introductori:

Sense deixar d'inmiscuir-se en capítols posteriors a annexos als presents, fóra bo deixar palès el context i naturalesa genuïna de la gaseta, la qual es troba en el sorgiment contemporani de l'explosió moderna i hereva, en primera instància, del procés i desenvolupament científic. Així doncs, es demana i es recomana un minv exercici (defugint de la connotació de decadència que pugui duu inherent el mot) de conscienciació i comprensió estilística i, per tant, també per interpretar la present.

Francesc Ginabreda i Ventura
Guillem Duarte i Riba

Nosferatu: Essent puritans, sociòlegs, vampirs i capellans

Explicació intriductòria

Benvinguts i benvingudes,

Aquest és el blog pertanyent a Guillem Duarte i Riba, i Francesc Ginabreda i Ventura.
En el present, podran gaudir de les diferents entregues elaborades i publicades pels seus autors, i endinsar-se en el món de la sociologia d'avantguarda de la societat contemporània des d'una òpica particular les arrels de la qual se susten en la literatura barroca.

Desitgem que en frueixin el contingut en properes entregues.

Mercès

Els autors