Una ombra a l'escala: maniqueisme, sí o no (tanmateix)?

Dels dubtes existencials, pocs són els que en poden parlar amb propietat. És ben cert que el sentit estricte del terme "existència" no pot comprendre -de cap manera- ramificacions gratuïtes i pedants procedents de vagues sensacions d'apatia o ofuscació, en la majoria de casos, motivades per dèbils i insubstancials desencants que fan de l'art de contemplar una nova manera d'entendre les coses en els temps que corren. Val a dir que és de rigor destriar, d'entre el comú compost de subjectes que encarnen aquestes manifestacions -més o menys generoses amb un mateix...-, la buidor que no té forma de la vacuïtat amb rerefons, això és, marcar i palesar amb vehemència que, en aquest "dubte existencial", el buit comprèn, de manera genèrica, dues actituds: la que no va acompanyada d'idees, la que no predica ni es planteja res, la que hi és purament per ostentació i narcisisme... i la que "pensa". Com a primera classificació, esdevé plausible ara posar èmfasi en el concepte de monotonia. No pas explícitament com a cúmul rutinari d'una mentalitat o predisposició sinó més aviat com un perill latent i atroç que xoca contra totes les muntanyes possibles que l'home i la dona puguin considerar. No val la pena parlar d'existència, d'inquietuds, de dubtes o de creences. No mereix el significat estricte quan defuig de la raó que legitima tot discurs sobre aquest tema. Equívoc fora afirmar que el foll és ingenu. Més foll és qui gosa creure que la crítica prospera avui en dia. Quan tot s'encalla, res es pot fer. Si la societat ha nedat endins, ja no s'hi pot fer res. Ara, els rius de sang que la rodegen són tan densos i contagiosos que no permeten cap altra alternativa que la de romandre en aquest jaç de mesquinesa on tot el que és diàfan i eteri cobra substància pròpia (sota l'enganyós sistema de les eventualitats que pretenen ésser tals com a conseqüències d'unes causes ignorades, inventades i, és clar, imaginades). No pot anar l'home ni endavant ni endarrere: està encallat. El viu reflex del personatge representatiu i gris de la postmodernitat (aquell que es clenxina amb petroli, es reposa amb hidrocarburs, cura la indolència amb residus, es miralla amb diamants i s'ergueix sobre el ciment). Però en aquest punt radica la força imprevisible de l'atzar, aquella que és tan previsible com ella mateixa (si enteneu el sentit de la contradicció... potser tindreu subtes existencials!). I és que la vida és un "trunyo" que no te l'acabes... per molts anys que visquis. Però la primera cosa no garanteix la segona i la segona no garanteix cap virtut mental digne de menció. Els dubtes existencials han caigut a la xarxa funcional del cervell autòmat que és més present entre nosaltres, els "humans". Els més hàbils, com diuen, som els menys capacitats per comprendre res del que deixem de fer, ni perquè ho fem. És igual què fem o deixem de fer. Sempre ens hem deixat endur per la flaccidesa d'acomodar-nos en nosaltres mateixos, en tot i qualsevol avenç que haguem pogut fer "avançar" (certament). El rigor l'oblidem a voluntat, la raó l'assassinem a sang freda i la politica ens la mengem amb carn crua. I tanmateix hem "avançat"!. Sí, és un fet. I un gran mèrit que carreguem tots. El problema és que ARA les orelles escolten les coses que més ens esgarrapen (de debò) i frueixen la sensació d'exemplificar l'engany de què tots som víctimes: ser cabdills d'una tropa d'arreplegats (els que arrepleguen "x" per fer "y", negant "z"). Albats sien ells, tots i totes; els dubtes existencials són al fons de la vall, la vall de l'oblit. I l'existència que encarneu és la de l'ocell que vola sense ales. Però és tan proper el subsòl, que la caiguda es transforma per definició en existència (aquesta existència que "porteu posada").